El passat dia 20 de juliol, el Jutjat Contenciós-Administratiu de Lleida ha donat la raó a les institucions lleidatanes en sentenciar que el Govern aragonès no és competent per demanar al Consorci del Museu Diocesà de Lleida que lliuri les 113 obres d’art al bisbat de Barbastre-Montsó, un conflicte que s’arrossega des de 1995. El jutjat ha resolt que Aragó no és competent a Catalunya. El Govern d’Aragó va presentar el 2009 un escrit al Consorci perquè acordés el lliurament al bisbat de Barbastre-Montsó de les 113 obres. El Consorci no va atendre la petició i Aragó va optar per recórrer al Jutjat Contenciós-Administratiu. La sentència també diu, sense entrar a valorar l’origen dels béns, que són patrimoni cultural català i estan gestionats per un consorci, que és qui té la potestat per decidir-ne l’ús.
Suposo que és perdre el temps recomanar seure’s al voltant d’una taula per trobar algun tipus de acord. Sempre ho he dit i continuaré dient-lo. Les posicions maximalistes poden portar al no-res. I si els drets sobre les obres d’art no fossin tan evidents? Per què no es demanen responsabilitats als que no aconsegueixen res? Normalment quan es perd un plet o no s’aconsegueix el que es reclama, o és per manca de raó o per una mala defensa. Cent anys són massa anys per fer valer drets i responsabilitats. S’imposa la cordura.