La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentNo fa tant de temps, 7 anys, que els organismes internacionals i Europeus alertaven sobre la situació de desemparament en que es trobaven llengües com l’aragonès, en greu perill de desaparició i amb una inversió discriminatòria amb sol 2 cèntims per habitant en llengües pròpies de Aragó (aragonès i català), 24.700 € a l’any.
El canvi de govern el 2016 va propiciar la creació de la DGPL de la mà de Lambán (PSOE) i Susín (CHA). Apressat per la preocupant situació de l’aragonès i pressionat per Instàncies Europees i Institucions de defensa de parlants, van decidir pujar les partides d’Educació, la inversió en llengües pròpies i presentar un pla de emponderament per l’aragonès i català.
Després de 5 anys no podem dir que la inversió per al català, però sobretot per l’aragonès, es trobi en una situació òptima. Molt lluny de les seves llengües minoritzades veïnes, amb una inversió que rondarà els 685.000 € per 2021 (incloent sous) en comparació amb 1’5 M € que sol pressupostar el govern Asturià, els 7 Mill. de govern Galego, els 2 Mill. Navarros o 4,7 Mill. Valencians, que a més compten amb les ajudes dels 111 Mill. € d’Euskadi o 93,5 Mill. € de Catalunya.
Sembla que tots aquests reduïts pressupostos aragonesos, per a una llengua pròpia i exclusiva d’Aragó com l’aragonès (cap altre govern va a fer res per ella) és motiu suficient per un diari com ABC, i la seva delegació a Aragó (Roberto Pérez), per atacar i criticar aquesta inversió. Amb l’únic objectiu de criticar l’existència d’aquesta oficina i justificar la creació a Madrid de l’Oficina de l’Espanyol, on només Toni Cantó cobrarà 75.800 € a l’any.
Tot això no seria tan preocupant, si a les ja citades xifres no afegíssim ni més ni menys xifra de 174 milions d’euros amb que l’Institut Cervantes compte com a pressupost per a 2021, més el pressupost de la RAE (ampliat en els últims anys, i després de l’rescat de Govern Sánchez a 2019) i la subvenció d’Ajuntaments i Governs com l’aragonès a aquesta institució, amb al fet que Javier Lambán ens va enlluernar l’últim desembre (scenficación amb rei d’Espanya inclosa).
A l’octubre arribava la informació que l’Institut Cervantes augmentaria el seu pressupost en 40,3%, fins als 174 milions d’euros, gràcies al fet que els pressupostos generals de l’Estat s’incrementarien en 2021 la seva dotació en 50 milions d’euros nets. Tota aquesta inversió s’afegiria als comptes sanejats de la RAE, que el govern de Sánchez es va encarregar de fer visible després de la seva visita a l’abril de 2019 i la scenificación del “rescat” del seu Govern, amb 5 Mill. €.
Esfendemos as Luengas
Web: http://esfendemosasluengas.wordpress.com
Twitter: @esfende_las
Source: Lògiques turístiques | Viles i Gents
(Publicat a La comarca el 25 de juny del 2021)
Quan vaig tornar del meu primer viatge a l’estranger, mirant les fotos que havia fet, me vaig quedar pensant en la gran quantitat de persones desconegudes que hi apareixien. Moltes d’elles, fent fotos. Tot seguit me va assaltar lo pensament invers: a quantes fotos de gent desconeguda deuria d’estar jo?
Suposo que en aquell moment de fer la foto me va deure d’importar poc que la Fontana di Trevi estès a rebentar de turistes, que igual que jo, volien fer-se una foto davant del monument. L’objectiu no ere aconseguir una estampa idíl·lica i sense gent pel voltant com la d’Anita Ekberg i Marcello Mastroianni a La Dolce Vita. En absolut. L’única finalitat ere poder fer la foto i ensenyar-la a l’arribar a casa o ficar-la a Instagram… (però això ja és un altre tema).
Estant ficats de ple en lo paper de turistes, mos fem i fem (a seques) fotos davant de qualsevol cosa: paisatges, monuments, places… tot val. Disparam vint-i-cinc, cinquanta fotos en poc temps. Que més done, són gratis, i si alguna no la volem ja la «borrarem», no? És curiós que, a voltes, quan anem a fer turisme, perdem una mica lo control i el sentit sobre les coses. Per fer una foto, mos oblidam de mirar sense cap pantalla pel mig i de «disfrutar» lo que tenim davant nostre.
Però com dic, lo del turista no és més que un paper que assumim inconscientment en estes ocasions perquè, pensant-ho fredament, mos faríem, sense més ni més, una foto davant de la missa o de la plaça del nostre poble?
Lo turisme és una indústria de creació d’imatges que entén la fotografia com l’instrument perfecte per donar forma al discurs del desig, i per tant, lo destí turístic és una imatge construïda per generar la necessitat d’anar-hi. I anar-hi sense fotografiar-se a tot arreu no té gràcia… Mira, aquí hi ha poca gent! Mos fem una foto?
Estela Rius
Source: A galdades | Viles i Gents
(Publicat a La Comarca el 18 de juny del 2021)
L’alcalde de la Torre del Compte i periodista Alberto Díaz, ha tingut la bona idea de gravar una sèrie d’entrevistes amb la gent més vella del poble per guardar la memòria d’una generació que desapareix i que ha viscut una època molt dura de guerra, postguerra i dictadura i també una seguida d’anys de progrés i pau. Però totes les entrevistes s’han fet en castellà. Es conservaran els records, però no la forma de parlar, que no és una part menuda del bagatge cultural dels entrevistats i de tot el poble. En tot cas, una galtada a la llengua.
L’ajuntament, la Comarca del Baix Aragó i l’associació CB Torrevelilla han posat en marxa un interessant projecte per a gravar audiovisuals sobre converses de la gent gran parlant de la vida del poble en el català local per a conservar-lo amb tota la seua expressivitat. El projecte vol conservar la parla autòctona, amenaçada per la substitució pel castellà. El principal promotor de la idea, l’actor Ferran Rañé, descendent de la Torre de Vilella, qüestiona que la llengua del poble siga la mateixa que la dels Ports de Morella, el Matarranya o la Terra Alta. Té clar que és una altra cosa, xapurriau. I defensa que tingue la seua pròpia gramàtica i ortografia, inventades sense cap recolzament acadèmic. Una altra galtada.
La novel·la ‘Muladar’, que acaben de publicar Ángela Puntes i José Ignacio Villacampa, està ambientada al Matarranya, una comarca que els autors han volgut homenatjar. Però llevat d’unes quantes referències turístiques poc més situa al lector al Matarranya. No se’n troba cap al·lusió a la llengua de la comarca. La manca de qualsevol pista relacionada amb el principal tret cultural comarcal és manifesta, i el relat, encara que engrescador, perd credibilitat. Clatellot.
Amb iniciatives benintencionades li cauen tres galtades a la maltractada llengua del Matarranya i el Mesquí.
Lluís Rajadell
Source: Per un passat millor | Viles i Gents
(Publicat a La Comarca l’11 de juny del 2021)
Fa molts anys, allà pel 1800, va tindre lloc lo que passarie a la història com a Revolució Industrial. Van aparèixer lo Big Ben, les gorres planes de pana, Oliver Twist i, sobretot, les fàbriques, a on treballarie la major part de la població urbana (que ere la major part de la població del país). Poc abans havie tingut lloc la Revolució Francesa, que va causar la implantació d’una educació pública i gratuïta, a la que tingueren accés los alumnes de tot lo món.
La conjunció de les dos revolucions van donar pas a un sistema educatiu públic basat en la utilitat i la producció industrial: s’educave als sagals intentant que foren útils treballant, i les assignatures que tenien més importància eren les científiques, ja que eren aquelles les que impulsaven la innovació tecnològica. Per lo tant, la literatura, la història, la música i les arts van quedar relegades a la inutilitat més absoluta.
Lo sistema funcionave de manera laboral, evaluant els alumnes en una sola prova igual per a tots. Qui estave capacitat, podie continuar, qui no «valie pa estudiar» ere «despedit» de l’escola. Si ho pensem bé, podie tindre sentit, per lo fet de que lo número de fàbriques ere limitat, i sols uns pocs aconseguirien faena com a tècnics i mecànics. Però van cometre un error: van avaluar igual les arts i les humanitats, sense tindre en compte que no hi havie un mercat laboral restringit per a poca gent: tot lo món podie escriure poemes i pintar paisatges, però los sagals van creure que no, i van ensenyar als seus fills que no, i los fills van ensenyar als seus fills que no.
Ho cregueu o no, aquell sistema educatiu segueix actiu avui en dia. Es com si s’haguere fossilitzat, i puguere seguir invariable als canvis que han tingut lloc al món (que no són pocs, des de 1800). A voltes pareix que estem educant als sagals per un passat millor.
Luismi Agud
Al febrer de 2020 comentàvem la proposta de «Capital Energy » per plantar una renglera de 84 aerogeneradors, entre Calaceit i Fórnols. Un projecte gran de parc eòlic que la gent del territori no ho veïa gens clar. I en va haver prou en les primeres mostres d’organitzar la lluita en contra, perquè el parc en qüestió quedés en suspens. Encara que dita empresa segueix intentant posar aerogeneradors als tossals que ja cauen al Guadalop. Mentrestant, Endesa-ENEL que van saber entendre la postura de la gent del Matarranya, han acabat fent una mica el que naltros escrivíem de recular els monstres del ventilador a una línia més propera al Guadalop. En tanta agilitat que, al dia d’avui ja tenen pràcticament tancat l’acord en los quatre pobles del Mesquí (Codonyera, Torrocella, Bellmunt i la Torre) per muntar un parc eòlic de 21 aerogeneradors de 110 m d’alçada. Totes les torres es posaran a tossal de propietat municipal. Tampoc estaran tan lluny de la carretera de Morella, i la gent d’estos pobles i els ajuntaments respectius, de moment contents com unes pasqües.
Continuar llegint… Lo monstre elèctric de la Calcinera | Viles i Gents
Jiménez Losantos esclata contra el català de la Franja i la unitat de la llengua – Racó Català
jul. 7Source: Jiménez Losantos esclata contra el català de la Franja i la unitat de la llengua – Racó Català
Ara 40 anys després, Losantos, torna a exhibir la seva malvolença cap al català. Natural de l’Aragó, concretament d’Orihuela de Tremendal, un petit poble amb tot just 450 habitants, a la zona de Terol i lluny de l’àrea principal d’influència del català i l’aragonès, el locutor d’extrema dreta dona la seva opinió acientífica, polititzada i esbiaixada.
En una de les seves habituals al·locucions, en les que comença a encadenar temes inconnexos i els farceix d’insults i desqualificacions, el suposat periodista afirma que “l’Aragó s’ha convertit en una colònia cultural de Barcelona (…). És una veritable vergonya que hagin imitat inclús l’aragonès com a idioma oficial, com a desferra. Un dialecte de dos valls pirenaics, això s’ensenyarà a l’escola? A l’Aragó? On ja no s’aprèn espanyol? I per descomptat, no s’aprèn ni anglès, ni francès, ni res”.
Losantos continua amb les seves desqualificacions titllant l’aragonès de “dialecte grotesc, una ‘fabla’ a la que anomenen aragonès, aragonès de què? L’idioma aragonès és l’espanyol”. Segons ell, aquesta reivindicació de l’idioma real i propi de la zona és obra de “sicaris del separatisme”. Respecte a la llengua catalana, nega la seva presència al territori, també la diferencia de la valenciana i aprofita per atacar el bisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, natural del Matarranya, a qui acusa de “traïdor” per manifestar que parla en català: “… ‘Els que parlem català’. No, tu parles xapurriáu, que és un dialecte vagament emparentat amb el valencià, ni tan sols amb el català. Traïdor, judes al teu costat era una persona de fiar”.
Malgrat que no fa ni vint dies, el govern d’Aragó ha hagut d’acatar les directrius de la Unió Europea en matèria lingüística, fet que l’ha obligat a admetre la validesa de l’acreditació de la competència lingüística tant de la llengua catalana com de l’aragonesa per optar a l’administració pública o a subvencions, l’ofensiva contra el català al territori és evident. Als habituals grupuscles espanyolistes que volen fer desaparèixer el català de la Franja o la bel·ligerància del PAR, PP i fins i tot PSOE vers tot el que sigui remotament català, s’hi ha unit ara tot un seguit d’accions i declaracions que van en el sentit d’escombrar-lo de la zona. Des del naixement d’una emissora de ràdio que presumeix de no emetre en català, a les declaracions de l’escriptora i periodista cultural lleidatana, Cristina Capdevila, que per promocionar un llibre allí, va començar a parlar d’un ‘xapurriáu’ que es parlaria en els pobles del Matarranya i del Baix Aragó i que no té res a veure amb el que es parla a la seva Lleida natal, passant per l’actor Ferran Rañé, reconvertit en productor audiovisual i lingüicida, a qui el PAR i el PSOE li han pagat una sèrie documental que ataca la unitat de la llengua i alimenta l’existència d’aquest ‘xapurriáu’ com a idioma autòcton i diferenciat.
El peor sicario el desertor de Cretas, el Obispo Omella, que es de Cretas, provincia de Teruel. Dice “No, los que hablamos catalán….”. ¡Tu hablas chapurriau! Que es un dialecto vágamente emparentado con el valenciano, ni siquiera con el catalán. Traidor. Judas a su lado era una persona de fiar.
Losantos: "Es una vergüenza lo del aragonés, es una basura hombre, ¿un dialecto de dos valles pirenaicos?¿eso se va a enseñar donde ya no se enseña ni inglés, ni francés ni nada?
Un dialecto grotesco al que llaman aragonés. ¿Aragones de qué? El idioma aragonés es el español." pic.twitter.com/4IrKtHxXCe
— Jorge Pueyo (@jorge_pueyo95) July 4, 2021
Source: Associació Amics de Nonasp | Facebook
Source: #amicsdenonasp – Explore | Facebook
La meua feina és molt sedentària. Sedentària i solitària. Em llevo ben de matinet i surto a trotar una mica per les pistes de prop de casa. Encara és fosc, i rarament (per no dir mai) em trobo ningú. Després d’estiraments i dutxa, em faig un bon esmorzar. I cap a la feina, de la qual me’n separen unes poques passes.
M’assec davant l’ordinador i reviso les tasques prioritàries del dia. I ja no hi ha res més en tota la jornada, només feina, trucades de feina, missatges de feina. Però vet aquí que hi ha els pardals, que acudeixen a l’ampit de la meua finestra per veure què hi troben. Sempre miro de deixar-los unes molles de pa o un grapat de llavors per caderneres. Ells no se’n refien gaire, de mi. A cada espicassada, es drecen ben drets per vigilar-me, no fos cas. Em fan companyia. Me’ls miro i penso en la vida difícil i alhora senzilla que menen. Difícil perquè llur jornada consisteix a no morir-se de fam, alimentar els pollets —quan n’és el temps— i mirar de no ser menjats. Senzilla perquè no els cal res més. No tenen cap altra ambició ni cap altre pensament que sobreviure i perpetuar llurs gens. I malgrat tot són feliços —feliços a la manera dels moixons, és clar. Si m’atreveixo a fer aital afirmació és perquè, quan els sento refilar amb aquella alegria o quan s’estarrufen al solet de la tardor, trobo que és la definició que millor els escau.
Continuar llegint… Moixons