Fa uns mesos parlava a n•esta columna de la mosca negra. I mirant-ho fredament, amb la perspectiva que done el temps, penso que en aquell moment ho vaig fer una mica alegrement, com si la vulguera ignorar. Allò no va estar bé. I ho sé. Perqué en honor a la verdat hai d’admetre que fa ja alguns anys que no me la puc desempellegar de damunt i, per tant, esta mosca ha esdevingut una indesitjada vella amiga meua. Una vella amiga amb una perniciosa mossegada i amb la que, fins ara, sempre mos havíem trobat per les terres baixes. I per tal causa jo tenia la secreta esperança de qué no la voríem mai per les nostres muntanyes. Infeliç de mi! Descarada com ella sola, enguany, la mosqueta morta —qué dic morta?, si és més viva que la fam!— s’ha decidit a remuntar no solament lo Matarranya sinó també el Tastavins. Ara bé: hi ha qui diu que esta mosca no és nova per estes terres, ja que sempre hi ha estat, per les vores dels rius. Jo ho desconec. I l’únic que puc argumentar és que a mi, fins ara, no m’havie atacat mai a Mont-roig. Però enguany, la molt traïdora, una vesprada que vaig tindre l’ocurrència de baixar a l’hort a collir tomates en pantalons curts, se’n va voler aprofitar i es va decidir a espatllar-me les meues plàcides vacacions, atacant-me sense pietat per la zona dels sofrages. Recordo que fa cinc anys, amb la primera mossegada, se’m va unflar tant la cama que vaig haver de passar pel servei d’urgències. Però ara, escarmentat a còpia de mossos, ja n’hai aprés. I, estiga a on estiga, tinc sempre a mà els granulets d’“Apis mellifica”, un remei homeopàtic fet a partir del verí d’abella que és gairebé miraculós ja que fa baixar la inflamació en poques hores. En tot cas tinc ja molt clar que entre la primavera i la tardor, quan ixca al monte, em tocarà portar tot lo cos cobert. Fins i tot la cara i les mans, si és menester.
Publicat a la columna «Viles i gents» de La Comarca, edició del 16 de setembre de 2011.