La Comarca, columna «Viles i Gents», 27 d’abril de 2012
La diada de Sant Jordi la vam passar amb uns bons amics al seu refugi de la Mangranera, enmig del bosc que cobreix bona part del terme de la Freixneda. El dia era magnífic; ni massa càlid ni massa fresc, i per això, havent dinat, ens vam arribar al convent de la Mare de Déu de Gràcia. Jo no el coneixia personalment; és a dir, n’havia vist força fotos, però mai no hi havia posat els peus. Com que vam anar-hi pel camí de dalt, l’estructura se’ns aparegué com un transatlàntic encallat al fons del barranc. Primer vam albirar algun element arquitectònic il·luminat pel sol entre les fosques capçades dels pins, després la baluerna completa. Tinc una flaca pels despoblats: viles, masos, ermites o convents abandonats exerceixen sobre mi una atracció irresistible. No hi ha res com el formigueig que hom sent enmig dels rastres desolats d’un lloc abans ple de vida (humana). El convent, amb la seua absurda magnitud, no era una excepció. Façanes altíssimes plenes de finestres que només mostraven el cel, guarniments de pedra, columnes i voltes ensorrades. Dins l’església a cel obert, una figura de la Mare de Déu entre ofrenes dels romeus. I el mosaic amb la partitura de l’himne corresponent. (Anava a escriure “naturalment en castellà”, però està clar que, tenint en compte l’idioma dels fidels, de “natural” no en té res. ) Rere aquest altar hi ha la gran balma on suposo que la Mare de Déu s’aparegué. Allò que em cridà l’atenció va ser els grafits que omplien totes les parets, alguns d’ells ben antics. Això em va dur a reflexionar sobre l’instint de perdurar que ens posseeix, encara que això suposi embrutar un recinte com aquell. Perdurar deixant el nom en qualsevol indret, construint un edifici desmesurat, omplint internet amb les nostres fotos. O escrivint una columna en un idioma destinat, diuen, a no perdurar. O així pareix que ho volen els que hem triat per a què ens governin.