[Versión en español al final del relato]

LA PILOTA DE FÚTBOL

Manolo és un cosí meu de Valljunquera que sempre ha segut bastant pito. Quan pujave a Fórnols, li agradave de portar alguna novedat per a impressionar-mos. Una volta, va pujar en una pilota de cuero; un balon de fútbol de reglament. Ere un d’aquells balons que portaven una regata lligada en tiretes de cuero, com una sabata, per a traure-li lo pitorro i poder-lo unflar.

Pilota de fútbol

Jo, molt sorprès perquè no n’havia vist mai cap, li vaig preguntar que d’a on l’havie tret, perquè a les tendes de les viles no en venien. Me va contestar que l’havie aconseguit gràcies a les xiques del tió Eugenio Foz, que estudiaven a Saragossa i se rentaven les dents. Son pare ere l’home més ric de Valljunquera. Molt estranyat, li vaig preguntar:

—Que se renten les dents, dius? —Ell va fer una risseta.

—Quina gorrinada! —Vaig cridar esgarrifat. Vaig pensar que se posaven a la boca lo sabó que sempre havia vist al greler de casa.

LO GRELER

En aquella època, la higiene personal ere molt parda. Teníem una tenalla d’aigua a la vora del greler. Cada dia posàvem mitja jarra d’aigua a la grela i mos rentàvem la cara i el coll sense sabó, per a traure-mos les llaganyes. Dispués, en la mateixa aigua, mos rentàvem les mans aprofitant los restos de les pastilles de sabó que les dones havien fet servir per a rentar la roba i s’havien quedat massa menudes. Ere un sabó que faen a casa en sosa càustica, solades d’oli i restos de cansalada de gorrino.

Lo greler de casa

Los domenges, baixàvem la grela del greler i, sentats a una cadireta, mos rentàvem los peus i les garres, hasta damunt del ginoll. Una volta al mes, mos rentàvem lo cap en sabó d’olor i mos l’esclaríem en aigua i vinagre. I eixa ere, per a tota la gent de les viles, la llimpiesa que mos fàem. Los jóvens tos preguntareu si no mos dutxàvem mai. I la resposta és que no. Encara que costo de creure, durant molts milers d’anys, la gent no se remullave mai la tripa ni atres parts més brutes. La primera volta que me vaig dutxar va ser als dotze anys, quan vaig anar al seminari.

CÀNTERS I ARGADELLS

A Fórnols teníem motivos per a no rentar-mos per la falta d’aigua que teníem. Quan xorraven les fonts de les places, s’havie d’anar a buscar aigua a la font en un cànter (de 12,5 litros de capacitat). I quan les fonts no xorraven, en llargues temporades de sequia, havíem d’anar a la font de Llavarco o a la del Pou d’en Pi, a casi mitja hora de camí; una hora entre anar, carregar i tornar. Hi anàvem en una burra aparellada en los argadells per a portar quatre cànters d’aigua (50 litros en total).

Jo vaig anar moltes voltes a Llavarco a buscar aigua en la burra i quatre cànters. Los arrimava a la font a rastres i quan los omplia, com no tenia prou estatura ni força per a carregar-los a la burra, li demanava ajuda a alguna de les dones que estaven llavant la roba als llavadors. Sempre vaig tornar en los cànters plens, sense cap problema.

Burra en argadells

Per si algun “urbanita” m’està mirant compassivament per damunt del muscle, li diré que a Barcelona tenien aigua corrent a les cases, però tampoc se dutxaven. Quan vaig vindre a viure a Barcelona, pels anys 60, encara hi havie moltes cases sense bany. Hi havie dutxes públiques a un subterrani de la Plaça Urquinaona i molta gent anave allí los dissabtes per a poder-se dutxar. Als anys 80, vaig rehabilitar dos pisos modernistes de l’Eixample de Barcelona i dono fe de que només tenien una tassa de vàter a un quartet menut i un lavabo per a rentra-se les mans a la punta del pasillo. En eixes condicions, és normal que m’esgarrifara quan me vaig enterar de que les xiques del tió Foz de Valljunquera se rentaven les dents.

PROFIDÉN

Manolo me va explicar que venien un sabó especial per a les dents, encara que ell mai l’havie vist. Tamé me va dir que la gent que se rentave les dents se les resfregave en un cepillet menut, especial per a n’eixa faena i que a les caixetes del sabó hi havie un vale retallable. Les xiques del tió Foz li donaven los vales a Manolo i ell los enviave per correu a una casa que li dieven “Profidén”. Aquells cartonets eren números per a participar a la rifa d’un balon de fútbol de verdat i, una de les voltes, va tindre sort i li va tocar a’n ell. Així va ser com vaig descobrir dos coses: que hi havie gent extravagant que se rentave les dents; i com eren los balons de fútbol de verdat.

Propaganda de Profidén

I ara, al feu-tos esta contalla a vatros, tos haig descobert que se pot sobreviure sense dutxar-se. I quina es la raó de que la gent de la meua generació estiguem vacunats contra moltes dolentures i pràcticament no tinguem al·lèrgies.

Pedro J. Bel