Source: ‘Aplec’ d’en Juli Micolau » Temps de Franja
// Júlia Llambert
El dissabte 20 d’agost a la Freixneda, en el marc de les aigües i flors ufanes del jardí de l’Hotel Lo Convent, i dins les Festes d’Estiu de la vila, ha tingut lloc la presentació del poemari Aplec d’en Juli Micolau, número 7 de la col·lecció ‘Lo Trinquet’ davant d’un atent públic d’una seixantena llarga de gent de tota la comarca.
N’Artur Quintana, prologuista de l’obra presentada, i que amb en Josep Miquel Gràcia i en Carles Sancho —que era a la presentació—, formen el Consell Editor de ‘Lo Trinquet’, ha exposat el procés editorial del llibre com a número 7 dins de la col·lecció ‘Lo Trinquet’ que des del 2009 promou l’Instituto de Estudios Turolenses que declara que així vol contribuir al tan necessari estudi i foment de la llengua catalana de Terol i de la cultura aragonesa que conforma, una col·lecció, ‘Lo Trinquet’, que havia quedat aturada durant sis anys pels problemes d’edició de Obra Poètica Completa d’en Desideri Lombarte, i que ara amb Aplec continua amb nova empenta.
Quintana ha parlat també dels inicis literaris d’en Juli Micolau amb la inclusió de dos poemes a Memòria de la set. Antologia de la nova poesia aragonesa del 1993, quan el poeta tenia 22 anys, ben conscient que com a escriptor en català a l’Aragó no ho tindria gens fàcil perquè hi tenim calcigats els nostres drets constitucionals. El prologuista, abans de deixar pas a l’autor, ens ha citat un bon manoll de les sorprenents, enjogassades rimes, al·literacions i jocs de paraules que sovintegen al poemari: seré/alè, senderalls/amagatalls, verbs/verds, retrats/retrets, vellut/vellet…
En Juli Micolau, en prendre la paraula, ha fet una breu exposició dels seus quatre poemaris anteriors: Manoll (1997), Esfera. Traspunt en la serena (2001), D’un sol esclop (2009) i Àtic antic (2014). Les temàtiques dels qual són, sense aturador: el territori: «entre rogles de freixeres i oms / oloro herba bona i xupo fonoll», «Tornarem a baixar / trencall avall / per l’assegador / fet senderall»; l’erotisme: «tindre’t a la vora m’amollen inquietuds, / i al paladar llaminer / van dolços records d’instants conviscuts», Goig de la carn / a la vall dels teus pits»; el tast i el gust: «no és allò / tan agre com la fel», «trobar-te tendra / com a fonoll tendre»; la llengua perseguida: «parlo una llengua que ve d’antic / de vell aboleng i estirp / i dus un nom dividit en mil trossos», «la parla malviu en un trist angost […] ara va caminant, entre límits i lligasses»; la meditació: «Se’n van les paraules / quan s’acaben els somnis»; el dolor: «Ara és un munt de fenàs i romigueres»; el desconhort: «Bec glops de camins ressecs», i el classicisme greco-llatí: «No soc hoplita fent volar imaginacions […] farcit de cançons i ball / de les Orèades que mos miren», «Amb l’ús antic del buirac / atrapaven pardals / per a glòria d’Àrtemis».
A continuació en Micolau ha passat a presentar-nos Aplec i a recitar-nos versos. El poemari consta de dos capítols: primer un de curt, d’una cinquantena de haikus, i un segon de 34 poemes llargs. És un seu obrador de la paraula, on aprofundeix en maduresa, i amb temàtiques paregudes a les més amunt exposades, des del territori: «El barranc acull a trams / les ombres dels xops», «Terra, vinculat al teu nom / he vist cingles i falcons», «la verdor de les freixeres / fan més fresc l’estiu»; a l’erotisme: «Notem ben prop del goig / el pessigolleig diví / d’uns llavis humits / i el perfum femení», «Mentre anàvem a galop per l’itinerari del cos»; al gust i al tast: «la delícia dels crespells untats amb mel», «fent un tast salivejant»; amb la llengua perseguida: «Parla’m de la parla / ara més que mai»; la meditació: «aprenc de la veu d’un llibre rituals / entre còdols / d’un riu sec», «escric per a realitzar un vers solt, si convé»; el dolor: «l’erm dona / l’amargor/ d’un bordís», «què importa la crítica / si del perjudici no es viu»; el desconhort: «la ira diabòlica de la guerra», «viure la fortuna dels anys efímers», i el classicisme greco-llatí: «un cep d’or fet per Hefest a Dionís; No duc quitó ni dec res als cabirs». I els intertextos: «Convida el jorn a un gotet de sa dolçor», o tradicionals: «com un cel ras», «buscaven el blat colrat».
No em sé estar de dir-vos el tan assenyat i exemplar ús que en Juli fa a tota la seva obra, especialment en el lèxic, però no pas únicament, de formes de tot arreu, sense els eterns distinguos entre occidental/oriental: totes hi són, tant les d’ací, com les d’aquí o de més enllà: antídot, forest, làbil, vivència, orbiten, lo món i los elements, amb el cel, transmet el somni, pentina, somia, eixe, natres, trobar-nos, mançana, alifara, mangrana, moixons, entrecuix, tudó, sisella, melruix , mollidor… No pas pocs encara no figuren als diccionaris, i els acadèmics de l’Institut Aragonès de la Llengua Catalana faran bé d’aplegar-los i fer-los-hi entrar.
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.