Programa del MAGAZIN del dissabte 20 de maig de 2023
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix
matarranya). El programa es repeteix el diumenge de 9 a 12 hores. Tel. 976 635 263—616 094 447. Els podcasts dels últims programes estan penjats a la nostra pàgina d’internet.
11- 11:45.- Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia)/El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Efemèrides/ Frases interessants/ Notícies locals i nacionals…
11:45-11:55.- Corresponsal a Maella.Yolanda Abad
11:55- 12:30.- Àgora. “Educam bé als nostres infants i joves?”
12:30-12:40.- Apuntes de salud. Eduardo Satué.
12:40- 12:55.- Corresponsal a Casp. Néstor Fontoba
ELECCIONS MUNICIPALS 2023
12:55-13:05.- Jordi Javier Recha, PSOE de Faió.
13:05- 13:15.- Roberto Cabistany Díaz, PP de Faió.
13:15- 13:30.- El cine. Lifo Ros
ELECCIONS MUNICIPALS 2023
13:30- 13:45.- Juan Jesús Villalba Forner. Aragón Existe de Favara.
13:45- 14.- Francisco Javier Doménech Villagrasa. PSOE de Favara.
Participants: Yolanda Abad, Arancha Bielsa, Eduardo Satué, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Luis Valén, Néstor Fontoba, Jordi Javier Recha, Roberto Cabistany, Lifo Ros, Juan Jesús Villaba, Francisco Javier Doménech, Marcos Calleja i Elías Satué .
Javier Giralt és el president de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua (AAL), un organisme que tot just comença a caminar i que ja ha fet importants passos pel català i l’aragonès. També és el director de l’Institut Aragonès del català, una de les dues branques de l’AAL, juntament amb l’Institut de l’Aragonès.
Quin paper juga l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua en la promoció del català i l’aragonès?
L’Acadèmia és molt recent. Es va crear l’any 2021, encara que la llei de llengües estava aprovada el 2013 i els estatuts es van aprovar el 2018. L’Acadèmia apareix com una institució que s’ha d’ocupar de la defensa, de la promoció, de la normativització. Neix com l’entitat que, per la llei de llengües del 2013, és la que té el paper de vetllar, defensar, promoure les dues llengües minoritàries a l’Aragó. I dins d’aquest paper també té la competència de la normativització que, potser, en aquests moments és el que s’està veient més de cara a la societat aragonesa.
En la presentació de l’Acadèmia vau dir que “és difícil estimar allò que no es coneix” i vau convidar els aragonesos a “sentir com a propis l’aragonès i el català”. Hi ha gent que desconeix les llengües que es parlen a l’Aragó?
Hi ha un desconeixement. Molta gent d’aquí no sap que existeixen aquestes dues llengües o sap que es parla alguna cosa que no saben ben bé què és. La desinformació que hi ha hagut a la nostra regió sobre la realitat lingüística ha estat molt palesa al llarg de moltíssims anys i això fa que la gent desconegui la realitat. Com vaig dir, si no la coneixes és molt difícil estimar-la com a pròpia.
És per aquest desconeixement que alguns en diuen ‘chapurriau’, del català?
La denominació chapurriau, o xapurreat perquè té diverses denominacions segons la zona, en realitat és la denominació tradicional que s’ha utilitzat a la franja d’Aragó. Jo mateix, fins que vaig començar a estudiar filologia a la Universitat de Saragossa, deia, senzillament, que parlava xapurreat i no em creava cap problema. A la gent la denominació no li crea cap problema perquè no té consciència que sigui un terme despectiu. Però, realment, ve de xampurrejar, que vol dir parlar malament una llengua o parlar-la amb dificultat. És una denominació que caldria eliminar perquè si no sempre tindrem la sensació que el que es parla a la Franja no és una llengua adequada, sinó una llengua mal parlada. Una denominació pejorativa no ha de ser el nom d’una llengua realment viva com la que tenim a la Franja.
Fins fa poc, la Franja era un dels llocs de part de catalana on més es parlava català i ara la llengua està en davallada.
Efectivament, comencem a veure una situació molt semblant a la que es detecta a Catalunya. La Franja sempre havia estat el reducte on es conservava el català amb el nombre de parlants més nombrós, però a partir del 2004 i, sobretot, amb les dades que ens van donar les enquestes d’usos lingüístics a la Franja del 2014, es demostra que, efectivament, hi ha hagut una davallada en l’ús de la llengua a la Franja.
Per què ha passat?
D’una banda, per l’arribada de gent forastera, gent que no parla català, que només parla castellà o una altra llengua estrangera, però li resulta molt més fàcil o més còmode utilitzar el castellà. Llavors, la gent de la Franja, que parla castellà, no insisteix a fer ús de la llengua pròpia, la catalana. D’altra banda, també es comença a veure un preocupant abandonament de la transmissió de la llengua d’una generació a una altra. Això es veu clarament en famílies catalanoparlants que al final acaben parlant castellà als seus fills. La despoblació, que és un dels criteris que també de vegades s’esmenta.
Molts aragonesos desconeixen l’existència de dues de les seves llengües
Com hi influeix la despoblació?
Hi influeix, sobretot, a la zona nord, a la Ribagorça, i en alguns pobles de la Llitera. Hi ha un despoblament perquè la gent jove marxa, només queda gent gran i, malauradament, el nombre de parlants també disminueix.
El català té prou presència a l’escola?
A l’escola hi ha assignatures optatives de llengua catalana. Estan dins de l’horari escolar i fins i tot hi ha alguns programes bilingües, o trilingües perquè inclouen l’anglès. No tenim un tipus d’ensenyament com el que hi ha a Catalunya, que seria l’idoni perquè és una immersió total o pràcticament total, en llengua catalana, però sí que sembla que això ajuda a l’hora d’aconseguir que hi hagi més capacitat de llegir, d’escriure i d’entendre la llengua catalana. Però el que veiem és que, com passa a Catalunya, això no ajuda a l’ús real de la llengua catalana.
I què s’hi pot fer?
Doncs és molt complicat de dir perquè aquí ja juguem amb la voluntat de la gent. La conscienciació seria molt important. Tenim un patrimoni lingüístic que hem de defensar i la millor manera de defensar-lo és parlant la llengua. El que passa és que és molt complicat conscienciar la gent Hi ha el cas d’una noia de la Franja que està estudiant a Barcelona i que ha decidit abandonar el català propi perquè sent que no és el català que ella veu a Barcelona. El problema és que ningú li ha explicat que les llengües tenen variants i que cal valorar-les totes. Cal conscienciació, informació i ensenyament, però aquí a l’Aragó això és molt difícil perquè el català no és una llengua que sigui cooficial.
El febrer passat es va aprovar la normativa d’ús oficial del català de l’Aragó, que reconeix l’autoritat de l’IEC i de l’AVL. Com us coordinareu amb aquestes institucions?
A l’Aragó necessitàvem que l’Acadèmia digués alguna cosa en relació amb això per deixar les coses clares. El BOA va publicar un acord que diu que la norma que tenim és la que promou l’Institut d’Estudis Catalans i, alhora, la que promou l’Acadèmia Valenciana de la Llengua perquè a la Franja tenim tota la part sud, la del Matarranya, que lliga més amb la zona del tortosí, la del valencià septentrional. Calia tenir-la també en compte perquè també ens proporciona molt bona informació a l’hora de normativitzar el català d’aquesta zona. Nosaltres la normativa ja la tenim i ara el que hem de fer és mirar de veure quins elements dins de la normativa ja existent afecten o identifiquen el català de la Franja. Estem en contacte amb l’Institut d’Estudis Catalans perquè estem fent un buidatge de les obres normatives per veure quins elements tenen d’aquest tipus. Hem estat en contacte amb les dues institucions.
Pel que fa l’aragonès, fa poc que se’n va aprovar l’ortografia oficial. Què suposa aquest pas per a aquesta llengua?
Quan l’Acadèmia va aprovar la norma ortogràfica de la llengua aragonesa ja va dir que era una fita històrica.
Per què?
Doncs perquè fins ara no hi havia una normativa oficial, no hi ha un estàndard i calia començar per l’ortografia. Hi havia, que jo recordi, quatre o cinc propostes ortogràfiques de diferents associacions i la de la Direcció General de Política Lingüística i cadascú utilitzava la seva. Calia acabar amb aquesta disfunció per poder començar a treballar en la normativització perquè si no tenim una ortografia normativa difícilment podrem fer una gramàtica i un diccionari. L’Institut de l’Aragonès ha estat treballant durant un any a un ritme bastant fort per decidir aquesta normativa ortogràfica oficial i es va assolir el dia 3 d’abril en la reunió que es va fer al ple. Sabem que no ha estat de gust de totes les associacions, però crec que n’hi ha més a favor que en contra. Ara l’Institut de l’Aragonès es planteja ja començar a treballar en el que seria la norma gramatical.
Volem que amb l’aragonès passi el mateix que va passar amb el català amb Pompeu Fabra
Seria l’equivalent al que va suposar Pompeu Fabra per al català?
Sí. Quan vam tenir aquesta reunió, Ramon Sistac, que és membre de l’IEC i de la nostra Acadèmia, recordava que fa 113 anys el català estava en una situació semblant a la que estem vivint ara per a l’aragonès. És a dir, es presentava una proposta normativitzadora que no era del gust de tots, però es va aprovar i gràcies a això el català és on és. I això és el que voldríem, també, que passés amb l’aragonès. El retard que porta l’aragonès és molt gros.
Hi ha més interès en l’aragonès últimament? Darrerament s’ha estrenat una pel·lícula doblada a aquesta llengua, hi ha figures com Jorge Pueyo, que va començar a fer continguts en aragonès per a les xarxes i ara té un programa de televisió…
Jo diria que, en general, hi ha més interès per l’aragonès. És més present a les xarxes socials i hi ha més interès de les associacions. Hi ha una certa atracció per veure què passa amb l’aragonès, amb les dues llengües en general, però en concret amb l’aragonès perquè és més propi de la comunitat autònoma. És una llengua que es parla aquí i enlloc més. També cal valorar tota la feina que ha fet la Direcció General de Política Lingüística, que ha fet una tasca favorable a la defensa de les dues llengües, però especialment de l’aragonès perquè, en certa manera, era la més necessitada.
I tot això amb un president, Javier Lambán, que, en principi, no sembla especialment interessat en les minories culturals.
Lambán s’ha manifestat molt a favor de la llengua espanyola i jo crec que mai ha esmentat ni l’aragonès ni el català. Cal dir que almenys ha deixat que la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports hagi creat la Direcció General de Política Lingüística i ha deixat treballar pel català i per l’aragonès.
El govern aragonès està treballant en una llei que ha de permetre als parlants de català i d’aragonès adreçar-se a l’administració en la seva llengua.
La Direcció General de Política Lingüística va presentar aquesta proposta, que es va posar a disposició pública per fer-hi al·legacions i, en cap moment, ni el govern, ni el president, ni el conseller van ordenar que es retirés. El projecte va endavant. El que passa que ja hem entrat en època d’eleccions i ara està aturat.
Si, després de les eleccions, hi hagués una majoria del PP, què passaria amb l’Acadèmia?
El PP, quan governava en coalició amb el PAR [Partit Aragonès Regionalista], no va eliminar mai les classes de català a la Franja. Va respectar el que hi havia. El que no va fer és promocionar el català. Tinc la sensació que si guanyés el PP deixaria tranquil·la l’Acadèmia. La llei de llengües vigent és la que va aprovar el PP en coalició amb el PAR. El problema és si ha de fer coalició amb altres partits com Vox, que ha dit a les Corts, en diverses ocasions, que cal eliminar l’Institut Aragonès del Català i que cal destituir tots els acadèmics perquè són sospitosos de moltes coses.
El LAPAO ja ha passat a la història?
Sí. El LAPAO i el LAPAPYP han passat a la història. La llei és la mateixa i aquella ocurrència va ser molt útil per posar de manifest que aquí a l’Aragó tenim dues llengües i que políticament no li volien donar el nom que realment havien de tenir.
Lo mite de l’Atrahasis explica que al principi de tot eren los mateixos déus los que treballaven, però farts d’excavar canals de reg, van decidir crear unes deïtats menors que treballessin per ells; ara bé, com que això del treballar és una lata, les deïtats, tot i ser menors, van a acabar rebel·lant-se contra los propis deus grossos i ganduls. Així que no va queda altre remei que celebrar un judici per a ficar ordre a tot aquell desgavell i mirar de resoldre el conflicte laboral. Els déus van accedir a les demandes de les deïtats i van crear als humans pa que treballessin per ells. I això no m’ho invento jo (siria incapaç), que ho explica el so antropòleg, lo David Graeber; i ho explica citant un llibre de Stephanie Dalley.
Imatge de l’epopeia babilònia d’Atrahasis. / Natalie Lawrence
Sí, estic a dues línies d’encomençar a fumar en pipa mentre me rasco la barba. I sí, me sobren sis línies, mínim, pa que els xiquets i xiquetes del carrer dixen de tirar-me pedres. Però, què hi farem!, volia explicar com la cultura popular, sàvia ella, crea mites pa explicar les coses del dia a dia. Podia explicar també una història que contava mon jaio i que potser é una mica més popular, però he de justificar lo sou que cobro com a col·laborador d’eixa revista i lo meu contracte blindat, així que he de semblar una mica espavilat, sinó em fotran al carrer. Tot i que, mira!, vaig a contar la versió de mon jaio, que me fa il·lusió citar-lo al costat del David Graeber:
Deia mon jaio que ell ho va veure, que no s’ho inventava, que va passar i va passar a la Costa la Nòria. Un paio va anar a una finca i estirant-se i badallant li va dir a l’amo:
—Qui mos llogarà?
L’amo va engegar a prendre pel sac, de males maneres, an aquell gandulot, però el cercador de feina pa comptes de marxar, encara va afegir:
—Pos no é pa jo la feina, é pa mon germà que està fent la migdiada davall d’aquella figuera.
L’any 2015 un programa electoral proposave que «el Estado y las Comunidades fomentarán la fusión de municipios» i un dels seus representats sentenciave que «alrededor de los pueblos más pequeños siempre suele haber una capital comarcal, más poblada, en la que se centralizaría la gestión de los servicios públicos municipales». A les properes eleccions tindran menys alcaldes que habitants té un poble sense ajuntament.
La lògica d’un ajuntament a un poble menut se pot veure també en les Comarques. La decisió sobre la prioritat d’una màquina per a llevar la neu és diferent depenent si el polític viu a Ràfels o a Saragossa: patir una nevada refresque les idees. Segurament lo Matarranya no tindrie l’explosió turística dels últims anys sense el paper de la Comarca. Però si fore un procés que s’ha donat naturalment, si es decidire a Saragossa, segurament serie encara més insostenible, despersonalitzat, i copat per grans empreses. Lo mateix per a política forestal, escoles infantils, o transport dels pobles sense escola….
Però als nostres pobles los mesos abans de les eleccions són una efervescència per a omplir llistes electorals, «mos falten los de detràs», «tenim lo relleno però ningú vol ser primer», «farem una llista entre dos partits»… i algun poble per desgràcia acabe sense cap candidatura. I és que presentar-se a un ajuntament d’un poble és una decisió valenta: exposició pública, cunyats dient-los com haurien de fer la llista, com haurien de gestionar el poble, crítiques com si foren polítics professionals… i pocs agraïments per la faena feta i les hores invertides.
A les bones democràcies implicar-se en la gestió no és una opció: és una obligació. I és que segurament que tot canviarie si implicar-se a la gestió d’un poble fore rotatori i obligatori. Tots los del poble han de passar per l’Ajuntament! Segur que el nivell de cunyadisme de les barres del bar se rebaixarie. Com als pobles a on tots passen per la Comissió de Festes. Tots som conscients de què és organitzar unes festes, i les dificultats per a posar-se d’acord.
Per això, abans que escomenceu: un reconeixement a aquells que tos poseu en política municipal, que regaleu hores del vostre temps al poble, que patireu mals comentaris d’algun veí inconscient dels vostres esforços, i tindreu pocs reconeixements. Gràcies! Especialment als més jóvens. I especialment a les dones que trenqueu lo camí de tota la vida. Gràcies a totes i tots!
