Un mapa francès, àrea del Matarranya, del 1.719. Gràcies a Històries de Morella. Via https://www.facebook.com/morella1232/posts/501564923386044
Origen: Natxo Sorolla
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: Matarranya
Pablito i jo
Jo deuria tindre nou o deu anys. Serie als voltants de Nadal de 1954 o 1955. Ja no teniem escola perquè eren vacacions. Ere el temps dels tords i jo, com molts hòmens i casi tots los xiquets de la vila, parava rateres per a caçar-ne algun. No era molt hàbil per a les coses del monte i, casi sempre, anava a parar les rateres en Pablito del castell. La cacera m’anave millor en Pablito a mitges que a sanceres jo sol.
Ell ere un fenómeno per a trobar nius i seguir bandades de perdiganes. Ere molt hàbil buscant bolets i caragols. Sabie los llidoners més carregats i fàcils per a collir llidons. Pablito ere lo xiquet que més escorça replegave i el qui més espígol venie. Picave visc per a enviscar varetes i aprofitave, millor que cap de natres, quallquere cosa del monte que fore profitosa. Caçave perdius en llaceres, conills en lo furó de son pare i coneixie tota classe de moixons i totes les trampes imaginades per a caçar-los: la barraca, les varetes de visc, en culla i a llosetes però, sobre tot, les rateres. Continuar llegint… La meua aventura d’una clara nit d’hivern | Contalles de Fórnols
Processó del 4 de maig de 1916
Un document editat a Saragossa l’any 1612 diu: Que, de 60 años y más, el dia de Santa Cruz de Mayo, se acostumbra hazer fiesta en Fórnoles, y el dia siguiente se haze una procesión a la hermita de Nuestra Señora de Montserrate, a la qual concurren muchas personas de los pueblos circunvezinos.
Tres cents coranta anys més tard, l’any 1953, quan jo ne tenia vuit, lo dia quatre de maig, com cada any, va eixir de la iglésia de Fórnols la processó del dia de Santa Mònica. Jo era escolà i vaig quedar encarregat de tocar la campana de la torre mentres la processó eixie. Un altre escolà portave la creu. La gent de la vila formave dos fileres, davant anaven los hòmens, detràs les dones i al mig lo sinyor rector, vestit de capa pluvial i una colla de escolans en sotanetes roges i roquets blancs. Ere dia de festa gran i lo meu toc de campana afegirie solemnidat sonora a la bellesa cromàtica de la processó en aquell dia radiant del mes de maig. Continuar llegint… Xiprers de l’entrada al cel | Contalles de Fórnols
La tiá Maria, la dona del tió Miguel del Tonto, havie criat com a dida a una germana de mon pare. Eixa circumstancia havie creat una relació quasi familiar entre la casa del Sabinet de Fórnols i la del Tonto de Montroig i, cada any, mos invitaven a pujar a fira.
Lo primer dissabte de novembre, a les quatre de la vesprá, mon pare i jo agarravem lo cotxe de Morella a la Bassa de Fórnols i, en tres quarts d’hora, estavem a la Venta de Montroig. Al baixar del cotxe ja es notave l’ambient de festa. Continuar llegint…La fira de Montroig a la meua recordança (1950-1957) | Contalles de Fórnols
Origen: El castellà-català al Matarranya i a Amèrica – Idea-litzant – La Veu del País Valencià
6 comentaris
He estat un parell de dies a la comarca aragonesa del Matarranya. De lluny o a través dels textos referits als seus atractius turístics, serà difícil descobrir el seu secret. De prop, però, de seguida s’evidencia què hi han volgut amagar: que els habitants del Matarranya també parlen el català. Sense estudiar-lo a l’escola, sense mitjans de comunicació, amb la decisió ferma d’eliminar-lo d’aquell territori per part de l’oligarquia madrilenya i subordinats, l’idioma de Ramon Llull hi dispon d’una salut acceptable. De totes maneres els que defensen com a primer objectiu de la seua Academia la unitat de la seua llengua, el castellà, són excloents i intentaran destruir el català i totes les llengües que puguen entrar-hi en conflicte. No mataran com feren a Amèrica, però perquè no podran, certament…
Origen: Historias del Bajo Aragón
He abierto un blog de recuerdos de mi infancia vivida en Fórnoles. Son vivencias que tuve en mi lengua materna y así las escribo. Pero, en atención a los lectores que no están familiarizados con mi “catalán de Aragón” las traduzco, al final, en español.
Un document editat a Saragossa l’any 1612 diu: Que, de 60 años y más, el dia de Santa Cruz de Mayo, se acostumbra hazer fiesta en Fórnoles, y el dia siguiente se haze una procesión a la hermita de …
pedro2013dotcom.wordpress.com
Origen: Els Bombers treballen en 4 incendis simultanis per llamps a l’Ebre | Aguaita.cat
A les 19:00 h, a tocar Terres de l’Ebre, però ja a la Franja d’Aragó, en concret a la zona d’Arenys de Lledó s’ha declarat un altre foc en el qual hi ha treballat dues dotacions dels Bombers de la Generalitat amb Bombers aragonesos.
Origen: Franja | L’ esmolet
Article aparegut a la revista Màrius n.20 (maig 2016), de l’institut Màrius Torres, de Lleida.
El diccionari diu que una franja és un tros llarg i estret d’alguna cosa. Ben a prop de Lleida en teniu una, de Franja, la qual, depenent del criteri o del punt de vista, s’anomena de Ponent, de Llevant o d’Aragó. Tot és correcte: és el ponent del domini lingüístic del català, el llevant de les altres comarques aragoneses, i políticament forma part d’Aragó. Potser per això m’agrada dir-ne la Franja i prou, i que cadascú li posi el cognom més adient segons el context.
De fet hi ha persones, sobretot dins de l’Aragó més castellanitzat (i castellanitzant), que diuen amb certa vehemència que la Franja no existeix, que és un invent. Tenen raó: totes les divisions geogràfiques, socials o polítiques són invents humans, alguns amb més fortuna que d’altres. El fet, però, és que l’única cosa que uneix els territoris que la componen és que s’hi parla català. No és una qüestió menor, però a efectes pràctics, la comunicació econòmica i social entre seus habitants a penes ha existit. Els del centre i nord de la Franja han tendit a venir a Lleida, i els del sud cap a Casp i Alcanyís (abans a Tortosa).
La Franja comprèn comarques de les tres províncies aragoneses. Aquestes comarques funcionen administrativament de manera semblant a les catalanes. De nord a sud són: Ribagorça, Llitera, Baix Cinca, Baix Aragó-Casp, Baix Aragó i Matarranya. De totes elles només el Matarranya està formada íntegrament per municipis de llengua catalana. Les altres cinc tenen una proporció més o menys elevada de poblacions castellanoparlants o, en el cas de la Ribagorça, aragonòfones. En aquesta divisió administrativa es pot veure que els criteris lingüístics no s’han tingut en compte, o han tingut un pes mínim. No vull pensar que hi ha hagut una intenció deliberada de diluir la comunitat catalanòfona, però sí que demostra la manca de consciència lingüística dels propis habitants de la Franja, que no van fer gaire res per canviar aquesta distribució. Que jo sàpiga, només des de Benavarri es va intentar crear una Ribagorça oriental que agrupés els pobles de llengua catalana, però sense èxit.
L’idioma com a patrimoni i problema
Llengua catalana d’Aragó, vet aquí una veritat filològica i un problema sociològic. Malgrat que totes les universitats del món sostenen que el català és el que parlem a l’Aragó oriental (només cal veure que el primer document escrit en català del que tenim constància, del segle XI, prové d’Areny de Noguera, a la Ribagorça aragonesa), hi ha un tabú fomentat des dels estaments de poder per a negar aquesta evidència. Encara ara, amb joves ben formats i oberts al món via xarxes socials i mitjans de comunicació, hi ha un nombre gens menyspreable de franjencs que sostenen que la llengua que parlen no és català. La falsedat d’aquesta afirmació queda patent en el seu dia a dia, atès que viuen (vivim) en contacte constant amb les comunitats veïnes. Ho vulguem o no, comprovem empíricament que, llevat dels modismes propis de cada variant (passa en totes les llengües vives), parlem tots el mateix idioma. A la nostra comarca, que té frontera també amb el País Valencià, això ho verifiquem per partida doble: si passem el riu Algars (el riu on vaig aprendre a nedar) entrem a Catalunya, i a pocs metres del mas on va néixer ma sogra, comença la província de Castelló. La gent juga, lliga, festeja, comercia, es diverteix o es baralla en catalanesc del bo. Ni se’ls ocorre de passar-se al castellà, malgrat haver creuat la ratlla autonòmica.
Tot això pot acabar-se en molt poc temps. Després de ser la zona de l’àmbit lingüístic amb més proporció de parlants, les noves generacions estan començant a abandonar el català. Matrimonis que parlen als fills en castellà (encara que tots dos siguin catalanoparlants), guarderies, escoles i instituts on els mestres no coneixen la llengua del poble (ni senten la necessitat d’aprendre-la), absència del català a les aules si no és de manera residual i, per què negar-ho, l’anticatalanisme que impregna una gran part de la societat aragonesa, atiat des de la majoria de mitjans de comunicació, i que fa poc desitjable que t’identifiquin amb els catalans.
Des de les associacions s’intenta conscienciar a la gent que parlar català és la nostra manera de ser aragonesos. De fet el català es parla a Aragó des d’abans que el castellà; és, juntament amb l’aragonès, llengua patrimonial, tant important o més que el patrimoni material arquitectònic o artístic.
Acabaré amb el fragment final del discurs que vaig llegir el 8 de juny de 2012 a Saragossa, en castellà i català, en la cerimònia de concessió del premi Guillem Nicolau per la novel·la Licantropia, davant el públic i les autoritats aragoneses, que penso retrata el sentiment dels aragonesos que ens estimem la nostra llengua:
“Finalment, un agraïment de tot cor per als meus pares: Ramon, d’Estopanyà (a la Ribagorça) i Roser, de Queretes (al Matarranya), perquè ells em van transmetre aquest idioma, em van ensenyar a estimar-lo i a respectar-lo. Això és el que intentem fer […] amb les nostres filles […]. Per això confiem que el nostre Govern [d’Aragó] farà tot el possible per a què elles no pateixin també aquest vergonyós analfabetisme en la llengua materna, com ha passat amb les generacions que vam néixer en altres temps, més hostils per a la cultura i la diversitat. Perquè si deixem perdre aquest patrimoni tan viu, tan ric, tan nostre que són el català i l’aragonès, no podrem anar a reclamar-lo a cap museu ni autoritat competent.” *
Carles Terès Bellès, Coordinador de la revista Temps de Franja
*(el text complet aquí )
Crònica de com van entrar llops, llobaters i enllobats a l’escola Puig Cavaller de Gandesa i es van fer amics dels alumnes de 5è i 6è (19 d’abril de 2016)
En entrar a l’escola Puig Cavaller sonava una música suau. La Carme, la mestra que m’havia contactat, em va dir que era la manera d’avisar els alumnes que era el moment d’anar a les aules. «Bon començament», vaig pensar.
Em vaig posar rere el mostrador de la biblioteca, un espai molt bonic, i van entrar els alumnes de cinquè, ordenadament però també amb alegria. Un alumne una mica més gran, en Tomàs, duia una càmera rèflex Nikon que feia força patxoca. Un col·lega d’en Llorenç (el protagonista de Licantropia)! Continuar llegint… “Licantropia” a l’escola Puig Cavaller de Gandesa | L’ esmolet