La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: MatarranyaEls presidents de les Diputacions de les dos províncies es troben per afrontar necessitats comunes associades a les carreteres, despoblació, infraestructures i extinció forestal Els presidents de la Diputació de Castelló i de la Diputació de Terol van tindre ahir una trobada per a coordinar una estratègia d’acció que permeto potenciar les oportunitats de desenvolupament […]
Origen: Aliança entre Castelló i Terol per a potenciar les zones de frontera
MAGAZIN 22 d’octubre de 2016.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia) el temps / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana.
11:40- 11:55.- Paraules per a la música. Mari Conchi Balaguer
11:55- 12:30.- Àgora : “Privacitat a l’era digital”. Eduardo Satué, Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Raquel Llop i Elías Satué.
12:30-12:40.- Escriure i viure. Raquel Llop Labaila
12:40- 12:55.- Els masos. Natxo Sorolla
12:55- 13:10.- Els esports. José Manuel Pelegrín, Juan Carlos Valén i Ramón Oliver.
13:10- 13:25.- Corresponsal a Maella. Yolanda Abad.
13:25- 13: 40.- Espais naturals. Vicente Roc
13:40- 14.- Entrevista a la caspolina Laura Gandul, dietista –nutricionista.
Participants: Mari Conchi Balaguer, Eduardo Satué, Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Raquel Llop, Natxo Sorolla, José Manuel Pelegrín, Juan Carlos Valén, Ramón Oliver, Yolanda Abad, Vicente Roc, Marcos Calleja i Elías Satué.
Origen: Los nous masovers | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el disabte 15 d’octubre del 2016)
En los temps en que l’agricultura va ocupar més gent als nostres pobles, és a dir en los temps de més misèria, a Queretes hi havia ocupats permanentment 37 masos, sense comptar aquells que tot i dependre de agricultors queretans es troben en los termes veïns. Bé, dic en los temps de més misèria, perquè el camp dona lo que dona i no pot donar més. Per tant contra mes gent hi ha a repartir menys toca, tot i que estigués mal repartit lo fruit del treball i la propietat de la terra. Però aquest no és lo tema que vull tractar.
Del que avui vull parlar és dels comentaris que van sorgir en lo meu “foro” preferit, lo dels esmorzars de dissabte i diumenge al bar de Juanito. Resulta que estem assistint a l’arribada de nous masovers, desprès que este fenomen va desaparèixer totalment als anys 80 del segle passat. No té res a veure, me direu. Efectivament, los nous masovers s’instal·len per circumstàncies molt diferents dels treballadors agrícoles que ocupaven los masos i que normalment no n’eren los propietaris. Este canvi de tendència és vist de diferents maneres pels vilatans dels nostres pobles. De manera positiva o negativa i també de manera neutra, “ni fu ni fa”. Posicions molt barrejades. Hi ha conservacionistes, d’aquells que voldrien que los nostres termes foren una reserva, que hi estan en contra. De la mateixa manera que hi ha caçadors que també ho veuen com una amenaça per a la pràctica del seu esport favorit. Dels mateixos col·lectius hi ha que ho veuen com una situació positiva en tant comporta mantenir millor los camins, evitar lo creixement imparable del bosc i evitar així alguns incendis sentenciats. També en hi ha d’altres que ho miren d’un punt de vista més positiu: los nous masovers paguen impostos a les depauperades arques dels nostres Ajuntaments i a més revaloritzen zones i finques agrícolament improductives i abandonades.
Com ja he dit en altres ocasions a les nostres comarques rural no mos sobra res. Per tant benvinguts siguen los nous masovers. Ara bé, tindrem que posar algunes normes per a que este fenomen positiu no se mos escapo de les mans i no mos troba-se’m cada any en lo presseguer collit, en passos ancestrals barrats al pas o en caravanes abandonades.
Una mica d’ordre no mos farà mal.
Juan Luís Camps
Origen: Tot esperant la pluja | L’ esmolet
Cada vespre, com un regal, el Sol declina enllà de les planes que hi ha per la banda de Calanda, per amagar-se finalment rere les serres terolenques. La finestra que tinc vora l’ordinador és encarada cap al sud-est, per tant no hi puc veure l’espectacle de la posta; però el moment me l’anuncia un raig de llum, una flamerada que travessa la casa per incendiar la paret de l’estudi. No puc estar-me de desviar els ulls per mirar aquell roig impossible. Invariablement abandono la cadira i, amb la Canon a les mans, segueixo el rastre lluminós fins al balcó que s’obre a ponent. Del carrer m’arriben veus, fressa, enrenou de motors diversos, però també la piuladissa frenètica dels pardals que cada matí i cada capvespre es reuneixen als arbres que hi ha a la vorera del davant. Piulen tots alhora, amb entusiasme, com si el cor estigués a punt d’eixir-los del pit. Però el Sol no s’espera, llisca cel avall, i haig d’apressar-me a fer-ne fotografies. Sé que és inútil, que aquella lluentor, aquella amplitud tibant que s’estén al meu davant mai no podrà ser capturada per mi. Malgrat tot, persisteixo a prémer el disparador.
Haig de confessar que espero la pluja, l’espero desesperadament. Que les fonts revisquin i els ametllers deixin de patir; i que torni l’olor de terra humida, el respir del bosc amerat. M’exaspera quan les dones i els homes del temps (quin nom tan estimulant) em diuen, sense dissimular el somriure d’urbanita pixapins, que el “bon temps” continuarà encara un dies, que no es veu cap “empitjorament” de la meteorologia en l’horitzó. Per a ells, “bon temps” significa que podran anar de cap de setmana al camp, quan el que passa en realitat és que la sequera es perllongarà més i més dies.
Tanmateix, aquests minuts en què el sol és una bola vermella i el cel una làmina roent, no puc evitar d’extasiar-me. El desig de pluja s’evapora uns instants.
(El cor i el cap sempre en contradicció. Carpe diem, que deia Horaci.)
La Comarca, columna «Viles i gents», 14 d’octubre de 2016
Al següent enllaç us remetem l’agenda cultural dels municipis de la Comarca del Matarraña/Matarranya corresponent a la segona quinzena del mes d’octubre. Ressaltem entre altres activitats la ‘Fira dels Bolets’ a Beceite/Beseit, de la qual adjuntem el programa, i la trobada de ‘Dolçainers, grallers i geganters’ a Mazaleón/Massalió.
http://www.comarcamatarranya.es/images/banners/cultural/2OCTUBRE16.pdf
http://www.matarranyatour.com/index.php/es/noticias/item/237-bolets-y-gastronomia-en-el-matarranya
També volem aprofitar el correu per convidar-vos a visitar les diferents exposicions que encara es podran veure en estos últims dies. Destaquem entre elles la que té lloc al Castell de Valderrobres/Vall de Roures, ‘Arte de todos para todos’, realitzada per alumnes dels Centres ATADI i el Col·legi Públic d’Educació Especial ‘Gloria Fuertes’. Entorn d’esta s’han programat diverses activitats en la qual estan participant associacions, col·lectius i voluntaris de la comarca.
COMARCA DEL MATARRANYA www.comarcamatarranya.com
Les Jornades de Patrimoni de la Mancomunitat de la Taula del Sénia arriben al Matarranya. Els dies 1 i 2 d’octubre es van fer tres actes al territori, amb excursions a Pena-roja i a Vall-de-roures i la Festa del Tossal del Rei Les Jornades de Patrimoni que impulse la Mancomunitat de la Taula del Sénia […]
Origen: Llops | L’ esmolet
A causa de la novel·la Licantropia, amics, coneguts i familiars solen adreçar-me informació sobre llops. Fotos, articles, vídeos… Els llops m’agraden, però mai no n’he estat un expert, ni tan sols un coneixedor mitjà, més enllà de la documentació que vaig aplegar per escriure el llibre i dels documentals que m’empassava d’en Rodríguez de la Fuente.
La transformació d’una persona en animal salvatge varia segons l’entorn. Aquí ens convertim en llop, al nord europeu en ós, a Sud-Amèrica en jaguar i en terres asiàtiques en tigre. Sempre és la fera més ferotge, la que competeix amb l’home al capdamunt de la cadena tròfica, la que li furta el bestiar i amenaça els caminants solitaris. Alhora, llops, óssos, tigres i jaguars ens fascinen per la seua bellesa i el poder que transmeten.
Aquesta dualitat de sentiments és font de discrepància. Per als que hem crescut en un suburbi, on els principals depredadors que ens tocava evitar eren els “quinquis” (Homo homini lupus est), el llop era una criatura magnífica. També era un personatge de les històries que explicaven els avis al poble, aquest poble dels estius feliços. En canvi, les persones que s’han criat en viles lluny de grans conurbacions, amb hiverns de nits inacabables i camps solitaris, senten que el llop és una amenaça. Encara que s’hagi extingit fa moltes dècades. El rastre del terror encara perdura per bancals, masos i boscos, en les paraules dels vells que recorden fets viscuts pels seus pares. La meua dona, torredarquina de soca-rel, sempre em pregunta si aniria pel bosc tan tranquil com vaig ara si sabés que en qualsevol moment pot eixir-me un llop. Jo no sé què dir-li, perquè quan sóc vora l’escalforeta del foc tot és bonic i romàntic, però quan passejo tot sol per la muntanya… això ja són figues d’un altre paner. Sigui com sigui, sempre vaig més intranquil pel metro de Barcelona que pels boscos de la serra. Si un dia m’ix un llop, ja us ho explicaré (espero).
Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 29, setembre-octubre 2016
Diseño, maquetación y producción de libro de historia medieval de la comarca del Matarranya coordinado por Carlos Laliena (Universidad de Zaragoza)