La Franja

// Carme Messeguer

Un estiu més, les aules de la Residència universitària de Jaca han acollit els “cursos extraordinaris” de la Universitat de Saragossa, entre els quals el titulat «Fonética histórica comparada de las lenguas iberorrománicas», patrocinat per la càtedra Johan Ferrández d’Heredia i coordinat pels professors Francho Nagore i Javier Giralt, que es va desenvolupar entre el 14 i el 15 de juliol.

El professor Ramón d’Andrés, de la Universidad d’Oviedo, va donar una visió panoràmica sobre l’evolució de les vocals i les consonants del llatí vulgar (el llatí parlat, per oposició a l’escrit) a les diferents llengües romàniques assenyalant les afinitats i divergències entre unes i altres. Tot seguit, el professor de la Universidade de Santiago de Compostela, Ramón Mariño, va exposar l’evolució fonètica des del llatí al gallec en comparació amb l’estàndard portuguès, que va prendre com a base la parla de Lisboa, tot i haver format en origen una mateixa comunitat lingüística. Pel que fa a la llengua asturiana, el professor Xosé Lluis García Arias, de la Universidad de Oviedo, va explicar les solucions fonètiques adoptades per aquesta llengua, tot fent al·lusió també a algunes particularitats del mirandès o les parles extremenyes de filiació asturiana. Com a curiositat, direm que l’asturià i el català comparteixen la característica de palatalitzar la l- inicial llatina: luna > lluna. Per la seua part, el romanista Fernando Sánchez-Miret, va aprofitar la seua dissertació a propòsit de la llengua castellana per reflexionar sobre els motius que provoquen el canvi lingüístic. Tot i no ser una llengua romànica, l’eusquera també va ser objecte d’estudi en la ponència del professor de la Universidad Pública de Navarra Juan Carlos Lopez-Mugartza, atesa la gran quantitat de paraules d’origen llatí que ha anat incorporant al llarg de la seua història. Sobre la llengua aragonesa va dissertar –de manera vehement i reivindicativa– el professor Jesús Vázquez Obrador de la Universitat de Saragossa. Sobre l’occità, en concret sobre la seua variant peninsular, l’aranès, va parlar el professor de la Universitat de Lleida Jordi Suïls. Finalment, acabant el recorregut per les llengües romàniques de la península Ibèrica, el professor Daniel Recasens, de la Universitat de Barcelona, va exposar les solucions fonètiques de les diverses variants de la llengua catalana.

En el marc del curs va tenir lloc també la presentació dels tres volums publicats fins ara (de la A a la F) del Diccionariu Etimolóxicu de la Llingua Asturiana a càrrec del seu director, Xosé Luis García Arias, que va explicar-ne les vicissituds d’elaboració i publicació (com quan el polític d’un partit conservador va justificar que es deixés de subvencionar el projecte tot negant l’existència de la llengua asturiana).

Per tot plegat, un curs d’alt nivell acadèmic —més intens que en altres ocasions—, de la mà dels principals especialistes en la matèria, i per això una extraordinària oportunitat per abordar el tema de l’evolució fonètica en les llengües romàniques a la llum d’una perspectiva més àmplia.

Francho Nagore: Remera os tiempos zereños / en que charrar aragonés yera un delito,[1]

Chabier Tomás: A luenga ye a mía nazión / que me dixen de fateras[2]

***

Tu padre suelta cada parrafada sentit per mi a Castelserás el març del 2004.

Allí [Bestué] hablan todavía muy mal, ¡Malismo! sentit per mi a Sercué el setembre del 2006.

Nantros parlem molt mal, però a … encar parlen més mal que nantros sentit per mi a la Codonyera el març del 1967.

// Artur Quintana i Font

A l’Aragó s’hi parlen tres llengües: l’aragonès i el català des dels orígens, i el castellà des del segle XV. A totes elles hi ha diglòssia, amb una llengua alta: el castellà, i dues llengües baixes: l’aragonès i el català. Oficialment des de l’abolició dels Furs el 1704, i realment des de bastant abans,[3] el castellà hi discrimina, fortament i eficaç, no solament l’aragonès i el català, limitant-ne l’ús a l’oralitat, i encara, sinó també els propis parlants quan fan servir romanalles aragoneses o catalanes en llur castellà, tal com evidencia la primera citació meua que encapçala aquest article. Malgrat que la Constitució Espanyola del 1978, actualment vigent, declarés a l’article 3.2. que Las demàs lenguas españolas serán también oficiales de acuerdo con sus estatutos l’aragonès i el català no ho són, ni tampoc hi ha mostres d’especial respecte i protecció de la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques tal com s’hauria de fer d’acord amb l’article 3.3. de la Constitució esmentada. En el dia a dia els parlants d’aragonès i de català —els de les llengües aragoneses baixes— han de suportar tota mena de discriminació per part dels parlants de castellà —els de la llengua aragonesa alta-, una discriminació caracteritzada pel negacionisme omnipresent amanit amb recaragolades calumnies i avoleses d’investigadors,[4] polítics,[5] de la judicatura,[6] de l’escola,[7] dels mitjans[8] i de diversos col·lectius —FACAO[9], No hablamos catalán,[10] Els Fets de la Codonyera[11]…—. És la mateixa acció que s’exerceix sobre els parlants aragonesos de castellà si fan servir en la conversa o en l’escrit romanalles d’aragonès o de català.[12] L’objectiu final d’aqueixes discriminacions, com tothom sap, és de fer desaparèixer del territori aragonès tota llengua que no sigue la castellana ben neta de residus d’aragonès i de català. Continuar llegint: ‘Lo primer camí’* en les literatures aragoneses contemporànies** » Temps de Franja