Les males llengües | Cataluña | EL PAÍS.
Quan un govern no té por fer el ridícul vol dir que se sent molt segur de la seva base social
Era qüestió de temps i finalment el Gobierno de Aragón ha derogat la Llei de Llengües, que era l’únic paraigua que tenien els catalanoparlants de la Franja per protegir-se de la intempèrie i de les intemperàncies. Era un paraigua fràgil, petit, que s’havia obert tard i malament, però era alguna cosa, una oportunitat, un punt de partida. El Partido Popular ho sabia i sabia que no ho podia permetre. Els estudiants que triaven el català començaven a ser massa nombrosos i molta gent percebia que entre Albelda, Seròs i Morella no hi havia cap discontinuïtat lingüística. Per a vostè, lector, pot ser natural, però per a ells és inacceptable.
Per això, cal ser realista, el veritable problema és que la derogació no està deslligada de la realitat social de l’Aragó. De Jaca a Terol, el català és percebut per amplíssims sectors com una nosa, un error, una vergonya, una taca que s’ha de rentar. És per aquests motius que se li vol canviar el nom per l’ortopèdic “aragonés oriental”. No és un assumpte menor: admetre que és català és admetre que hi ha aragonesos i catalans que comparteixen una gramàtica, i qui diu una gramàtica, diu una visió del món. I potser és una imposició legislativa però el Partido Popular recull un sentiment transversal que no només prové dels seus votants, li arriba d’altres partits, d’institucions i de mitjans que formen part també d’això que a Catalunya en diem societat civil.
Podrem al·ludir a la raó, a l’acadèmica o als criteris científics, però cal que entenguem que quan un govern no té por de les conseqüències de fer el ridícul vol dir que se sent molt segur de la seva base social. Els que hem nascut a la Franja ja ho vèiem, que no seria fàcil. Aquesta és la part més dura de la història i la que fa de més mal pair, però com que a molts no ens sorprèn gens, continuarem enraonant, continuarem escrivint i continuarem llegint en català.
Al cap i a la fi, és el que més els dol, que ens agradi el que estem construint. Ells, pobrets, només saben desfer. Que n’ha de ser, de trist, ser com ells.