La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentTomás Bosque Peñarroya (la Codonyera, Matarranya-Mesquí, 1948) ha estat reconegut enguany amb el premi «Franja. Llengua i territori» per part de les associacions pertanyents a Iniciativa Cultural de la Franja, que amb aquest guardó han volgut reconèixer la impecable trajectòria humana, social i cultural d’en Tomàs així com la seua lluita incansable per la llengua catalana i per la dignitat de la Franja des de fa més de 50 anys.
A la Codonyera, entre ametlers. / JAP-Turolenses
Des que vas començar a compondre i cantar cançons, en català i en castellà, allà per 1968, fins ara, quins canvis positius i negatius has notat en aquestes terres franjolines quant al reconeixement de la nostra llengua i la nostra identitat cultural?
Tot ha canviat una barbaritat. Teníem pobles plens de gent on tots parlàvem català llevat els quatre funcionaris. En poc temps vam passar d’anar a peu per camins de terra, a tindre TV, cotxes bonics i màquines per les feines del camp. Amb la millora econòmica vam poder viatjar, conèixer mon, tindre millors treballs, i conèixer bé la nostra història. I escrivíem diccionaris, novel·les, cançons i llibres de mils colors veient què feien Quintana, Moncada i Desideri. Havíem descobert la força que ens donava reconèixer la nostra identitat… I ací van començar els problemes, al veure que vivíem a un país, on el dret a parlar i escriure la llengua pròpia, inclús el dret de pensar, estaven intervinguts per una Constitució absurda i els seus guardians.
Continuar llegint… «Estant fora vaig entendre que des d’Aragó es podia defensar millor la nostra llengua» » Temps de Franja
Source: Un TFG sobre lèxic dialectal de Mont-roig defensat a la UNIZAR » Temps de Franja
// Maite Moret Oliver*
Divendres 9 de juliol es va defensar a les 12:30 del matí a l’aula 1 de la Facultat de Filosofía y Letras de la Universitat de Saragossa, el Treball de Final de Grau (TFG) titulat «Flora y etnobotánica en Monroyo/Mont-roig (Teruel): un estudio léxico dialectal», l’autora del qual és Kàtia Benaiges Saura, de Mont-roig de Tastavins, i el director en Dr. Javier Giralt Latorre, titular de Filologia Catalana d’aquesta Universitat.
Kàtia Benaiges va confegir un excel·lent treball de dialectologia en què se centrava ‒a partir de les enquestes realitzades a diverses persones de la seua vila entre 60 i els 94 anys‒ en la recopilació dels noms autòctons de les plantes que creixen al terme de Mont-roig, especialment les de tipus medicinal i llurs propietats. L’estudi de camp i l’anàlisi des d’una perspectiva diatòpica, ha estat la base de la seua investigació que ha obtingut una nota de 10 amb menció de Matricula d’Honor; de fet, el tribunal format per tres membres del Departament de Lingüística i literatures hispàniques, ha alabat el treball tant de l’autora com del director.
Esperem la publicació dels materials que ha trobat aquesta mont-rogina i desitgem que la seua dedicació a la filologia i el seu interès per la lingüística la retornin a l’estudi del català d’aquestes contrades un cop acabi el seu «Màster en Lingüística Teórica y Experimental» a Vitòria.
Kàtia Beanaiges Saura defensant el seu TFG davant del Tribunal. / Maite Moret
El Dr. Javier Giralt Latorre i Kàtia Benaiges Saur. / M. M.
*Professora Associada de la Universitat de Saragossa
Source: Aragonès, llengua, estat (i Losantos) (Viles i Gents) | Xarxes socials i llengües
Natxo Sorolla
Publicat a La Comarca el 9/7/2021
Diu Losantos que «un dialecto grotesco al que llaman aragonés, de dos valles pirenaicos, se va a enseñar donde ya no se enseña ni inglés», i que «el chapurriau es un dialecto vágamente emparentado con el valenciano, ni siquiera con el catalán». Però no tos fixeu en l’elefant a l’habitació. Fixeu-tos que no és gens innocent la definició les dos llengües pròpies com a “dialectos”. És evident que les llengües i les fronteres polítiques estranyament coincideixen. Però també és cert que «una llengua és un dialecte en un exèrcit». Lo poder no defineix les llengües, però hi té un impacte molt important. Allò que Sabina definiria com «yo no quiero contigo ni sin ti».
Guillermo Tomás Faci, professor de la Universitat de Saragossa, i arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, ha publicat una obra en un propòsit immens: entendre les relacions entre poder i llengua en la formació medieval de l’aragonès. A El aragonés medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón (2020) demostre en dos arguments que l’aragonès es va distingir tant com la resta de varietats del llatí veïnes: castellà, català, occità. Lo primer argument és que existeix una llengua escrita comuna i diferenciada que, acompanyant al Poder, arrenque en la compilació dels Furs d’Aragó l’any 1247, i es difon per un exèrcit d’escrivans públics que reprodueixen este model de llengua prestigiosa, que és la scripta. Lo segon és que els parlants són conscients de la singularitat lingüística del que denominen aragonès, i provoquen, per posar un exemple, acalorades discussions entre l’aristocràcia aragonesa i la catalana sobre les tries lingüístiques a les Corts d’Aragó. Però este procés tant clar de singularització de l’aragonès se difumine per la substitució global que pateix 200 anys més tard. I segurament que per això un periodista d’origen aragonès pot acabar maltractant-lo com a «dialecto grotesco».
Però a Tomás també li interessen les anomalies. I no només tracte les varietats occitanes parlades a Jaca, en les que es va redactar els seu Fur. També es llance a explicar per què les nostres varietats del llatí al Matarranya, Baix Cinca, etc., a pesar de pertànyer a la mateixa comunitat política, històricament mai acaben per encaixar en la «llengua aragonesa». Tomás expose que les nostres viles usen la scripta catalana ja abans de la consolidació de la frontera política (al s. XIV), perquè per als seus parlants ja són varietats prou diferents de l’aragonès. I en les discussions posteriors sobre el dibuix d’esta frontera política apareixen arguments diversos, però mai la llengua escrita que use cada vila.
Però és esta «anomalia» del català la que acabe consolidant la segona hipòtesi del llibre. L’aragonès desapareix dels textos escrits en un procés ràpid a partir de mitjans del segle XV, i el català a Aragó ho fa una miqueta més tard i de manera diferent, però en un procés clarament diferenciat al del català a Catalunya o el País Valencià. Esta evidència per a Tomás demostre que les raons de substitució de l’aragonès no es produeixen perquè les varietats aragoneses i castellanes siguen (més) pròximes, si no que la raó de la substitució és política, perquè afecte a totes les llengües que pertanyen a la mateixa unitat política.
Lo llibre manté una posició pessimista sobre el futur de la llengua aragonesa. Esperem que s’equivoco, en això. Però com ell diu, «pase el que pase, la lluita hará valeu la pena». I els Losantos continuaran tenint lo micro obert.