modernament
Source: Cahuilla | Lo Finestró
Cahuilla
(Article publicat al Diario de Teruel)
Totes les nacions que tenen prou poder per a practicar el lingüicidi –l’anglesa, castellana, grega, russa, xinesa, … –, de fa segles el practiquen amb entusiasme i efectivitat. La nostra mateixa Monarquia disposava en el passat d’immensos camps de pràctiques lingüicides, perquè en els seus dominis no es ponia el sol, i ara li’n queden prou trossos a la Península i a les Illes Adjacents de Llevant. Passa, tanmateix, que com més va més investigadors hi ha que descriuen amb moltíssim detall les llengües víctimes de lingüicidi, fent que d’aqueixa manera siguin sempre recuperables, que una llengua mai no mor, si està ben documentada, com és ben sabut, o ho hauria de ser. És el cas del cahuilla, llengua uto-asteca del sud-est de la Califòrnia americana, sotmesa primer al castellà i modernament a l’anglès. Els esforços combinats d’aquestes dues nacions lingüicides han aconseguit que en no gaire més de cent anys el cahuilla hage passat d’uns 3.000 parlants a 6 a l’actual mil·lenni. Els meus primers contactes amb el cahuilla es produïren quan el 1961 vaig participar en un seminari del professor Hans Jakob Seiler a Colònia on transcrivíem gravacions fetes per ell de parlants cahuilla, entre les quals n’hi havia de la darrera monoglota, anciana que passava del cent anys. A la memòria em resta encara la frase cahuilla ‘mnyeko penai –em transcric ara com puc– i els préstecs del castellà motxatxo i besserro que en el seu cahuilla deia l’anciana, així com l’esvaïda olor d’un pastís de la cuina cahuilla ofert pels informants al professor. Nou anys més tard en Seiler publicaria Cahuilla Texts with an Introduction, i seguirien els seus Cahuilla Grammar (1977) i Cahuilla Dictionary (1979). I és així com ara el cahuilla és una llengua ben documentada i recuperable en tot moment, mentre que el guanxe de les Canàries, que encara al segle XVI era parlat i entès per la població en general, ara és ben desconegut i del tot irrecuperable, i el mateix ha passat amb el tasmanià que a principis del segle XIX tothom parlava i en poc menys de cinquanta anys va desaparèixer.
Artur Quintana
