Viles i Gents :: Escena Humana… de la mà de Cinta Mulet :: September :: 2011

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de setembre del 2011)

Molts dels grans dramaturgs de la història han estat també poetes. O fins hi tot, primerament grans poetes. Per citar-ne alguns, només alguns, faré crida pel bé de la memòria col•lectiva que ja a l’antiga Grècia els dramaturgs eren nomenats, poetes, des de Sòfocles, i mirem-nos després Shakespeare, o Oscar Wilde, amb Lorca o ara l’Albert Mestres, i, així en podríem anar anotant… I és que el seu amor per la paraula, la seva, més ben dit, reverència, per la paraula, aquella que professen intrínsecament els poetes a l’hora d’atrevir-se a sortir de la mètrica per intentar navega entre les aigües de la Dramàtica, fa que els suri, fins hi tot sense voler, bellesa.
I d’aquesta manera, fem atenció a Cinta Mulet i Grau.
Paraula bella, que d’un text escrit, el fa desitjar ser dit.
Això també és teatre. I diem “també”, expressament, per bé que, sí, el teatre és moltes coses, és, per exemple, conflicte, crítica social, judicis de valor, emocions… i totes elles imprescindibles; però no oblidem -que darrerament sembla que ho fem- que també és paraula. I la paraula que es escrita, i després dita, amb bellesa, ens apropa al plaer, un plaer semblant al que proporciona la música, —mots en lloc de notes per aconseguir melodies, cadències, ritmes, embrancades com estan pel seu parentesc en el si de les arts—, i amb aquest plaer és com se’ns complementa la quintaessencia dimensió del fet teatral.
Amb Cinta Mulet i Grau intuïm aquesta experiència en el transcurs de la seva peça, Qui ha mort una Poeta, tota una capbussada a la Poesia Escènica. I és entre els títols de Teatre Contemporani d’Arola Editors a l’abril del 2007, en la seva acurada col•lecció Textos a part, que s’hi inclou aquest bucle dramàtic de la poetessa d’Horta de Sant Joan. Tres veus de dona desprenen de les seves llagues femenines punyents sagetes. De denuncia. També de ressentiment. I de decepció. Que no per belles, menys doloroses. Retornant-nos aquest valor de paraula, al públic se li oferirien impactes carnals confrontats als impactes sublims: també per la anihilació de la pròpia veu poètica planyent la pròpia poesia i, en equació directe, l’ànima humana, la qual, divaga, perduda. El clam d’aquestes tres veus de dona que en harmònica fusió en fan una, esdevé dramàtic per l’encantament del seu so, pel contingut directe. I poesia, mort i bellesa són prou elements com per omplir bé, tot un escenari, que d’aquesta manera, Cinta Mulet ens porta de la mà, per la seva, d’Escena Humana.