Han passat un munt d’anys –molts segles– de quan es pensava i raonava que la terra era plana. Els filòsofs i científics van anar desmuntant aquelles creences. Recordem la teoria heliocèntrica de Copèrnic i de Galileu, creador de la teoria científica, condemnat per heretgia per demostrar que la terra i els planetes giraven al voltant del Sol. No oblidem, però, que encara resten terraplanistes recalcitrants pel món, especialment als EEUU. Traslladem-nos al segle XXI, avui mateix, hi ha negacionistes del COVID i dels vaccins. Alguns han sofert els efectes d’aquest virus, tot i així, encara es dediquen a negligir l’efecte preventiu evidentíssim dels vaccins. Tot és una conxorxa internacional per dominar el món, diuen. I ara em referiré als txapus, també negacionistes. Què volen aquesta gent que venen a “preservar” la llengua, el català franjolí? La defensen no parlant-la en públic? La defensen no escrivint-la? La defensen trencant la unitat lingüística? La defensen anomenant-la barroerament? Amb aquests “defensors” no en calen d’atacants. Si voleu analitzar perquè existeixen els txapus per les terres franjolines haureu de seguir un rumb similar al de Ulisses. No us espanteu, l’aventura serà només un simulacre. El viatge serà a peu per la Franja i no amb vaixell per l’estret de Messina. Això sí, trobareu els propis Escil·la i Caribdis. Escil·la té sis o més caps disposats a la lluita: un, els dels ignorants lingüístics de bona fe, i els altres caps, dels falsos ignorants, dels que diuen “txapurriat parlat, no escrit”, dels qui s’hi oposen a la ciència, dels polítics aprofitats, dels que afirmen que volen parlar mal i dels que falsegen la historia. Compte amb tots ells, perquè en alguna ocasió han boicotejat el dret d’informació i reunió a un grup de ciutadans i s’han querellat quan han considerat oportú. A l’altra banda de l’estret trobareu a Caribdis, un remolí gegant de mar que es forma un parell de vegades al dia i que en el nostre cas és la gran corrent de fòbia al català. Ulisses va perdre sis mariners a Escil·la i el remolí Caribdis s’engolí el vaixell, tot i que Ulisses es salvà. Tan de bo salvem el català de la Franja o d’on sigui. Defensar una llengua és parlar-la, escriure-la, ensenyar-la i anomenar-la pel seu nom.
Rañé impulsa una sèrie documental que segrega el parlar de 7 pobles del Baix Aragó del català i del de la resta de pobles de la Franja
La Franja de Ponent viu un moment lingüísticament molt sensible. S’estan multiplicant al territori els moviments i iniciatives que neguen l’existència del català allí. Intents acientífics de minoritzar-lo i rebatejar-lo atorgant-li el nom de ‘xapurriáu’ o aragonès oriental. Atacs que compten amb el suport de partits polítics com el PSOE, PP, Ciutadans, Vox i el PAR i els diners públics d’administracions locals, comarcals, diputacions i del mateix Govern d’Aragó.
El negacionisme, desgraciadament, ha comptat amb aliats inesperats des del Principat. Gent catalanoparlant, sorprenentment, del món de la cultura i que, almenys públicament, mai havien exhibit cap posicionament polític bel·ligerant amb el catalanisme ni amb la llengua catalana. L’escriptora i periodista cultural lleidatana Cristina Capdevila negava en una entrevista al ‘Diario de Teruel’ que el català i el què es parla a la Franja siguin el mateix idioma. Adoptava el terme segregacionista “xapurriáu”, i es referia a ell com “una llengua que no compta amb una gramàtica escrita i que només es transmet de forma oral”, esborrant d’un plomall la figura i trajectòria bibliogràfica d’autors com Jesús Moncada, Desideri Lombarte, Francesc Serés o Mercè Ibarz.
Un altre català, l’actor Ferran Rañé, amb arrels a La Torre de Vilella, està impulsant una producció audiovisual ‘Documentales de Torrevelilla. Lo Chapurriáu’, on es defensa que “la llengua pròpia” de La Torre de Vilella “i sis pobles de la comarca del Baix Aragó és el xapurriáu”. El projecte ha rebut finançament de l’Ajuntament, governat pel PSOE, de la comarca, també socialista, i sobretot, l’entusiasme de la consellera delegada comarcal de Patrimoni i Llengües, María José Gascón, del PAR, coneguda pel seu anticatalanisme. De l’existència d’aquesta sèrie documental negacionista ens en vam fer ressò el passat 28 d’abril a Racó Català, i ara dues setmanes després, en una entrevista al digital ‘Temps de Franja’, Rañé no només no aprofita l’ocasió per recular en els seus plantejaments acientífics sinó que aprofundeix en marcar distàncies entre el català i el xapurriáu. A més, ara s’atreveix a segregar-lo també del parlar de la resta de la Franja de Ponent i es refereix al valencià com si fos una llengua diferenciada.
L’actor ficat a productor exhibeix una ignorància superlativa en qüestions bàsiques com la diferència entre llengua i variant dialectal, l’origen del català, el fet de creure que les fronteres naturals entre comarques o territoris delimiten l’àrea d’influència d’un idioma o la seva reclamació d’una gramàtica pròpia per escriure el xapurriáu. A més, intenta defugir qualsevol polèmica, atribuint les seves poca-soltades al que diuen tercers o refusant aprofundir en el que se li pregunta. A les seves respostes hi predominen els “n’hi ha qui diu”, “si hi ha gent que diu que”, “hi ha gent que diu” i similars quan el periodista intenta, sense sortir-se’n, que vagi més enllà i s’atreveixi a explicar aquestes diferències inexistents entre català, el parlar del Baix Aragó i el de la resta de pobles de la Franja, que també considera que tenen un caràcter diferenciat.
Malgrat és finançat amb diners públics, comptar amb el beneplàcit d’una de les principals veus anticatalanes a la zona, María José Gascón, i donar validesa a l’agenda lingüicida del segregacionisme, Rañé, en un exercici de cinisme, li lleva qualsevol intencionalitat política a un projecte documental que trosseja el mapa dialectal català: “Al documental no entrem en cap valoració política, ni tan sols de política educativa. Es reflectirà com es parla i els temes que van sortint en la conversa. És un documental que se centra a donar testimoni del parlar. El xapurriáu és una llengua molt expressiva, que té recursos musicals i expressius altíssims. Si hi ha gent que diu que és català, valencià o occità, sobrepassa aquest projecte i no hi entrem”.
Quan se l’interroga sobre el fet que la totalitat dels estudis acadèmics consideren que la llengua del Mesquí és català, Rañé introdueix una resposta completament acientífica: “En això n’hi ha molts matisos. N’hi ha dos pols oposats. Hi ha gent que diu que abans que Catalunya fos un país, ja existia Aragó i que el que es parla a Barcelona és l’aragonès de Barcelona. I una altra postura diu que el que es parla aquí és català. No entrem en absolut en aquesta qüestió. Per a mi, sempre ha estat una llengua que s’ha autodefinit per la gent que la parla amb orgull i naturalitat dient: ‘parlem xapurriau’. No entrem en més consideracions”.
Rañé, embolica que fa fort, es despenja amb una nova segregació, la del català del valencià, quan delimita aquest xapurriáu a les set poblacions del Baix Aragó, i li qüestionen si el que parlen als 55 pobles restants de la Franja catalanoparlants és la mateixa llengua que ell defensa: “La interpretació que en fa cada lloc no és la mateixa. Per a mi, sempre ha estat clar que el xapurriáu és més proper al valencià. Però també n’hi ha qui diu que el valencià és català, i en això no entrem”.
Ferran Rañé, actor descendent de la Torre de Vilella
// Lluís Rajadell
L’actor català prepara una sèrie de documentals amb suport de l’Ajuntament, la Comarca del Baix Aragó i associacions locals per a mostrar la parla del poble, que no entra a valorar si és català.
L’actor català Ferran Rañé. / F. R.
Ferran Rañé encapçala un equip que, el proper mes de juny, gravarà a la Torre de Vilella una sèrie de documentals titulada Documentales de Torrevelilla. Lo chapurriau que, a partir d’una sèrie de converses entre persones del poble, vol deixar constància de la parla local, que Rañé considera «amenaçada». Hi col·laboren l’Ajuntament, el Museu Històric, el CB Torrevelilla i la Comarca del Baix Aragó.
Tan malament està la parla del Mesquí com per a gravar un documental per conservar-ne la memòria?
El meu avi era de Torrevelilla i la gent del cinema descendent de Torrevelilla, com jo, volem fer un documental amb la col·laboració de l’Ajuntament sobre el xapurriau, perquè està amenaçat. Volem donar el protagonisme i la veu a la gent que el parla habitualment. Cuidant molt la imatge i el so. Seran uns documentals sense presentadors. Hi haurà tres convidats al voltant d’una taula per parlar entre ells de manera amable, com si ho feren en un banc o jugant una partida de cartes. Hi haurà vuit temes proposats que ells aniran desenvolupant. D’una hora de gravació en quedaran 15 minuts per cada documental. Ho fem perquè el xapurriau és una llengua amenaçada.
Per què està amenaçada?
Per diverses causes. La primera, que el castellà passa a ser la llengua vehicular per tothom, en part perquè els matrimonis es fan amb persones d’altres poblacions castellanoparlants i cada vegada el parla menys gent.
Quina serà la mecànica de les vuit xarrades previstes?
Es tracta que l’espectador pugui sentir el millor possible la conversa, només amb la presència dels invitats. Serà una conversa espontània. També hi haurà un darrer capítol amb tres persones més joves que explicaran les dificultats per les que passa la llengua, si la parlen amb els fills o no, i explicaran els problemes. També hi haurà una taula amb tres adolescents que parlaran de les penyes, de la seua educació, etc. Prepararem un plató per a les xarrades, que es faran totes en un cap de setmana. Si els documentals surten bé, n’hi ha la possibilitat de fer-los de nord a sud, amb pobles que parlin les llengües d’Aragó. Però no hi ha res concretat al respecte.
La parla de la Torre de Vilella pot arribar a desaparèixer?
Si no es fan coses, sí. Al documental no entrem en cap valoració política, ni tan sols de política educativa. Es reflectirà com es parla i els temes que van sortint en la conversa. És un documental que es centra en donar testimoni del parlar. El xapurriau és una llengua molt expressiva, que té recursos musicals i expressius altíssims. És reflex de la personalitat de la gent, que s’expressa a través de la seva llengua materna, i ens preocupa que estigui amenaçada.
Quina solució hi ha per a conservar-la?
Això es un altre tema, que va més enllà dels documentals, que es centren en donar testimoni de la llengua de set poblacions del Baix Aragó històric —Aiguaviva, la Codonyera, la Ginebrosa, la Sorollera, Bellmunt de Mesquí, la Torre de Vilella i la Canyada de Beric—. També hi ha diferències mínimes entre els pobles del xapurriau que són enriquidores i que ajuden a que se sàpiga d’on és la gent per la forma de parlar. Un capítol dels documentals va d’això, al parlar de la vida social amb gent d’altres pobles com la Canyada, la Codonyera i la Ginebrosa. El problema és paregut a tots els municipis.
«Hi ha gent que diu que el que es parla a Barcelona és l’aragonès de Barcelona»
Per què parla al seu projecte de xapurriau si tots els estudis acadèmics sobre la llengua del Mesquí la consideren català?
En això n’hi ha molts matisos. N’hi han dos pols oposats. Hi ha gent que diu que abans que Catalunya fos un país, ja existia Aragó i que el que es parla a Barcelona és l’aragonès de Barcelona. I un altra postura diu que el que es parla aquí és català. No entrem en absolut en aquesta qüestió. Per a mi, sempre ha estat una llengua que s’ha autodefinit per la gent que la parla amb orgull i naturalitat dient: «parlem xapurriau». No entrem en més consideracions.
El documental inclourà una transcripció del xapurriau. Quina ortografia i quina gramàtica utilitzarà per aquesta transcripció?
És possible que no es faci la transcripció en xapurriau. El que és important és sentir-lo parlar. Posarem, segur, subtítols en castellà per a la gent que no l’entén. Aquests són imprescindibles, però no vull una saturació de subtítols.
Però si, finalment, manté la transcripció del xapurriau, quina ortografia utilitzarà?
La que utilitza el nostre especialista en xapurriau, Juan Segura, que és de Torrevelilla, per a les publicacions. Però no hi haurà transcripció, per evitar la saturació de lletra. El castellà fa falta, però l’única qüestió que pretenem és mostrar a qui parla el xapurriau i sentir perfectament les converses al voltant d’una forma de vida que està desapareixent pels avenços socials i per la substitució pel castellà. Crec que s’hauria de fer un treball a les escoles. Em preocupa que la gent senti parlar-lo. Quina ha d’esser la gramàtica per escriure’l és un tema que s’haurà de debatre.
Pot contribuir a conservar el xapurriau l’ensenyament del català que es fa a les escoles de molts pobles de la Franja?
No ho sé. Parlo de que, a l’escola, els nanos treballin amb la gent que parla el xapurriau, la llengua local. Que sentin parlar en la llengua local. És un treball paral·lel al que es pugui fer sobre gramàtica o sintaxi.
«Hi ha qui diu que el valencià és català»
La llengua dels set pobles del Mesquí als que es refereix és la mateixa que es parla les comarques veïnes dels Ports de Morella, Matarranya o Terra Alta?
Per diferents comarques n’hi ha diferents matisos i no entrem en aquest debat. Parlem del xapurriau, que es parla al Baix Aragó històric. Estem preocupats per un idioma que hem sentit parlar des de petits, que és preciós, té una força increïble i que està amenaçat. Quan es perd un idioma es perd un patrimoni immaterial, i això és gravíssim. No tinc cap problema en anomenar xapurriau la llengua del Mesquí, d’on soc descendent. El nostre objectiu és reunir a gent del cine de Torrevelilla per fer uns documentals perquè la gent es vegi molt bé, que no hi hagi un punt de vista superior d’un presentador i que còmodament parlin de coses socials, de vida particular i de tradicions en xapurriau. Si hi ha gent que diu que és català, valencià o occità, sobrepassa aquest projecte i no hi entrem.
Però no creu que el Mesquí, el Matarranya, els Ports de Morella o la Terra Alta parlen la mateixa llengua, independentment del nom?
Però la interpretació que en fa cada lloc no és la mateixa. Per a mi, sempre ha estat clar que el xapurriau és més proper al valencià. Però també n’hi ha qui diu que el valencià és català, i en això no entrem.
No l’incomoda que «xapurreat» textualment vulgui dir «idioma mal parlat»?
No, és l’autodefinició de la llengua per la pròpia gent que la parla. La gent, encara que xapurriau va poder començar amb un to despectiu des del punt de vista dels castellanoparlants, l’ha adoptat i des de ben petit he sentit que la gent del poble d’una manera natural i orgullosa diu «natros parlem xapurriau». Natres, com a gent de cinema, donem pas a la imatge de la gent que el parla habitualment i mostrem com sona una llengua amenaçada que és molt expressiva i forma part de la personalitat de la gent. Aquí acaba la nostra aportació. També és un documental de costums, que en molts casos són comuns a la denominada «España Vaciada».
Els que paren la mà, ja els coneixeu: grans empresaris que tan prompte et fan un AVE sense passatgers com t’instal·len una plataforma que provoca terratrèmols, que s’ha de desmantellar i que acabem pagant entre tots.
Aerogeneradores, vista desde Torredarques hacia Morella | Foto: Carles Terès
Des que va fer fortuna això de l’Espanya buida -una frase molt evocadora i un llibre molt decebedor- pareix que parlar de despoblació rural s’ha convertit en una moda. En el seu nom es fan i es desfan llibres, congressos, càtedres, organismes, programes, estudis, campanyes… que sovint es tradueixen en un garbuix de xerrameca, tòpics, corbates i powerpoints, arrebossats amb la pols que queda quan els cotxes desapareixen en direcció a la capital, de la província, de l’autonomia o aquella que, des del centre, tot ho fagocita, talment un forat negre.
