La Franja
Actualitat sobre la Franja de Ponent
Durant aquest estiu hem vist passar diferents notícies i comunicats relacionats amb el nomenament oficial de l’Acadèmia aragonesa de la llengua (27 juliol), uns més encertats que d’altres. En general alegrant amb una notícia molt esperada, com el nomenament oficial dels 15 primers membres de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua.
No obstant una minoria amenaça des de llavors amb desestabilitzar la política interna aragonesa. En concret, voldríem denunciar la multitud de missatges i comunicats contra Institut Aragonès de l’Català, en gran part des de l’entorn de l’chapurrianismo i negacionisme de la llengua catalana a Aragó.
https://www.elconfidencial.com/espana/2021-08-16/creacion-institut-aragones-del-catala_3232950/
Posicions negacionista que en gran part es mouen al voltant de la dreta i un partit com el PAR, que amenaça de bolcar el seu president Arturo Aliaga en un Congrés que es farà en els pròxims mesos, i de pas a un quadripartit aragonès que per a un sector d’aquest partit ha traspassat tota les fronteres, acceptant l’existència de l’català a Aragó. Els crítics d’aquest partit demanen un canvi en la direcció d’aquest, i explorar vies de col·laboració amb Ciutadans.
https://www.elmundo.es/espana/2021/08/09/610fd960e4d4d8a7788b463b.html
https://www.hoyaragon.es/noticias-aragon/institut-aragones-del-catala/
https://www.hoyaragon.es/noticias-aragon/par-institut-aragones-catala/
https://www.lavanguardia.com/politica/20210814/7661566/catalan-aragon-mito-sisifo.html
A les ja típiques al·lusions a la conservació de les modalitats o fablas; i el finançament i sous per als membres d’aquesta Acadèmia. Cosa de el tot rebutjable, ja que segons els estatuts de l’AAL dels membres no tenen sou, i només es pagaran les despeses de viatge i dietes si cal (que normalment no caldrà perquè es preveu la participació telemàtica).
Una allau de notícies, procedents de la ja típica maquinària propagandística chapurrianista, va arribar al voltant de la segona setmana d’agost. La majoria relativa a la creació d’aquest Institut Aragonès de l’Català que només buscava desestabilitzar la política aragonesa des del fanatisme ascientifico.
Entre elles l’elaboració d’un comunicat de part de totes les alcaldies que el PAR posseeix a les comarques de Baix Aragó i Matarranya (Codonyera, la Ginebrosa, La Canyada de Beric, Fórnols, Ràfels, Penyarroya de Tastavins, Fontdespatla i Torredarques). A més dels regidors en El Torricó, Vall de l’Tormo, Tamarit de Llitera o Aiguaviva, i algun altre Comitè i Assemblea local sense representació en els seus ajuntaments (Fonz, Azanuy o Saragossa). Exigint la supressió de la Institut Aragonès de l’Català i la creació d’un organisme que protegeixi i reguli el “chapurriau”, altrament portarien aquesta Creació cap als Tribunals.
Des Esfendemos as Luengas tornem a insistir que s’acabi amb aquesta politització de la llengua, especialment a les comarques orientals aragoneses i molt en particular des de l’entorn social de l’PAR. I es faci cas a la comunitat científica per definir la llengua que es parla a les comarques orientals d’Aragó.
Esfendemos as Luengas continue reading…
// Artur Quintana i Font
La vesprada del diumenge 15 d’agost i dins de les Jornades Culturals de la vila matarranyenca de la Codonyera s’ha presentat al seu Poliesportiu Lo crimen de les Torretes, la segona novel·la d’en José Ramón Molins Margelí, soci d’ASCUMA i ben conegut pel seu magnum opus de La Codoñera en su historia (1995-2020). A la novel·la, emmarcada dins la tètrica panoràmica bèl·lica del primers tres quarts del nostre tràgic segle XIX, Molins descriu, amb gran desplegament de detalls, la vida de quatre generacions de la família Bayod, llauradors de la vila matarranyenca de la Sorollera, des del anys de maduresa del besavi Nemesio a principis del XIX fins al 1879 en la joventut dels besnets Pedro i Sebastián. Aquell era un àmbit on per a la pagesia La idea de libertad era una palabra extraña, confusa y desconocida […] Su cultura tradicional era la que habían implantado los órganos del poder, el gobierno y la iglesia […] con métodos basados en el poco diálogo, la falta de confianza, el respeto absoluto y el miedo, i on malgrat tot, i més que més els sovintejats disbarats de les elits, el poble pla va saber mantenir, estoicament, això sí, la continuïtat i la vida: Que remei toque mes que aguantá. Mentre en Molins va descabdellant amb minuciositat els petits i grans fets de la vida dels Bayod, des d’infanteses, d’enamoraments, casoris, parts, maldecaps econòmics, de parella —i ací amb ple erotisme descrit des de la visió femenina i la masculina— i fillada, bèl·lics, mentre ho fa, doncs, hi presenta el gran retaule de la vida comunitària a la Sorollera i encontorns d’aquells anys, amb el costumari del pas de l’any, i la convivència plena amb la natura humanitzada i la salvatge. Aquesta actitud ja es manifestava plenament a Florencia, la primera novel·la d’en Molins, si bé allà amb un cert mecanicisme, on l’autor a voltes prenia els diferent fets de la vida del personatge central, Florencia, com a pretext, o estímul si ho preferiu, per a exposar relats etnogràfics, amb la conseqüent pèrdua del fil narratiu. És un mecanicisme que en aquesta segona obra l’autor ha sabut superar esplèndidament, conjuminant harmònicament la vida oculta dels Bayod, que ens desvela encertada i detalladament fins a la més profunda intimitat, amb la pública, i amb la immensa panoràmica de la cultura camperola i la natura matarranyenca dins el marc de les quasi inacabables carlinades. El lector hi descobrirà molts ressons de la unamuniana Paz en la Guerra, conscients, o no, per part de l’autor.
El títol del llibre, Lo crimen de les Torretes, podria fer creure als lectors que ens trobem davant d’una novel·la negra canònica, perquè l’autor en el pròleg suposadament datat del setembre del 1900, ens fa la descripció prou detallada del lloc i data del crim, de les víctimes i llurs noms, i és lícit esperar que n’anirà desbrossant el camí fins a trobar-ne finalment els assassins. Però no es pas així, o no ben bé: perquè no es reprèn el fil del crim de les Torretes fins a la pàgina 444, o si vull ser més precís a la 451, quan ja no en queden més que 21 per a presentar-nos-en els criminals. A les més de 400 pàgines anteriors de l’obra és on en Molins desenvolupa les vides i espais dels Bayod, tal com més amunt he mirat de descabdellar. Tanmateix no oblida d’anar fent passar les diverses generacions dels Bayods pel lloc del crim, el Mas de Roio de la partida del Pallargüelo en terme de Bellmunt i a tocar del de la Codonyera, on creixen esponerosos els únics testimonis dels assassinats, les oliveres centenàries, i on a les primeres nits que hi passaven els infants sentien, premonitòriament, la por i la basarda del crim. L’autor aconsegueix així de mantenir un prim fil argumental de novel·la negra. Hi ha altres factors estructurals de l’obra, com la insistència en la cama de forja con farolillos de ceràmica on foren engendrats quasi tots els Bayod, o el darrer paràgraf de cada capítol, meditatiu i en prosa poètica. En tot cas quan el lector observa que ja no falta gaire per acabar el llibre, i encara no s’hi ha desvelat l’autoria de el crim, se sent empès adeleradament i amable en saber-ne el desenllaç.
El crimen de las Torretas/Lo crimen de les Torretes és escrit, com indica el títol, en castellà i en català, i concretament 482 pàgines en castellà d’Aragó, evidenciat en els nombrosos mots propis d’aquesta variant: aladre, descogar, botiguero, fiemo, farinetes, galarcho, pigota borde, pelaire, caldo de presa…, i construccions com el que àton com a partícula interrogativa: —Que pasa algo?, o l’ús sovintejat de frases del tipus: toda contenta. En català d’Aragó, escrit sempre en cursiva, n’hi ha un total de 2 pàgines amb una dotzena escassa de breus diàlegs, i amb molts mots solts distribuïts per quasi tot el llibre, ço que fa que, si bé llur presència siga escassa, és però constant. Majoritàriament el text català és escrit en grafia castellana, llevat dels casos quan l’autor els ha tret del llibre Lo Molinar, que aleshores són en grafia catalana. En l’edició del llibre han col·laborat els ajuntament de la Canyada de Beric, de la Codonyera i la Sorollera.
El tema del crim del Piló dels morts, com és conegut popularment a la zona lo crim de les Torretes, havia estat tractat anteriorment el 2005 per en Josep Miquel Gràcia Zapater, conegut escriptor, rapsode i publicista de la Codonyera, a les pàgines 207-218, del seu poemari Fets i temps de la Codonyera.
Dotado con 3.000 euros, su objetivo es reconocer la labor en fomento de la difusión del catalán de Aragón
Es licenciado en Geografía e Historia y ha publicado los libros Tret de la memoria (1992), Mort al monestir (2003), A la vora del riu (2003) y 1956, l’any de la gelada (2019), todos ellos escritos en catalán, su lengua materna y La ternura del pistolero. Batiste el anarquista indómito (2017), en castellano.
Source: La opacidad de la luz
Esto ocurre, incluso, en zonas que han venido apostando desde hace décadas por la calidad ambiental de su territorio y han sabido generar economías boyantes y puestos de trabajo. Un caso paradigmático de esto último es la comarca del Matarraña, en la provincia del Teruel, la llamada Toscana española por su singular belleza paisajística y monumental. Fue la primera en España en pilotar un Contrato de río que puso de acuerdo a todos los agentes de la zona sobre qué querían hacer con su agua –que es tanto como decir qué quieren hacer con su tierra–, la misma que elaboró una Carta del paisaje que ha sido ejemplo en media Europa, y la que limitó la urbanización desmedida para preservar el desarrollo. Todo ello en aras de la sostenibilidad del territorio y su apuesta por un turismo de calidad. Pero hoy esta estrategia está amenazada por proyectos de megaparques eólicos que acabarían con buena parte de la economía de la zona. Se manifestarán el 16 de octubre en Madrid junto a otras plataformas que han surgido en otras zonas.
El pasado sábado, en un curso sobre periodismo económico organizado por la Universidad de Verano de Teruel y dirigido por la periodista Eva Dafior y el sociólogo y alcalde Ignacio Urquizu, tras la conferencia del periodista científico y director de sostenibilidad de Red Eléctrica, Antonio Calvo Roy, el debate del público no versó sobre otra cosa: “Renovables sí, pero no así”. No sin acuerdos con los territorios, no sin transparencia, y no sin participación. Es imprescindible que la instalación de los gigantescos molinos atienda a razones, que se preserven aquellos lugares donde priman las consideraciones medioambientales y económicas, y que donde sí sea posible su ubicación –y no faltarán lugares para ello– las gentes que los habiten perciban contraprestaciones adecuadas y no míseras migajas. Hace falta información, honestidad y unas reglamentaciones acordes con la naturaleza “verde” del desafío que se está afrontando.
El problema no es nuevo, pero las soluciones son lentas, la necesidad de acelerar la transición energética urgente, y los plazos para presentar alegaciones a proyectos de enorme complejidad, informados a menudo en plenas vacaciones de Navidad o verano, no superan el mes. ¿De verdad alguien llama a eso “participación”?
Aproximadamente la mitad de de los 140.000 millones de los fondos Next Generation irán a parar a las energéticas. Si no se invierten de acuerdo con los territorios y el respeto a las cuestiones ambientales, su ejecución se verá comprometida y su implantación se retrasará. En el asunto de la factura de la electricidad, como en el de la instalación de renovables en el territorio, son necesarios mucha luz, muchos taquígrafos, y recordar aquello de “vísteme despacio, que tengo prisa”.
Continuar llegint… L’Acadèmia Aragonesa de la Llengua tensa el PAR – El Temps
Franja de Ponent
Els crítics del PAR (Partit Aragonès) atien la guerra contra el català a l’Aragó ara que s’ha constituït l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua que integra l’Institut Aragonès del Català, format íntegrament per acadèmics de tesis científiques. Analitzem les perspectives del català a la Franja amb dos dels membres d’aquest nou institut, Maite Moret i Ramon Sistac -també membre de l’IEC-, i el sociolingüista Natxo Sorolla.
La primera gran fita en la protecció del català i l’aragonès a l’Aragó dels últims quinze anys, la creació d’una Acadèmia Aragonesa de la Llengua, ha despertat la ira dels sectors més pseudocientífics i anticatalanistes de l’Aragó —la Federació d’Associacions Culturals de l’Aragó Oriental (FACAO) i els Amics del Chapurriau—, que intenten ara fer-se un lloc important en el sector crític del Partit Aragonès (PAR), a punt de celebrar un congrés extraordinari.
Actualment, aquest partit, dirigit per Arturo Aliaga, té un paper fonamental en la governabilitat a l’Aragó donant suport a un quatripartit presidit pel socialista Javier Lambán, que integra, a més del PSOE i el PAR, la Chunta Aragonesista i Podemos. Aquesta aposta d’Aliaga —que ocupa el càrrec de vicepresident del Govern aragonès— ha rebut moltes crítiques per part d’alguns sectors de la militància i, fins i tot, aquest estiu, ha motivat una carta conjunta dels tres expresidents del partit —Hipólito Gómez de las Roces, José María Mur i José Ángel Biel—, que parla fins i tot de refundar el partit si és necessari.
En aquest context de mala maror, els esmentats grups de secessionisme lingüístic han elevat el to de les seues crítiques aprofitant l’aprovació de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i pretenen guanyar força —o imposar les seves tesis acientífiques— dins d’un PAR que ja compta amb episodis semblants a la seva història.
El sociolingüista Natxo Sorolla (Pena-roja de Tastavins, Matarranya, 1980) explica que una de les més actives en aquest nou sector crític i hostil contra el català és l’alcaldessa de la Codonyera (Matarranya) pel PAR, María José Gascón, germana de l’actual president de la FACAO (Federació d’Associacions Culturals de l’Aragó Oriental) Luis Gascón. A la comarca del Matarranya no és estrany que el PAR adopte un posicionament contrari al reconeixement de la unitat de la llengua, explica Sorolla. Ho porta fent durant dècades i traient-ne rèdit electoral, ja que el PAR és la tercera força en les eleccions municipals després del PSOE i el PP, i sovint aconsegueix alcaldies en ajuntaments petits. “Els que coneixem els alcaldes del Matarranya —explica Sorolla— veiem que no és una qüestió d’oficialisme o no oficialisme dins del partit. La qüestió anticatalanista al PAR, des del 2000, és una qüestió que està sempre damunt la taula”.
La història del mateix PAR també va fer un gir en el sentit anticatalanista cap al tombant de segle. Si durant la dècada dels noranta del segle XX, el PAR havia participat en governs de coalició amb el PP que estaven disposats a fer cooficial el català a la Franja, al voltant del 2000 —quan van passar a participar en governs de coalició amb el PSOE—, el PAR va començar a marcar perfil anticatalanista —i contrari al català de la Franja. Potser per distanciar-se de la normalització que volia estendre el president socialista Marcelino Iglesias (catalanoparlant nascut a Bonansa, a la Ribagorça), el PAR presidit per José Ángel Biel es va mostrar cada cop més intransigent. “Just quan formava part d’un govern de coalició que intentava donar un major grau de protecció al català i a l’aragonès —explica Sorolla—, el PAR canvia de discurs i comença a defensar que a l’Aragó no es parla català, i aquest sentiment anticatalanista va incrementant-se fins que el 2009 voten contra la Llei de llengües, tot i formar part del Govern de Marcelino Iglesias”. Després impulsarien les exòtiques definicions de LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’Aragó oriental) i LAPAPYP (llengua aragonesa pròpia del Pirineu i el Prepirineu) que la justícia ha abocat a la irrellevància.
No tot el PAR s’ha mantingut amb aquelles tesis acientífiques i tampoc Arturo Aliaga —president del PAR i vicepresident del Govern— no ha volgut ser crític amb la recentment creada Acadèmia Aragonesa de la Llengua. Per contra, l’esmentada María José Gascón ha aconseguit aproximar la gent dels Amics del Chapurriau —molt localitzada a Vall-de-roures i de bases molt febles— amb la FACAO, més ideologitzada i en el seu moment connectada amb els sectors secessionistes valencians i mallorquins.
L’Acadèmia
“El part ha estat llarg i difícil” diu, sobre la nova Acadèmia Aragonesa de la Llengua, un dels seus membres, Ramon Sistac (Barcelona, 1958), lingüista i dialectòleg de la Universitat de Lleida i amb arrels a Camporrells (Llitera). “Alguns membres ens hem assabentat per la premsa”, explica la també nova acadèmica Maite Moret (Mequinensa, 1974).
Amb discreció i letargia estival, el Govern aragonès ha constituït aquest mes d’agost l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i ha elegit els membres que li correspon triar a l’executiu —els altres dos terços ja els havien elegit les Corts Aragoneses i la Universitat de Saragossa. Tal com està previst, els membres de l’Acadèmia formaran part, en un futur, de l’Institut de l’Aragonès o de l’Institut Aragonès del Català (IAC), segons la seva formació. Pel que fa a la tria dels acadèmics, respon, sens dubte, a la voluntat del Govern aragonès de constituir un IAC amb criteris científics i cap dubte sobre la unitat del català o el fet que l’acadèmia normativa de referència sigui l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).
En declaracions a EL TEMPS, Ramon Sistac defensa, en primer lloc, que el seu nomenament —per part del Govern aragonès— ja és indicatiu de la bona voluntat de l’executiu, ja que el mateix Sistac és també membre de l’IEC. “Entenc que el fet que m’hagin triat a mi no és innocent; darrere hi deu haver un cert posicionament”.
Això no vol dir que hi hagi cap acord previ entre els impulsors de l’Acadèmia i l’IEC: “Acord, ni implícit ni explícit, no hi és, però sí que hi pot haver hagut una actitud positiva, per part del Govern aragonès, perquè tots els membres que s’han triat per la banda del català són gent fidel a la llengua i a la seua unitat. I específicament, que jo hagi estat nomenat pel Govern, és un gest. A mi m’agrada interpretar-ho així”.
Maite Moret també creu que l’Acadèmia no ha de fer cap por en aquest sentit: “Les persones que hem estat escollides ja tenim clara quina és la normativa; ja hi ha un referent per a la llengua, que és l’IEC, però nosaltres necessitem també una institució a l’Aragó, per fer força i per conscienciar a la societat que és una llengua, com l’aragonès i el castellà. Tenim la sort de ser una comunitat autònoma amb tres llengües”.
Sobre la “necessitat” que existís l’Acadèmia i l’Institut Aragonès del Català no hi ha tan consens. Ramon Sistac pensa que “la institució era absolutament innecessària d’entrada, però ja que hi és i que la llei la preveu, cal positivar les coses. Penso que el nom que s’ha triat és molt correcte. Una acadèmia no té per què ser com entenem la Real Academia Española de la Lengua o com entenem l’Institut d’Estudis Catalans. Pot ser com l’Acadèmia de Medicina, que reuneix una sèrie de gent que fa estudis, conferències i activitats d’índole molt diversa. I l’Institut Aragonès del Català està molt ben triat perquè permetrà de fer estudis, d’avalar iniciatives, fins i tot de prendre mesures, si fos el cas, d’extensió de l’ús social de la llengua —que és el més important”.
Aquesta sí és la prioritat, tant per Sistac com per Moret. Aturar la regressió de la llengua. “Aquest retrocés —diu Sistac— és una evidència, perquè les dades empíriques l’estan posant sobre la taula”. El professor de la Universitat de Lleida creu que l’Acadèmia Aragonesa podria aprofundir en l’estudi de les causes que la provoquen per tal d’aturar la regressió. “Les causes són molt diverses. De vegades, tendim a ser molt radicals en les nostres interpretacions i veure només un sol motiu. Però els motius són diversos. Alguns són compartits a tot el conjunt de l’idioma i d’altres són específics de l’Aragó. Però també hi ha molta desigualtat per comarques”. Sistac cita el cas de la comarca pirinenca catalanoparlant: “A la Ribagorça la llengua es perd perquè es perd la població. La llengua es perd perquè no hi ha ningú per parlar-la i, per tant, l’impacte de l’arribada d’un col·lectiu de neorurals o la immigració és molt més forta a la Ribagorça que no a Fraga, on hi pot haver un col·lectiu molt gran de gent vinguda de fora, però en canvi hi ha un coixí de parlants molt potent. Són coses específiques que també s’haurien d’estudiar des d’aquesta nova institució”.
Entre les causes específiques de la regressió del català a l’Aragó, n’hi ha una que, segons Sistac, potser només la comparteixen amb la Catalunya del Nord i l’Alguer: “El no-reconeixement de la llengua com un fet, la negació del seu ús públic”. I encara un altre fet més específic de l’Aragó “és que, fora de la Franja, a l’Aragó la gent o no és conscient de l’existència del català o, si n’és conscient, li molesta. Canviar aquesta mentalitat també hauria de ser un envit de futur”.
En aquest sentit, la pressió política de grupuscles com FACAO o els Amics del Chapurriau es considera una interferència: “Com a persona del món acadèmic no puc més que lamentar les interferències polítiques, com suposo que, des del món sanitari, deuen lamentar les interferències polítiques que hi ha a la gestió de la pandèmia. Caldria demanar una mica de responsabilitat, perquè una cosa són les afirmacions de cafè que pugui fer una persona illetrada i una altra haurien de ser les declaracions de personalitats polítiques que assumeixen la representació popular. Resulta bastant lamentable”.
Sistac conclou que no és “especialment optimista” amb les possibilitats de l’Acadèmia d’aturar el retrocés social del català. Lamenta que vagen “desapareixent generacions de parlants que tenien un català extraordinari, malgrat tot el que s’ha dit sempre, tant dins del món de l’Aragó com dins del món catalanoparlant que ací es parla malament. Hi ha un català riquíssim i els que hem tingut l’oportunitat d’estudiar-lo ho sabem, però aquest català ancestral s’està perdent”.
Tot i això Sistac conserva una finestra d’esperança: “Hi ha un tema que, des del punt de vista científic, costa d’explicar: com s’ha aguantat la llengua tan viva fins ara, malgrat unes condicions tan negatives. Penso que hi ha una capacitat de resiliència dels parlants enorme, perquè malgrat aquestes circumstàncies negatives el català encara és la llengua viva a bona part de la Franja i encara és la llengua de la majoria de la gent”. •
El proper divendres 3 de setembre a les 20:00 hores, a l’Hort de l’Hospital de Fraga, el cantautor de Favara Àngel Villalba oferirà un concert per presentar el seu llibre L’adéu del cantautor, acompanyat del també cantautor Joan Artigas, de Chiprana (com Favara, població de la Comarca del Baix Aragó-Casp). El volum és un recull de poemes i cançons composades durant el confinament i difoses parcialment a través de les xarxes socials.
Cantautor social durant el tardofranquisme, l’Àngel Villalba va actuar sovint a la vora de Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor o Marina Rossell; més tard, amb motiu del 2n Congrés internacional de la llengua catalana (1986), va recórrer els pobles de la Franja oferint recitals poeticomusicals, al costat del també cantautor saidinenc Anton Abad i del rapsode calaceità Antoni Bengochea, difonent la llengua i la literatura feta a la nostra terra; i entre 2000 i 2011 va participar en el Projecte Jesús Moncada del Departament d’Educació del Govern d’Aragó per fer arribar la nostra cultura als centres escolars.
Villalba té editats dos CDs, Àngel Villalba. Trenta anys de cançons (2002) i Olivera d’Aragó (2012). L’any 2018 la Comarca del Baix Aragó-Casp va publicar el volum recopilatori Cançons i poemes com a homenatge a la seua trajectòria artística i social i va rebre el «Premi Franja» que concedeix Iniciativa Cultural de la Franja en reconeixement del seu activisme cultural durant més de cinquanta anys.
L’acte, organitzat per l’Institut d’Estudis del Baix Cinca en col·laboració amb l’Ajuntament de Fraga, és gratuït, tot i que cal reserva prèvia perquè l’aforament és limitat.
Reserves a: https://reservas.fraga.org
Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEA
L’Operació Chapurriau es va posar en marxa fa un temps, en la participació destacada del PAR, los Amics del Cha…, torredans de la capital ajudats per l’actor català Ferran Ranyé, la Comarca del Bajo Aragón, que posa los diners. Fins ara ha resultat un combat dialèctic prou intens i entretengut, on els convidats a escriure declaracions contraries al Català d’Aragó, han explicat de totes les maneres possibles que no els agrada gens lo nom «català», i no tenen cap interès ni volen saber-ne res d’escriure’l ni de parlar-lo en públic. I qui haurà guanyat en eixe combat? Pos ja veurem si els negacionistes tenen aguant per defensar les seues fluixes posicions molt més temps perquè, de moment, els comentaris de centenars de lectors de la Comarca digital, majoritàriament són favorables als que defensem el nom i la unitat de la llengua, que és el que diuen les Acadèmies, la Universitat i la pròpia Llei del Patrimoni Cultural Aragonès.
Continuar llegint… El PAR, ara diu «Aragonés Oriental»
Source: El Temps: L’Acadèmia Aragonesa de la Llengua – El Temps
Sense fer soroll, i després d’anys preparant-la, aquest estiu s’ha constituït l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, que integrarà un Institut de l’Aragonès i un Institut Aragonès del Català. El govern de Javier Lambán, d’altres vegades tan anticatalanista (cas Sixena), ha tirat endavant una institució que sobretot era important per la situació de l’aragonès, una llengua en una situació més que vulnerable.
Tenint en compte que ja existeix l’Institut d’Estudis Catalans, no era tan vital incloure un Institut Aragonès del Català dins d’aquesta Acadèmia; però benvingut siga si activa l’ús social de la llengua i atura el procés de regressió que el català està patint a les comarques catalanoparlants de la Franja de Ponent, des de l’Alta Ribagorça fins al Matarranya. Aquest retrocés és un fet constatat, com en altres punts del domini lingüístic, però a la Franja de Ponent, el català continua sent ben viu en molts àmbits; només cal donar confiança als parlants perquè se sentin orgullosos del seu patrimoni lingüístic, el traguen al carrer i no el tanquen al context domèstic, perquè aquest és el primer pas per deixar morir una llengua.
De moment, se li ha de reconèixer a l’executiu de Javier Lambán que les persones elegides per ocupar-se del català dins de l’Acadèmia són professionals seriosos de la llengua, amb una tasca important a les universitats i tots ells seguidors dels criteris científics de la filologia. Això ha de garantir que l’Acadèmia (o, concretament l’Institut Aragonès del Català) seguirà la normativa de la institució que fa de veritable Acadèmia de la Llengua Catalana, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Fins i tot un dels nous acadèmics aragonesos (Ramon Sistac) n’és membre.
Un altre bon senyal és que el Govern aragonès, després d’uns anys de debat, ha modificat el nom del mateix institut, substituint l’inicial Institut del Català d’Aragó -que podia temptar els secessionismes lingüístics- a Institut Aragonès del Català, que tots els experts consideren més innocu.
Ara només cal que l’Acadèmia i l’Institut tinguen pressupost suficient per fer accions de promoció de l’ús social de les dues llengües minoritzades, tant el català com l’aragonès, perquè aquesta és el primer pas. El següent podria ser conscienciar tot el territori aragonès que totes dues llengües són un valor patrimonial incalculable i no una nosa.
De moment, la força que pot tenir l’Acadèmia es pot deduir de la desproporcionada reacció dels sectors més retrògrads i secessionistes de l’Aragó, els que neguen que a la Franja es parle català, com la Federació d’Associacions Culturals de l’Aragó Oriental (FACAO) i els Amics del Xapurriau. Els segons -pura ignorància generada per la diglòssia més extrema- són capaços d’anomenar la seva llengua amb un mot que implica que no la parlen sinó que la xampurregen, ignorant la riquesa lèxica i expressiva del català del Matarranya.
Els primers són els mateixos que van impulsar noms tan ridículs, per al català i l’aragonès, com LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’Aragó oriental) i LAPAPIP (llengua aragonesa pròpia de les àrees pirenaiques i prepirenaiques). L’autoodi que destil·len aquestes denominacions només pretén que el català i l’aragonès siguen substituïts pel castellà.
Per això cal insistir que el principal missatge que ha d’estendre l’Acadèmia, per tot l’Aragó, és el valor patrimonial de les dues llengües pròpies en regressió.