Lo pregó de festes d’un gran amic de Calaçeit
PREGÓ DE FESTES D’AGOST CALACEIT 2011
Bona Nit. Quan l’altre dia me van invitar a fer este pregó tos confesso que em va caure una mica lo món damunt. Quin mal hai fet per a veure’m en estes trinitats? Com puc ocupar jo lo mateix lloc on han estat personalitats literaries com ara José Donoso, conegut per tot lo món?. Però em van dir que volien que fore algú del poble, sense condicionants ni afiliació política i que parlara de coses d’aquí, de casa i en la nostra llengua. I aquí estic i que paso el que Deu vulgue.
Jo no vaig nàixer a Calaceit. Als últims mesos de la guerra incivil la meua família estave a Gavà i a mon pare l’acabaven d’incorporar al front. Allí vaig vindre al món, mentre caien les bombes dels avions que cada dia acudien des de Mallorca a saludar-mos. Me van portar a este poble, en braços de ma mare, quan tenia tres mesos i aquí vaig em van batejar, vaig dependre a caminar i a parlar i hi vaig viure hasta els tres anys. Després he voltat per Tortosa i Barcelona, però de menut acudia cada any a l’estiu a estar en ma iaia, a una caseta al carrer Plà, com alguns recordaran, en situació molt precària. Eren temps difícils que val més que no tornon mai. De moço vaig vindre a Festes tots los anys, també a Fira i a Pasqua, perquè tenia una colla molt animada d’amics i d’amigues. I tant va el cànter a la font que al final vaig caure de potes a la galleda i em vaig casar en una calaceitana: la Mari del Sastre. Com que, ja li pots donar voltes que sempre acabes anant on la dona vol, des d’allavons no hai parat de pujar continuament al poble, en molt de gust, això si, i des de que em vaig jubilar hi he viscut seguit molt de temps. Tot això ve a dir que la meua visió de Calaceit ha estat una mica la del que ho veu des de dins i des de fora. Des de lluny les coses, a vegades se veuen millor i més clares que de prop. I des de la nostàlgia se veuen magnificades, més boniques del que potser són en realitat. Un bon poeta i amic, de Pena-roja, que va emigrar a Barcelona i no va parar de somniar en lo seu poble, Desideri Lombarte, va escriure una poesia que explica molt bé lo que tos dic. S’ha de dir que això de ser poeta i no fer diners hi ha molta gent que s’ho pren a xacota i Desideri es lamenta de que la terra no el vulgue tant a ell com ell a la terra. Diu així
LLUNY DE TU
Si lluny me’n vaig i de més lluny te miro
i m’aixeco més alt fugint de tu
Te tinc molt més a prop i més t’estimo
sense enyor, sense enveja de ningú
Si mirada de prop se’t veu cruel
aspra, freda, amarga i mal carada
Quan se’t mira de lluny se’t veu la pell
tebia suau redona i ben formada
Més que estar prop de tu vull recrear-te
veure’t créixer i florir com t’imagino
i estar amb tu lluny de tu sense tocarte
Terra, país, muntanya quan t’estimo!
Quants versos t’haig de fer per agradar-te?
Que lluny me’n haig d’anar per estimar-te!.
(Ara se sent la cançó pels altaveus)
Ja Donoso advertia fa molts anys que lo fet de veure cada dia les coses que mos envolten fa que no se li donon importància i per això va cridar l’atenció sobre els balcons, barbacanes, baranes, fronteres i portals que tenim escampats pel poble, de molt de mèrit i llavors no se n´hi donave gaire. Van haver de ser los de fora o los que habent marxat tornaven al poble los que van despertar l’interés en restaurar, conservar i destapar tota la bellesa del poble de Calaceit, cosa que després es va anar estenent a tota la comarca i per això ara es parle del Matarranya com un racó de món excepcional. Perque potser no tots sàpiguen que va haver un Gobernador Civil andalús que va dir que “estos pueblos estan muy sucios y quiero ver las fachadas bien limpias”, de manera que va ordenar emblanquinar la major part de les cases i només se’n van salvar unes poques. Després la feinada que ha hagut per tornar a fer sortir la pedra de davall, que ere lo verdaderament bonic i estave tapat i amagat.
Trobo que és una obligació de tots conservar i ennoblir allò que és nostre. Lo poble, los voltants, ermites, fonts, camins, poblats (o despoblats, com diuen ara), heretats, fauna i flora. I deixar-ho tot lo més polit i en bon estat possible als nostres fills per a que ho disfruton i a la vegada ho puguen deixar al seus fills. És una cosa de sentit comú, de civisme, d’interés econòmic inclús perquè atrau visitants i tot se revalorise. Però estes coses que hai dit que s’han de conservar tenen un perill: són coses materials que es poden perdre, destruir o ens les poden prendre. En canvi tenim coses immaterials que no mo les poden prendre si no volem: los costums, les tradicions i sobre tot: la llengua.
La llengua nostra és la cosa més antiga i pròpia que conservem. Des de que existix Calaceit, fa més de vuitcents anys, que la gent mos ham entés sempre en lo parlar que van portar los primers pobladors o repobladors d’estes terres. I és una cosa íntima, que la tenim a dins del cap, que la fem servir continuament no sol per comunicar-mos, sinó per a pensar, projectar, cavilar i no ens la poden xuclar de fora. Des de fa molts i molts anys, centúries inclús, hi ha hagut un grapat de gent que, uns de manera inconscient i altres en tota la intenció, ha intentat desacreditar lo nostre parlar, deixant-lo només com una cosa familiar, d’anar per casa, però sense cap possibilitat de usar-lo publicament o en coses de cultura. Per cert això ha millorat molt i ara sentim los pregons en català i els xiquets lo deprenen a escriure a l’escola. No fésseu cas als que diuen que parlem “xapurriau” ni “aragonés oriental” ni coses així. L’any 1978, ja fa uns quants anys, la mateixa Real Acadèmia Espanyola de la Llengua va fer un dictamen, firmat per tots los membres, entre els que estaven dos Premis Nobel de Literatura, Camilo J. Cela i Vicente Aleixandre i altres tant poc sospitosos com Pemán i Laín Entralgo (que ere de Urrea de Gaén) i Dámaso Alonso, etc. afirmant, sense cap classe de dubte que tot lo que es parle a Catalunya, València, Mallorca, la Franja, Catalunya Nord (al sud de França) i a l’Alguer (una ciutat de Sicília), es una única llengua, anomenada català, en tots los seus dialectes i variants, com és natural. Concretament, los lingüistes diuen que al Matarranya parlem una variant del català occidental, dialecte tortosí, en influències de Lleida, Castelló i alguna cosa de ribagorçà. Sentireu veus que diuen coses ben diferents, però lo seu interès va per uns altres camins i no precisament culturals.
Fa prop de quaranta anys vaig escriure uns versos, que volen ser divertits (no m’atrevisco a dir una poesia, perquè això és una cosa massa seria) fent referència a una antiga dita de Calaceit, la que diu ”Calaceite, buena villa y mala gente” que traduït vol dir: Calaceit, bona vila i mala gent. Potser vos face gràcia de escoltar-los estos versos, tenint en compte que jo era jove quan los vaig escriure i tal vegada hi ha alguna paraula o expressió una mica forta o atrevida, però resulte que no ho puc tocar, sinó la rima i la mètrica no m’encaixe i no hai tingut més remei que dixar-ho tal com està. Així que començo:
Fa molts anys que a Calaceit
No sé per quina raó
Li va traure algún Cabró
“Bona vila i mala gent”
A pesar de ser tant falça
Esta frase malaïda
L’ham sentit tota la vida
Repetida a la comarca.
És cert que la vila és bona
Això ningú ho discutix
Lo pa, l’aigua, l’oli i el vi
De la terra són la mostra
Les velles cases de pedra
Que es veuen per tot arreu
Diuen que som los hereus
D’una passada grandesa
Aixó és una gran verdat
I estic content d’esta sort
En lo que no estic d’acord
És en la segona part.
A Calaceit mala gent?
Lo que això digue no sap
De la missa la mitat
I té molta mala llet
Si comencem per les dones
Com mane la educació
S’ha d’anar en mala intenció
Per a dir que no estan bones
Angelets baixats del cel
Les noies del poble són
Les més guapetes del món.
La gerreta de la mel
Que conté tots los plaers
Que no es pot ni imaginar
Difícil és de tastar
I no es pot comprar en diners
Només el home que estimen
Si en gràcia els hi fa l’aleta
Xucle una culleradeta
I en sort potser repetixque.
I si dels homens parlem
A pesar de la modèstia
I d’algún que és algo bèstia
Maravilles ne direm
Som guapots, lluïts, galdosos
I fem sempre un pam de goig
Ademés tenim la sort
I això mos ha fet famosos
De tindre una habilitat
Una gràcia i unes coses
Que dixem sempre a les dones
Plenes de felicitat
De virtut som un model
I mos sabem de memòria
Obres de misericordia
I oracions per anar al cel.
Donem beure al que té set
(sobre tot ví que no en falto) “Dar de beber al sediento”
i al que no sap estar al tanto
a clatellots l’ensenyem “Ensenyar al que no sabe”
Als tristos los consolem
a base de gots de vi “Consolar al triste”
si veiem un pelegrí
a la bodega el baixem. “Dar posada al peregrino”
Corregim al que s’enganye “Corregir al que yerra”
O se fa lo despistat
I s’olvide de pagar
Alguna ronda de canyes
Dixaré de continuar-la
La llista de bones obres
Perquè el mateix rics que pobres
Natres la tenim molt llarga (ep!, la llista)
I en parlar de Calaceit
Ja direm d’ara en davant
los que estem i els que vindran
“Bona vila i millor gent”
.
Desitjo a tot hom unes bones Festes plenes de salut i harmonia, presidides per esta Reina i estes Dames, les entrants i les eixints, tan majes i pites que representen a la Dona Calaceitana. A la joventut li recomano que es divertixque tant con pugue, però això si, en coneixement, sense abusar massa, perquè la professó és llarga i el ciri és curt. I a la gent no tant jove que tinguen paciència en aguantar els sorolls, traques, crits i xarangues que els ensordiran i penson que quan erem jovens també natres vam fer avalots per este poble. BONA TARDE I BONES FESTES DE CALACEIT 2011!.
Lo pregó de festes d’un gran amic de Calaçeit | Entre pàginas.