(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de juliol del 2016)
Lo futbol és l’esport rei als nostres pobles. Qui ho pot posar en dubte. Per tant forma part de l’entreteniment preferit de bona part dels nostres conciutadans. Per aquells que mos agrada molt i molt, que hi hem jugat, una de les nostres màximes il·lusions es veure’l practicar en directe defensant los nostres colors més propers. Així, com aficionats i com a socis hem mantingut estructures esportives que han donat continuïtat als equips escolars de benjamins, alevins i infantils de les escoles locals.
Lo natural era que de tota aquella munió de xiquets dels temps escolars, al menys una vintena continues jugant fins als trenta anys de manera apassionada, col·locant al futbol per sobre de festes, estudis i festejos, dels revolts anys adolescents. Però vet aquí que la disminució de població, l’envelliment i les noves dinàmiques formatives i laborals mos han trastocat les seqüències naturals del nostre entorn. I com no, també la del “futbol dels grans”.
Pobles al voltant dels cinc-cents habitants de comarques rurals com la del Matarranya no poden mantenir un equip de futbol que pugui aguantar dignament una lliga. Especialment quan esta competició comporta efectuar desplaçaments de mes de dos-cents quilòmetres. Una lliga d’una vintena de clubs que s’allarga de l’octubre fins al juny de l’any següent i que precisa d’equips amb al menys una vintena de jugadors. Equips carismàtics desapareixen o es tornen intermitents com lo Guadiana: un any poden jugar i tres no.
Alea iacta est. Uns esplèndids camps de futbol, orgull de molts dels nostres vilatans, deixen de tenir sentit. I vet aquí que uns pavellons multifuncionals construïts en època de vaques gordes o actualment amb molt esforç, agafen lo relleu com a infraestructures ideals per a practicar esports possibles tant individuals com a col•lectius. En estes estructures cobertes se poden practicar tota mena de esports per a totes les edats i sexes: xiquets i xiquetes, joves, homes i dones fins a edats avançades. Estic convençut que esta es la solució per als pobles al voltant dels cinc-cents habitants o menys, que si que podran mantenir equips “de sala” de composició reduïda i oberta a un ventall de practicants molt més ampli.
Ara lo que cal es estructurar lligues comarcals de futbol sala, basquet, handbol, etc., que omplin el vuit que mos deixa lo futbol rei. Probablement practicarem més i mos ho passarem també millor. I perquè no, possiblement tornarem a tenir cantera per mantenir, encara que sigue a nivell comarcal, algun equip de futbol “dels grans”.
Juan Luis Camps
inmerso casi todo el siglo dieciocho en unas guerras carlistas que arruinaron el territorio y que terminaron formalmente en 1875, aunque siguieron agitando estas tierras hasta principios de 1900, poco tiempo después, parece como si olvidaran la cuestión definitivamente y surjen entonces los movimientos obreros que acompañan la revolución industrial: ya no se hablará más de carlismo sino de minas de carbón en Beceite, de un pantano en este pueblo y otro en el rio Pena, de las nuevas carreteras, del ferrocarril…en definitiva, de progreso.
