Skip to content

Source: Presentaciò, a Fraga, del llibre Espejos rotos/ Espills trencats | Mas de Bringuè

El proper divendres, 17 de desembre de 2021, tindrà lloc a la seu de la Comarca del Baix Cinca a Fraga, la presentació de la novel·la biogràfica Espejos Rotos, versió castellana de Espills Trencats, dins dels acte de presentació i lliurament dels premis del Concurs Literari i del Rally Fotogràfic del Descens Internacional del Cinca, que organitza la Comarca del Baix Cinca. També es presentará el llibre “La profecía del desierto, de Ana Ballabriga, natural de Candasnos, i David Zaplana.

Source: El grup “Coses del Poble” ret tribut a l’Hèctor Moret | Mas de Bringuè

Foto: Màrio Sasot

La presentació del número 4 de la revista L’Angorfa per part de la seua entitat editora, el grup d’investigació mequinensà “Coses del poble” esdevingué, en la part final, en un senzill i emotiu homenatge de reconeixement al professor, poeta i investigador d’aquesta terra de llaüters i miners, Hèctor Moret i Coso.

 L’acte va tindre lloc a sala Goya del cinema de Mequinensa el passat diumenge 11 de desembre. Obrí la sessió Lourdes Ibarz, qui donà compte de les activitats desenvolupades pel grup d’investigació “Coses del poble” al llarg de l’any, emmarcades en el projecte “Cultura al carrer”.

Quant a l’altre projecte important d’aquesta associació, l’edició del quart número de la revista anual L’Angorfa, Ibarz comentà que estava dedicat a l’alcaldessa de la localitat, Magda Gòdia, traspassada enguany, “la dona més destacada que ha tingut la història de Mequinensa, sempre compromesa amb la cultura del poble”.

Seguidament, l’ historiador de la localitat, Jacinto Bonales, que exercí de mantenidor de l’acte, va fer un repàs dels continguts de la revista, que com cada edició recorren els diferents àmbits de la cultura local: l’etnografia, com és el cas de l’article de l’hongaresa Kristina Nemes (“Les cases que es buiden”) ; la música, amb un article d’Andreu Coso, sobre la biografia dels  músics mequinensans Santiago Oliver i Antonio Vallés; la natura, amb treballs de Juan Bernal i Alfons Maíllo; i un treball etnolingüístic envers el lèxic i les formes de vida del món de la navegació fluvial i la pesca tradicional a Mequinensa, a càrrec d’Hèctor Moret i Maite Moret.

No falten tampoc els habituals articles dedicats a la memòria de les coses passades, a l’art i a diferents esdeveniments històrics relacionats amb el poble i el seu entorn.

I quan (quasi) tothom donava per finalitzat l’acte, va arribar la sorpresa.

Lourdes Ibarz tornà a sortir a escena per a anunciar la celebració, allí mateix, d’un petit acte de reconeixement a l’Hèctor Moret “per l’enorme tasca d’investigació i  difusió de la cultura i la llengua del poble i en general, de tot l’Aragó catalanòfon.”

A continuació van pujar a l’escenari diferents personalitats de la cultura catalana i franjatina i amics del poeta i investigador homenatjat, els quals llegiren cadascú un poema de l’autor, que assegut al seu seient del pati de butaques no donava crèdit al que estava veient.

Participaren en la lectura l’Artur Quintana, president d’Iniciativa Cultural de la Franja, els professors de la Universitat de Saragossa i membres de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, Javier Giralt i Maite Moret; els professors i membres de l’IEBC Carme Messeguer i Hugo Sorolla; Merche Llop, d’ASCUMA i membre de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, i Miquel Viladegut, coautor amb l’Hèctor del web “Espai Jesús Moncada”.

En nom de tots els participants, Javier Giralt, director de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua va dir unes paraules sobre l’Hèctor “un referent, no sol com a estudiós de la llengua i com a poeta, sinó com  autor d’unes investigacions imprescindibles en el camp de la toponímia i la literatura popular de la Franja que han aportat unes bases que  als que hem vingut darrere ens han permès continuar.”

 Giralt remarcà que “l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua “ha de fer visible el treball de persones com Moret” i que aquesta entitat “no podrà fer res sense el suport de es associacions que han treballat pel català de la Franja en les darreres dècades”.

Aquesta segona part de l’acte va estar amenitzada per l’actuació dels joves violinistes Àlex Prats i Juan Zalba, que van donar relleu a un homenatge merescut amb peces clàssiques de Bella Bartók i altres autors de  música contemporània.

Source: Jesús Moncada torna – Mail obert de Mercè Ibarz

Source: “El Matarraña no es ninguna Toscana española, ni falta que le hace”

Résumé

La présence du catalan en Aragon est depuis toujours un fait dérangeant dans cette région d’Espagne. Constamment remis en question, les liens culturels entre la « Frange du Ponant » et la Catalogne sont devenus le sujet d’une polarisation politique grandissante qui a affecté négativement la politique linguistique de l’Aragon. La première partie de cet article explore la catalanité historique de la Frange, de la naissance de la Couronne d’Aragon au XIIe siècle à l’avènement du franquisme au XXe, ainsi que l’impact des bouleversements politiques sur le sentiment d’appartenance de ses habitants. La deuxième partie examine le compliqué processus d’élaboration d’un régime linguistique aragonais depuis 1982 dans le contexte de l’adoption d’ambitieuses politiques de normalisation linguistique dans les régions voisines. Une troisième partie présente enfin les tabous aragonais entretenus sur la catalanité de la Frange d’Aragon et analyse les positionnements idéologiques des partis politiques aragonais quant à l’identité linguistique de cette région, révélant un important clivage gauche-droite.

 

Introduction

  • 1 Bretxa i Riera, Vanessa et Vila i Moreno, Francesc Xavier. « Lliçons de les llengües mitjanes per a (…)

1En plus de la langue majoritaire castillane – née au Royaume de Castille mais que le reste du monde appelle « espagnol » en raison d’une métonymie laissée par le colonialisme en Amérique –, l’Espagne abrite historiquement dans ses périphéries plusieurs autres langues « espagnoles ». Parmi celles-ci on compte le catalan, le galicien, le basque, l’asturien (incluant les variétés léonaise et mirandaise), l’aragonais et l’aranais (une variété occitane parlée en Catalogne). Avec plus de 9,2 millions de locuteurs en 2016, dont environ 4.1 millions de locuteurs maternels1, le catalan est non seulement la deuxième langue de l’Espagne, mais aussi la plus importante langue minoritaire sur le territoire de l’Union européenne, où il ne dispose pas du statut de langue officielle.

  • 2 Nous utilisons dans cet article en priorité les toponymes catalans, sauf s’il existe une dénominati (…)

2En Espagne, le catalan est principalement utilisé en Catalogne, dans la Communauté valencienne (sous le nom de « valencien ») et aux Îles Baléares, mais on le retrouve également en Aragon, dans une bande longeant la frontière occidentale de la Catalogne appelée « Frange d’Aragon », ainsi que dans la municipalité murcienne d’El Carxe (castillan : El Carche)2. Hors de l’Espagne, cette langue est parlée dans le micro-État d’Andorre, le département français des Pyrénées-Orientales (appelé aussi « Catalogne Nord ») et la ville de L’Alguer (italien : Alghero) en Sardaigne. L’histoire de ces territoires est liée à celle de la Couronne d’Aragon (1162-1715) d’où ils tirent leur origine et de laquelle ils ont fait partie à un moment ou à un autre du Moyen Âge.

  • 3 L’usage de cette expression s’est répandu rapidement après la publication en 1962 de l’essai de l’é (…)
  • 4 D’utilisation très courante en Espagne, le mot catalanisme renvoie à la forme distincte qu’a pris l (…)

3Depuis les années 1960, il est devenu habituel de se référer à cet espace culturel par l’expression « Pays catalans » (catalan : Països Catalans)3. Ce terme est aujourd’hui encore le sujet de controverses en raison de son usage, dans certains petits cercles pancatalanistes, pour désigner un projet politique visant l’union des territoires catalanophones, au sein de l’Espagne ou d’un État indépendant4. Dans le discours public et le milieu universitaire de ces régions, notamment en sociolinguistique, l’expression n’a pas d’autre ambition que de se référer à l’aire linguistique du catalan en Espagne et au-delà, et c’est dans ce sens que nous l’entendons ici.

  • 5 Montclús, Joaquim. La Franja de Ponent : aspecte històrics i jurídics, Barcelone, Institut d’Estudi (…)
  • 6 Les comarques sont des divisions territoriales traditionnelles en Espagne. Au XXe siècle, celles-ci (…)
  • 7 Sistac, Ramon. « Conclusions i orientacions », in Sorolla, Natxo (éd.), Llengua i societat a la Fra (…)
  • 8 Montclús, op.cit., p. 33.

4Le présent article se penche sur la Frange d’Aragon, qui est appelée aussi couramment « Frange du Ponant » (Franja de Ponent en catalan) selon la perspective géographique des autres Pays catalans, une appellation apparue dans les années 1960 qui s’est peu à peu généralisée par la suite5. Longeant la Catalogne sur une superficie d’environ 400 par 30 km, cette Frange est divisée du nord au sud en quatre comarques traditionnelles6 : la Ribagorce, la Llitera, le Bas Cinca et le Matarranya. Fait qui n’est pas dénué d’importance pour la cohésion culturelle de la Frange, le Matarranya historique sera divisé, dans le cadre d’une réforme territoriale en 2002-2003, entre les nouvelles comarques du Matarranya (réduit au seul Haut Matarranya), du Bas Aragon (la partie catalanophone y étant connu comme le Mesquí-Bergantes) et du Bas Aragon-Caspe (Bas Matarranya). Peu peuplée, la Frange ne représentait avec ses 47 631 habitants que 3,59% de la population de l’Aragon en 20147. Ce nombre est le résultat d’un fort exode rural qui a laissé de nombreux villages abandonnés au XXe siècle, au début duquel la région comptait plus de 80 000 âmes, avant de frôler le chiffre de 100 000 vers 19258 .

5Cet article est divisé en trois parties. La première explore la catalanité historique de la Frange, de la naissance de la Couronne d’Aragon au XIIe siècle à l’avènement du franquisme au XXe, en accordant une attention particulière aux bouleversements politiques environnants et l’impact que ceux-ci ont eu sur le sentiment d’appartenance de ses habitants au fil des siècles, tantôt tournés vers Saragosse, tantôt vers Barcelone. La deuxième partie examine le compliqué processus d’élaboration d’un régime linguistique aragonais depuis 1982 dans le contexte de l’adoption d’ambitieuses politiques de normalisation linguistique dans les communautés autonomes voisines, une entreprise rendue possible grâce à la Constitution démocratique de 1978. Une troisième partie présente les tabous aragonais entretenus sur la langue et l’identité des habitants de la Frange, avant d’analyser le caractère de plus en plus explosif de la question linguistique auprès des partis politiques durant les dernières décennies. Ici, l’analyse se focalise sur les positions idéologiques divergentes relativement à l’appartenance à l’ensemble catalan de la langue parlée en Frange – positionnements qui, comme nous le verrons, se superposent aux clivage gauche-droite. Dans sa conclusion enfin, l’article aborde les perspectives de normalisation du catalan dans la Frange d’Aragon à l’aune du sécessionnisme linguistique et de la polarisation politique.

6Cet article privilégie une perspective multidisciplinaire axé sur un problème de recherche – la remise en question sociale et politique de la catalanité de la Frange d’Aragon – qui emprunte à la science politique, à l’histoire, au droit et à la sociolinguistique. Méthodologiquement, celui-ci repose sur un corpus d’analyse composite incluant de la littérature secondaire, des rapports commandés par des entités gouvernementales, des comités parlementaires et des organisations non-gouvernementales, ainsi que des rapports du Conseil de l’Europe, de même que des lois et projets de loi, journaux de débat et des entretiens personnels. Les extraits utilisés proviennent d’entretiens semi-directifs réalisés entre 2015 et 2017 avec 37 responsables de la politique linguistique en Allemagne et en Espagne dans le cadre d’un projet de thèse portant sur la légitimation politique des langues minoritaires dans les pays de tradition fédérale. Trois de ce ceux-ci ont été réalisés avec des politiques aragonais. Les extraits sont reproduits ici en italiques.

Continuar llegint… Le catalan : l’idiome mal aimé de l’Aragon

MAS DE SALVADOR (VALDERROBRES, TERUEL)

Enrique Puch Foncuberta

Este artículo fué escrito a finales de los años ochenta, quedando sin terminar. Los materiales hace años que fueron depositados en el Museo Provincial de Teruel y los dibujos y fotografías han permanecido  igualmente inéditos hasta ahora.

LOS ORIGENES DEL CASTILLO DE VALDERROBRES

Por Enrique Puch Foncuberta

Nuestro término municipal ha estado habitado desde los tiempos más remotos, como lo demuestran los más de ochenta yacimientos arqueológicos de diversas épocas que se han localizado estos últimos años. El más antiguo que puede corresponder al periodo neolítico, tiene unos 5.000 años de antigüedad, aunque es posible que algunas piezas de sílex encontradas en la partida de Les Pedrinyeres correspondan al Paleolítico y por lo tanto sean todavía anteriores.

EL CONJUNTO DE ESTELAS DISCOIDALES DE VALDERROBRES. NUEVAS APORTACIONES

Por Enrique Puch Foncuberta

El grupo de estelas discoidales de Valderrobres es de los más numerosos del Bajo Aragón por la cantidad de ejemplares conservados y por su riqueza y variedad de motivos decorativos. Un porcentaje muy elevado de piezas se halla fragmentado, pues ya de antiguo fueron utilizadas como material de construcción. Evidentemente son estelas de carácter funerario cuya finalidad era el señalamiento de las tumbas excavadas en el suelo.

LOS RESTOS HUMANOS MÁS ANTIGUOS ENCONTRADOS EN VALDERROBRES

En la bibliografía arqueológica de principios de siglo, nos encontramos con escuetas notas que hacen referencia al hallazgo, en nuestro término municipal, de un sepulcro en una cueva.

La notícia más antigua, y poco concreta, es de Juan Cabré Aguiló (1), el cual nos dice: “Al hacer un pozo artesiano se hallaron trece esqueletos con los cráneos perforados por cuchillos de pedernal.

PROSPECCIONES ARQUEOLOGICAS EN EL MONTE “EL PUCH” DE VALDERROBRES (TERUEL) 1991

PROSPECCIONES ARQUEOLOGICAS EN EL MONTE “EL PUCH” DE VALDERROBRES (TERUEL) 1991

Enrique Puch Foncuberta

Ruth Ortonoves Manriquez

FICHA TECNICA
Nombre del yacimiento o actuación: Prospecciones arqueológicas en el monte “el Puch” de Valderrobres (Teruel) 1.991

Adscripción cultural: Del Neolítico a la Primera Edad del Hierro.

PROSPECCIONES EN LA PARTIDA DE LES MOLES” DE VALDERROBRES (TERUEL) 1996

FICHA TECNICA

Nombre del yacimiento o actuación: Prospecciones arqueológicas en la partida de “les Moles” de Valderrobres (Teruel) 1.996

Adscripción cultural: del Neolítico al Ibérico Pleno.

Año de actuación y número de campaña: 1.996, 1ª campaña.

UNA MONEDA DE VALENTINIANO II ENCONTRADA EN TORRE GACHERO (VALDERROBRES)

La moneda de la que vamos a tratar fue localizada en superficie en una prospeccion que realizamos en el yacimiento de Torre Gachero el año 1978, en la parte más alta del poblado, junto al muro de contención de tierras orientado al barranco, y que se levantó en un momento indeterminado para aprovechar el espacio para cultivo, utilizando para ello piedras de las paredes de las casas ibero-romanas que estaban en ruinas.

MATRANIYA

Aquest treball en un bon principi havia de ser un estudi dels topònims de l’època islàmica a la nostra terra, el típic inventari de noms amb pretensions erudites, que avorreixen els especialistes i els que no ho són. als primers, per ser per a ells, un tema massa conegut i, als segons, perquè qualsevol inventari sol ser pesat.

Així, hem intentat fer una cosa diferent.

ESTELAS DISCOIDEAS DE CRETAS

Este conjunto de estelas discoidales es el primero de los conocidos a nivel cientifico de nuestra comarca porque apareció publicado en el apartado correspondiente a las estelas discoidales de Aragón en el trabajo editado en 1920 por Eugenius Frankowski con el título: “Estelas Discoidales de la Península Ibérica” en el Boletín del Museo Nacional de ciencias Naturales de Madrid. Recientemente este artículo  ha sido reeditado en edición facsimil.

ESTELAS DISCOIDALES DE FUENTESPALDA

Fuentespalda es un de los pueblos de nuestra comarca que goza de un atractivo singular no solamente por su emplazamiento entre unas montañas que acentúan su encanto paisajístico sino también porque su casco urbano alberga edificios y monumentos de una antigüedad notable.

Source: Monroyo finaliza cuatro actuaciones con el Plan de Obras y Servicios

Source: Maella homenajea a Antonio Pons Cirac, el artista del cristal

catal

Source: La antropóloga y profesora Pepa Nogués recibe el XIV Premio Franja

Un any més, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC), centre col·laborador de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses (IEA), celebra la seua gala anual, que tindrà lloc enguany el dissabte 11 de desembre al Cine Avenida de Saidí a les 18:00 hores.
En el transcurs de la gala es lliurarà el premi Galan a la normalització lingüística 2021, que ha recaigut en aquesta ocasió en el projecte “Fem memòria” de Saidí, integrat pel saidinenc Sergio Rivas i la fragatina Sonia Ezquerra, que a més d’haver portat a terme un valuosíssim treball d’investigació basat en la història oral de Saidí (reconegut amb una beca Amanda Llebot), mantenen la pàgina de Facebook “Fem memòria”, que dinamitza el diàleg sobre la memòria i la parla locals. Es farà entrega també del premi Galan 2020, que va recaure en el programa de ràdio i televisió “Astí estem” dirigit i conduït per Emilio Rubio i Adrián Soler, i que no va poder ser entregat públicament per motiu de la pandèmia.
A més, es donarà a conèixer el projecte mereixedor de les beques Amanda Llebot d’enguany, que arriben ja a la XXXII edició.
El grup matarranyenc Ya babé clourà l’acte amb un concert en acústic de poemes musicats d’autors franjolins.
L’entrada a l’acte serà lliure fins a completar aforament.

Organitza: IEBC-IEA Col·labora: Ajuntament de Saidí

Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEA

Source: Valjunquera ampliará su oferta de vivienda pública de alquiler con dos inmuebles

Source: Valderrobres realza la importancia de la figura de Elvira de Hidalgo y da a conocer detalles de su vida

Source: Calaceite desata el espíritu navideño, pone en valor el aceite y supera todas las expectativas en su feria

Treball complet: Escolà Sallán, Laia (2021) La transmissió intergeneracional del català. El cas d’una parella lingüísticament mixta a l’Aragó catalanòfon. Castellà i català de transició a l’aragonès

Resum de La transmissió intergeneracional del català. El cas d’una parella lingüísticament mixta a l’Aragó catalanòfon: castellà i català de transició a l’aragonès

La transmissió intergeneracional del català. El cas d’una parella lingüísticament mixta a l’Aragó catalanòfon: castellà i català de transició a l’aragonès és un petit treball que se centra en una parella de Sant Esteve de Llitera. El marit és castellanoparlant monolingüe, mentre que la muller és bilingüe: parla castellà i català de transició a l’aragonès. A través d’una entrevista semidirigida, s’hi analitzen els factors sociolingüístics que han dut aquesta parella a adoptar el castellà com a llengua familiar.

En primer lloc, se’ns presenta una breu explicació de la situació sociolingüística a l’Aragó catalanòfon o Franja de ponent. En les enquestes que hem consultat (Sorolla, 2015), se’ns indica que la transmissió del català a les noves generacions dins la família és l’escenari més comú a la Franja, tot i les dificultats que implica el fet que el català no té cap pes a l’administració i ben poc en l’educació (segons l’àrea). La Franja és, doncs, una zona amb diglòssia evident. És destacable que els catalanoparlants semblen tenir certa reticència a anomenar la seva parla “català”. Menys de la meitat de parlants (44’6%) utilitzen la denominació “català”. La resta, utilitzen localismes com “Torrentí” o “Vilellà” (26’7%) o utilitzen la denominació pejorativa “xapurriau” (28’6%). Per tant, veiem que hi ha cert distanciament de la resta de la comunitat catalanoparlant.

Després, fa una breu descripció de la percepció que els habitants de Sant Esteve de Llitera tenen sobre la seva parla. El primer que es remarca és que s’hi parla una varietat dialectal anomenada català de transició a l’aragonès, la qual conté algunes variants lingüístiques pròpies del català i algunes altres pròpies de l’aragonès. Els parlants són conscients de la diferència evident entre la seva parla i el català dels mitjans de comunicació del Principat. Per a ells, es tracta d’una barreja entre català i castellà, i l’anomenen “xapurreau” o diuen que parlen “com a Sant Esteve”. La seva comunitat lingüística, doncs, es redueix a aquesta localitat i se separa de la comunitat catalanoparlant.

Un cop mencionat el marc teòric en el qual s’inscriu la recerca, s’analitzen les dades recollides en l’entrevista1. L’entrevistada, MJPL, de seixanta-dos anys, ens explica que quan era petita a casa seva només es parlava català en transició a l’aragonès. El parlava amb la seva mare, el seu pare, amb els seus avis… L’element que va fer que la llengua a la llar passés de ser el català a ser el castellà va ser l’entrada a la família d’una persona castellanoparlant: el marit de l’entrevistada. A causa de la situació de diglòssia del català en aquesta zona, la regla d’acomodament al castellà és imperant. Per tant, l’entrevistada va adoptar el castellà com a codi de comunicació a casa amb el seu marit, però seguia parlant català amb la seva mare i la seva àvia. Quan van tenir dues filles, s’hi comunicaven tots dos en castellà. En un punt de l’entrevista, ens diu que creu que sí que els deia alguna cosa en català, però una de les filles (que apareix en un moment de l’entrevista) explica que mai. Afegeix que la única que li parlava català de ben petita era la seva besàvia. L’entrevistada ens explica que aquestes accions van ser naturals per a ella, que havent-hi el seu marit no es va plantejar de parlar català a casa. Aquestes dues filles, avui dia són castellanoparlants. Entenen el català de transició a l’aragonès, però no el parlen. La gran d’aquestes dues ara ja té dues filles, amb les quals també parla castellà. És interessant indicar que el seu marit també és nascut al poble i tenia els dos pares catalanoparlants, però ell parla castellà. L’entrevistada, en veient que a casa les seves netes enraonen només en castellà, també s’hi dirigeix en aquesta llengua. Ens trobem, doncs, amb una família que ha passat de ser plenament catalanoparlant a relacionar-se en castellà.

Aquesta situació no és excepcional d’aquesta família. Es pot veure quan l’entrevistada també fa una descripció de la situació sociolingüística de Sant Esteve de Llitera. Es tracta d’un poble amb la població envellida on el català de transició a l’aragonès encara se sent bastant pel carrer, però gairebé només el parla la gent gran. Pràcticament tota la població jove ha adoptat el castellà com a única llengua. Per tant, la línia de transmissió generacional del català hi ha estat interrompuda. Ens explica diversos casos de famílies que han decidit de parlar castellà als fills. Fins i tot hi ha casos en els quals una parella catalanoparlant decideix de parlar únicament en castellà als fills. Aquest és el cas dels seus cosins. Veiem, doncs, que el fet que un dels dos cònjuges sigui castellanoparlant no és l’únic factor que porta al canvi de la llengua familiar. En concret, durant l’entrevista se’ns menciona que en el cas dels seus cosins el detonant va ser que un professor d’escola els va recomanar que els parlessin castellà perquè no es retardés l’aprenentatge d’aquesta llengua.

Fins ara hem comentat el primer factor que creiem que és essencial per a entendre l’estroncament de la transmissió del català en aquesta àrea: la regla d’acomodació al castellà. El segon, creiem que és la identitat lingüística. Com hem comentat abans, els habitants d’aquest poble generalment no veuen la seva parla com “català”, sinó que l’entenen com una barreja entre el català i el castellà. No s’identifiquen amb la comunitat lingüística catalana, sinó que la seva comunitat és el poble (o el “llugà, com diuen ells), una comunitat petita que no pot lluitar contra la pressió del castellà. A més, l’entrevistada ens explica que, segons el seu parer, parlar la llengua pròpia de la zona no és una conditio sine qua non per a poder-se identificar com algú “del llugà”. És cert que parlar-la t’hi vincula més, però pots ser castellanoparlant i formar part de la comunitat. Sembla que el criteri principal és si un s’ha criat i ha crescut al poble i si els pares també són d’allà. Per tant, la pertinença a la comunitat sembla decidir-se segons la procedència geogràfica. Adoptar el castellar no implica renunciar a formar part de la comunitat.

L’entrevistada percep el català de transició a l’aragonès com monolític, sense variació. En diverses ocasions comenta que gent del poble que ha anat a viure a fora, sobretot a Catalunya, quan torna ja no parla del tot com a Sant Esteve. A més, cal mencionar que la seva filla, en el moment que apareix, intenta dir-hi algunes frases, però la seva mare l’atura i fa saber que no ho està dient “bé”. En concret, remarca el fet que no tanca les /a/ finals en [ɛ] com pertocaria. Aquesta tendència a la correcció mostra que l’entrevistada és plenament conscient de les diferències entre el seu dialecte i el castellà i el català, i denota estima i vinculació amb aquesta parla. Moltes vegades menciona que li sap greu que els joves ja no la parlin, perquè li sembla que es perdrà.

Un cop vista la situació al poble, creiem que podem fer unes petites prediccions de futur. Cal considerar que no hi ha cap suport de l’administració per a preservar el català en transició a l’aragonès, així que l’única forma viable de transmissió és a casa. Hem vist, però, que la parla pròpia d’aquesta localitat ha deixat de transmetre’s a les generacions joves. Només la gent gran la parla. Per a tornar a transmetre la llengua, seria necessari que qui encara la parla, normalment la generació dels avis, decidissin de transmetre-la als nets. Aquesta seria una decisió conscient i una lluita a contracorrent a causa de la forta pressió del castellà a la zona. Per tant, creiem que el futur més plausible és que en aquest poble la transmissió intergeneracional del català no es recuperi i que aquesta varietat s’acabi perdent2.

Un cop vista la situació sociolingüística de Sant Esteve de Llitera i les previsions de futur, és important de destacar que l’escenari que ens presenta el treball sembla contradictori amb la informació que tenim sobre la transmissió intergeneracional del català a l’Aragó catalanòfon. La imatge que ens dona l’entrevistada del seu poble és completament l’oposada: el català no s’ha transmès a les noves generacions. Això ens porta a pensar que la transmissió del català no és homogènia a la Franja. Caldria determinar quins factors socials o sociolingüístics causen aquesta variació.

Postulem la idea que un factor que pot ser determinant és el nivell de similitud lingüística amb la parla del Principat. Com menys diferències detectin els parlants entre la seva parla i el nord-occidental del Principat, més fàcil és que identifiquin la seva parla amb l’etiqueta de català. A més, si les perceben com semblants, tindran la sensació que la seva llengua és “útil” per si una persona vol anar a estudiar a Catalunya o tenir-hi relacions econòmiques. Per tant, aquesta similitud pot propiciar el manteniment de la transmissió. Si la parla és substancialment diferent, com passa amb el català de transició a l’aragonès, aquesta noció d’utilitat es perd i la llengua es relega a un únic àmbit: la gent del poble.

En definitiva, aquest treball ens explica la situació lingüística d’una família que ha canviat la seva llengua de la llar del català al castellà i quins factors sociolingüístics hi ha influït. L’entrevista també ha aportat prou dades per fer un retrat del panorama lingüístic de Sant Esteve de Llitera, retrat que resulta d’allò més interessant perquè sembla contradir les dades recollides en les enquestes de transmissió generacional del català a la Franja. D’això se’n dedueix que hi deu haver diversos factors socials que condicionen aquesta transmissió i que fan que no sigui homogènia dins el territori. Aquests factors s’hauran de tenir en compte si es vol protegir la riquesa de les diverses variants geolectals.

Laia Escolà Sallán

10.3.21

Programa del MAGAZIN del dissabte 11 de desembre de 2021.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix
matarranya). El programa es repeteix el diumenge de 9 a 12 hores. Tel. 976 635 263
11- 11:45.- Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia)/El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Efemèrides/ Frases interessants/ Notícies locals i nacionals…
11:45-11:55.- Cunicultura. Michel Campanales
11:55- 12:30.- Àgora: “Què és l’art?” Arancha Bielsa, Eduardo Satué, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Luis Valén i Elías Satué.
12:30-12:40.- Apuntes de salud. Eduardo Satué
12:40- 12:55.- Els Betlems de muntanya. Simeón Vicente
12:55- 13:10.- Esports . José Manuel Pelegrín.
13:10- 13:25.- Corresponsal a Casp. Néstor Fontoba
13:25- 13:40.- El cinema. Lifo Ros
13:40-14.- (12:40- 13 horas en Canarias) Entrevista a María Yenis, directora del “ CEIP ADAMANCASIS” del municipio de EL PASO, provincia de Santa Cruz de Tenerife, isla de LA PALMA.
Participants: Marcos Calleja, Michel Campanales, Arancha Bielsa, Eduardo Satué, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Luis Valén, Simeón Vicente, José Manuel Pelegrin, Néstor Fontoba, Lifo Ros, María Yenís i Elías Satué.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.