La Franja

No sé a vostès, però al meu correu electrònic hi arriben cada matí unes quantes causes (Change, Avaaz…) que hauria de signar. Signar significa, si es vol fer com cal, llegir-se bé el què es reclama i, si hi estàs d’acord, incloure el teu nom i decidir si ho comparteixes o no. Haig de confessar que fa temps que ja no me les miro. Abans això em feia sentir culpable, atès que moltes propostes pareixen justes. Però cada dia s’arrengleren a la meua pantalla una pila d’e-mails que em criden «encara no m’has llegit! encara no m’has llegit!». I les desenes que van directament al femer del “no desitjat”, que també cal revisar, ni que sigui de gairell, per si se n’hi ha colat algun de bo. Em passa una cosa semblant amb recursos, ofertes i articles relacionats amb el meu ofici. En rebo tants que la majoria acaben en una carpeta on me’ls guardo —santa innocència— per a revisar més tard. No cal que els digui que rarament, per no dir mai, els revisaré. I això que sé que entre aquells missatges hi ha just allò que necessito per a completar algun dels projectes en què estic embrancat (pertanyo a l’església de la Llei d’en Murphy, per si no ho sabien). Després hi ha tot el que comparteixen “amics” de Facebook o Twitter. Una sopa densa, quasi mineral, d’articles que cal llegir perquè són verament interessants. Ho dic sense ironia.

La informació és poder, ens han dit sempre. I certament ho és, però l’excés aconsegueix just el contrari: que en tinguem el pap ple i que no en càpiga ni una gota més. Els que, a més de ser fidels de la Llei d’en Murphy tenim tendència conspiranoica, ho tenim clar: ens enfiten d’informacions per a què no n’esbrinem la que realment ens importa. És com allò de, si vols amagar alguna cosa, deixa-la a la vista: el lladre no la veurà perquè no s’ho espera.

Malgrat tot, cal perseverar en estar informats, no ens podem permetre no estar-ho. Consumim la mida justa d’aliment provinent de fonts amb Denominació d’Origen i sense greixos saturats. Vet aquí el secret d’una bona dieta.

La Comarca, columna «Viles i gents», 9 de febrer de 2018

Adéu al poble (© Carles Terès, 2015)

Fa poc vaig assistir a la taula rodona “Dones enfront de la despoblació” que es va celebrar al nostre poble —Torredarques, 81 habitants— organitzada pel consell comarcal del Matarranya.

Les primeres a explicar la seua experiència van ser dones joves nascudes al territori que havien marxat a ciutat a estudiar i a treballar. S’havien decidit a tornar perquè els hi havien ofert una feina que els permetia viure del seu ofici. Una d’elles, en acabar el projecte pel què l’havien contractada, havia fet el camí invers i vivia de nou a la capital, on podia progressar professionalment i els seus fills hi tenien més oportunitats.

Després van parlar dones sense vinculacions prèvies a la zona que havien vingut a treballar-hi o a gaudir de la jubilació com una opció personal. Van enumerar, entusiasmades, el silenci de les nits, el paisatge natural, la bellesa dels pobles… Descripcions certes, però que feien somriure els matarranyencs que es barallen cada dia amb la duresa —física i administrativa— de la ramaderia i l’agricultura i que pateixen la precarietat dels serveis bàsics.

Va arribar el torn de professionals torredarquines que, per conciliar feina i família, havien hagut d’instal·lar-se a la veïna població d’Alcanyís, on tenien a tocar serveis i oportunitats formatives per als fills. Com a contrapunt, vam escoltar també experiències de dones que, tot i treballar a Alcanyís, havien optat per fer cada dia els 30 o 40 minuts de trajecte amb vehicle propi per tal que la família pogués viure al poble.

En un moment donat, la periodista que cobria l’acte —una noia molt jove— va intervenir per afirmar que ella havia tornat només perquè a ciutat s’havia quedat sense feina i que, tan aviat com li fos possible, marxaria de nou.

Van sorgir algunes idees per a pal·liar les mancances de la vida als nostres pobles, però la majoria topaven amb la manca de recursos i la volatilitat dels projectes polítics, sempre sotmesos a l’electoralisme. Sobrevolava la idea que algunes iniciatives públiques només havien servit per a crear uns llocs de treball lligats a la gestió de les pròpies iniciatives i poca cosa més. Va posar-se de manifest que, a l’hora de la veritat, certes administracions asfixiaven amb entrebancs burocràtics les persones que engegaven un negoci, al contrari del que passava en altres països de la UE o fins i tot en autonomies veïnes.

Va haver-hi un moment de tensió quan una de les assistents va recriminar que entre els que venien a viure o a estiuejar al poble, hi havia individus que no s’hi volien integrar, que anaven a la seua i que fins i tot cometien el sacrilegi de no quedar-se a la festa Major. Vaig deduir que, per a ella, integrar-se al poble volia dir desintegrar-se, és a dir, renunciar a les pròpies preferències i inquietuds per fer el mateix que tothom. Vet aquí un dels motius que empenyia la jove periodista a fugir cap a societats potser no tan solidàries, però que et deixaven més marge per respirar.

Cada persona, una història. Cada dona, una esperança.

(Alcanyís, desembre de 2017). Publicat a El Salto Aragón, n.9, gener de 2018