Pena-roja de Tastavins, 10 de desembre de 2018 Finalment Pena-roja de Tastavins, pot disfrutar d’una entrada al poble arreglada i en condicions. Fa gairebé dos anys que des de l’ajuntament treballen per aconseguir ampliar l’accés a la localitat. L’últim entrebanc era enretirar un pal de telefonia situat al mig del pas. En les últimes setmanes […]
Source: Pena-roja, a punt d’acabar l’adequació de l’accés al poble – Ràdio Matarranya
Només acabar les festes de Nadal, comencen els amaniments per a les celebracions de Sant Antoni als pobles del Matarranya. A Vall-de-roures esta festa d’hivern es viu amb una intensitat especial, ja que es tracta, a més, de la festivitat patronal. El primer acte s’ha celebrat este cap de setmana amb la tradicional plega, on quintos i majordoms han passat casa per casa per recaptar la voluntat dels veïns i sufragar, així, les activitats de Sant Antoni.
Vall-de-roures, 9 de gener de 2018 Només acabar les festes de Nadal, comencen els amaniments per a les celebracions de Sant Antoni als pobles del Matarranya. A Vall-de-roures esta festa d’hivern es viu amb una intensitat especial, ja que es tracta, a més, de la festivitat patronal. El primer acte s’ha celebrat este cap de […]
Albesa (2017) Una frontera lingüística. Castellano, aragonés y catalán en el Teruel del siglo XVII
Universidad de Zaragoza
RESUMEN
El presente artículo aborda los influjos lingüísticos que se producen desde el catalán hacia el castellano de Aragón a principios del siglo XVII. El estudio de tales influjos se centra en el análisis lingüístico de un acta notarial original, denominada la Concordia, que data de 1624 y en la que participan las localidades de Alcañiz, Valdealgorfa, Valjunquera, La Codoñera y Torrecilla, todas ellas poblaciones situadas en el Bajo Aragón turolense. Los resultados de este estudio muestran, por un lado, unos influjos directos por parte del catalán en la fonética y en el léxico castellanos y, por otro lado, unas coincidencias lingüísticas entre el catalán y ciertas piezas que todavía se mantienen vivas en esta zona procedentes del aragonés medieval que se habló varios siglos antes.
Decenas de niños y niñas recorrieron ayer las calles de la localidad con latas, ollas y sartenes viejas para recordar a los reyes magos que no pueden pasar de largo sin entrar al pueblo.
Se trata de una tradición centenaria que pasa de generación en generación y que cada año concentra a más personas. La jornada comenzó con una chocolatada que ofreció el AMPA del municipio y concluyó con un teatro de títeres.
Source: Recer sociolingüístic: «De 15 amigas bi’n habría 10 que charrasen cheso, y agora no» | Viles i Gents
Publicat a Viles i gents, La Comarca, 5/1/2018
Natxo Sorolla
La llengua aragonesa va ser una de les llengües de la Cancelleria de la Corona d’Aragó. A Torrecilla, Casp o Valdealgorfa se conserven veus de l’aragonès com fiemo (fem) o ababols (roelles). I al nostre català del Matarranya tenim característiques que coincideixen en l’aragonès, com lo pronom i el substantiu de la frase *tos agarraré el *totxo. Però més enllà del nostre aragonès residual, l’aragonès és una llengua viva. Al Seminari Aragonès de Sociolingüística ham tingut lo plaer d’estudiar la situació sociolingüística a la comarca de la Jacetania.
La realitat és molt diferent segons l’àrea. A pesar que a Jaca hi ha un nombre important de parlants, queden diluïts per la ciutat, i els entrevistats declaraven que «falta, a lo mejor, l’ambiente de poder-lo practicar». A Ansó és viva i activa l’última generació que va aprendre la llengua de sos pares, però ja no l’ha transmès als seus fills. L’espai més favorable a la llengua es trobe a Echo. Una vila de 650 habitants, com molts dels pobles matarranyencs. Un espai on dones autòctones en tota naturalitat contestaven en aragonès cheso els meus comentaris en castellà. Quin goig fan los pobles a on la llengua té este recer, que estan orgullosos del seu patrimoni, i de la seua llengua!
En l’estudi d’Echo mos ham centrat en los xiquets en edat escolar. L’aragonès té una presència important en una quarta part de les relacions entre infants, però també és cert que la majoria de les relacions són en castellà. Si hi ha un grup que use una mica més l’aragonès, són les xiques. Això és una dada favorable. Però també es pot convertir en una debilitat, si les dinàmiques de despoblació rural continuen actuant de la mateixa manera.
Però el punt que més m’ha fet rumiar són la coincidència de les condicions adverses en les que perviuen les llengües minoritzades, i la fragilitat dels murs de contenció que hi alcem. I és que les llengües minoritzades han perviscut a Echo, a Fraga o a Vielha perquè tenen una massa prou forta de parlants que s’estimen la llengua i que lliguen los pobles en la seua història. Però quan esta massa comença a perdre la seua hegemonia, als parlants individuals se’ls fa cada vegada més difícil usar-la, i se’ls marque i deslegitime simplement per usar-la en normalitat. A esta protecció que les comunitats lingüístiques minoritzades fan sobre la pròpia llengua m’agrade dir-li «recer sociolingüístic». I una dona chesa mos va donar la clau: «Lo que pasa es que [antis] de 15 amigas bi’n habría 10 que charrasen y cinco que no, y agora ye alrevés». Un procés que a natres mos ha començat a posar contra les cordes de Mequinensa en amunt. Aprenguem los uns de l’experiència dels altres. Mantindre el recer de les nostres llengües és vital.
Referències sobre l’aragonès al Matarranya i el Baix Aragó:
- Albiac, Roberto. (2017) Paral·lelismes lèxics entre l’aragonés i el parlar de Favara de Matarranya. TFG del Grau en Filologia Catalana de la Universitat de València, curs 2016-2017.
- Quintana, A. (2004). El aragonés residual del bajo Valle del Mezquín: pa San Antón ni buaira ni dorondón (2a ed.). Torrecilla de Alcañiz: Ayuntamiento de Torrecilla de Alcañiz. Recuperat de (1a edició: http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/07/30/04quintana.pdf)
- Collellmir Sentíes, J. (2007). Estudio lingüístico de la región de Caspe. Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón.
- Asociación de Madres y Padres; maestras y alumnos de la escuela publica de Valdealgorfa. (2003). Vocabulario valdealgorfano (trabajo escolar). El Justicia de Aragón.
Mont-roig, 5 de gener de 2018 Taller de morra infantil, esta és una de les activitats que ha preparat l’AMPA de l’escola de Mont-roig per a estos dies festius. En este poble hi ha molta tradició de practicar este joc tradicional. De fet, enguany una parella d’este poble es va proclamar la guanyadora del Campionat […]
Source: Els xiquets i xiquetes de Mont-roig aprenen jugar a la morra – Ràdio Matarranya
Source: Tècniques d’estudi – La Comarca
Em va costar una mica comprendre que sol amb aquell sistema no aniria molt lluny. Perquè sempre et podies saltar algun nom o oblidâ’t alguna frase. I, cavil·lant-cavil·lant, vaig tindre l’ocurrència de provar amb les denominades regles mnemotècniques. La primera regla que vaig aplicar va ser precisament en l’assignatura de religió, més concretament per a treballar les benaventurances i no dixar-me’n cap. I el que vaig fer va ser seleccionar les primeres dos lletres de la paraula principal de cada una. El resultat va ser un estrany però molt enganxadís “PO-MA-LLO-HA-MI-LI-PA-PE”. Tot i els dubtes inicials, ho vaig provar i vaig comprovar que aquell sistema funcionave i que ere molt útil.
Bienaventurados los PObres de espíritu porque de ellos es el reino de los cielos.
Bienaventurados los MAnsos…
Bienaventurados los que LLOran…
I així successivament.
Més tard van vindre les llistes de les ciutats de França, d’Alemanya, d’Anglaterra, d’Itàlia…, la de “los reyes godos”, les dels partits judicials de cada una de les províncies d’Espanya i moltes més.
Ara, el “pomallohamilipape” (així, d’una tirada) va ser el primer i m’ha acompanyat tota la vida. I a n’estes alçades difícilment l’oblidaré.
Source: Límits de velocitat – La Comarca
Em pregunto què passaria si tothom, o una majoria, respectés els límits de velocitat. Podria ser que hi hagués un cataclisme, que el país s’aturés: gent acomiadada per impuntualitat, parelles trencades per incompareixença i famílies barallades perquè “no es pot tolerar que ton germà arribo tard a la comunió de la xiqueta”.
Això penso quan m’avança un cotxe rabent o, pitjor encara, s’acumula al meu darrere una petita caravana de conductors impacients. Esverat, miro el comptaquilòmetres i comprovo que circulo a una velocitat de 100 km/h per una carretera de dues direccions i sense peatges. L’angelet que viu vora la meua orella dreta em suggereix que a tota aquesta gent els espera un afer inajornable, una vida per salvar, una reunió transcendental pel benestar general. Però vet aquí que assegut al muscle esquerre hi tinc un dimoniet que em diu que sóc un saboc, que tots aquests corren perquè sí, perquè volen demostrar que pixen més lluny o simplement perquè han eixit massa tard de casa.
Com que no vull deixar anar el volant, tampoc puc espolsar-me de sobre ni el dimoniet ni l’angelet. Intento concentrar-me en el que diuen a la ràdio o en pensaments constructius. Tot debades. Hi va haver un temps, al principi del carnet per punts, on pareixia que hi havia una altra actitud entre els conductors. Aleshores vaig donar la raó al dimoniet que afirmava que només reaccionem davant el càstig. Ara, però, ja no sé què pensar. S’ha acabat la crisi i podem tornar a pagar les multes? Hi ha un mercat negre de punts? S’ha relaxat la policia del trànsit? Preguntes que ningú no em respon perquè se me’n van del cap abans de poder-les formular a qui n’entén.
Les veuetes de la meua consciència ja han reprès altres temàtiques quan, de sobte, m’avancen malgrat la línia contínua que ho prohibeix. És el tercer cop en poques setmanes. Em torno a preguntar què passaria si tothom respectés els límits de velocitat. La resposta és, ara sense bromes, que hi hauria menys famílies destrossades per la mort a la carretera d’una persona estimada.
Source: Nacionalisme espanyol, no és una vergonya | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel, el 30 de desembre del 2017)
A força d’emprar el mot nacionalisme només aplicat als nacionalismes centrífugs (i que encara no tenen un estat reconegut), el nacionalisme espanyol no es reconeix gairebé mai nacionalista. Vull recordar un altra vegada que una de les accepcions de nacionalisme és “afecció que els naturals o habitants d’un país o nació tenen envers ella”.
En un d’aquests interminables debats sobre la crisi catalana, un representant del partit de moda i ara triomfant a Catalunya “Ciutadans” es sentia molt ofès perquè un nacionalista català parlava d’ell com nacionalista espanyol, i el català li responia: “així per vostè el ser nacionalista és un insult; doncs a nosaltres vostès ens ho diuen contínuament”. El mot nacionalisme, com només s’ha aplicat habitualment als nacionalistes bascos (amb connotacions terroristes) i catalans (ara molt separatistes o secessionistes), ha anat adquirint un caire cada volta més despectiu que res té a veure amb el seu significat original, que s’ha distorsionat. Sentir-se espanyol ja és nacionalista: es sentir que formem part d’una història comú, d’un projecte comú, i no volem que això es trenqui. Res més. Si a més a més n’estem orgullosos de ser espanyols, aleshores som nacionalistes radicals, i res té que veure amb ser feixistes o coses semblants. Tindre afecció pels símbols espanyols (bandera, himne, rei, etc.) és ser nacionalista espanyol; lluir la bandera, cantar l’himne o aplaudir al rei públicament és ser nacionalista radical. A les competicions oficials esportives, els participants (individual o col·lectivament) són obligats sempre a representar l’estat espanyol; això s’en diu nacionalisme d’estat. Al lliurament de guardons es toca l’himne i s’hissa la bandera, fins i tot a competicions de caire molt comercial com les voltes ciclistes, les motos o la fórmula 1. Voler que guanyi qualsevol selecció espanyola, però també alegrar-se dels èxits individuals dels esportistes (Ruth Beitia, els Gasol, Márquez, Contador, Mireia Belmonte, Fernando Alonso, Carolina Marín, etc.), és nacionalisme espanyol…i no és una vergonya (com tampoc ho és ser indiferent a les seves victòries).
El mateix Ramón Cotarelo, politòleg republicà que nega la nació espanyola, es reconeix nacionalista espanyol. I no hi ha més. És una realitat.
Antoni Bengochea
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.