Viles i Gents
17 July, 2011
La finestra de l’ull
(Article publicat el dissabte 16 de juliol del 20011)
Un viatger modern fa del viatge una aventura planificada. Si volem evitar sorpreses i disfrutar amb profit, s’han de mirar horaris, consultar previsions meteorològiques, comprar guies turístiques i fer maletes. Una maleta és una casa en miniatura, amb roba, sabates, productes d’higiene, medicaments, papers…, una recopilació sintètica de tot lo que necessitarem fora del nostre entorn habitual per recórrer un altre lloc. No importa si este és conegut o nou, volem apressar l’experiència del descans o de la visita que passarà ràpida i recordar-la al moment de tornar al treball, ja sigue en acabar lo cap de setmana o després del descans més llarg de l’estiu. Per això cal ficar a la bossa una màquina de retratar i, si abans havíem de preparar los rodets, que revelarien més tard als laboratoris, ara les digitals amb memòria i carregador mos permeten eixir més despreocupats i multiplicar de forma increïble la quantitat de les instantànies.
Resulta fantàstic poder captar sense restriccions tot allò que captiva l’ull, de la vivència singular a l’edifici monumental, de la circumstància graciosa a la naturalesa magnífica. Fantàstic i esclavitzador, perquè la ferramenta capturadora del moment ha acabat convertint-se en l’objecte mateix de la visita, substituint-la. La màquina de retratar se transforma en un apèndix de l’ull que mos impulsa a una carrera frenètica retratista d’espais i paisatges amb la nostra figura o sense ella, posant o de forma espontània. Molts turistes ara no miren: fotografien o filmen. La realitat se contempla a través d’un objectiu o de la pantalleta digital, que la presenten al moment en miniatura i després en diferit, quan tornats a la rutina del treball diari procedim a rememorar gràcies als milers de fotografies que sintetitzen los dies feliços, imatge de una imatge. No hem mirat ni el mar ni el monument ni els amics o família que mos acompanyen ni els altres passejants, los hem fotografiat a ells i a nosaltres mateixos i més que una realitat hem viscut una imatge, hem construit un record abans de ser-ho per congelar lo temps perdut.
Maria Dolores Gimeno