La Comarca, columna «Viles i Gents», 8 de juliol de 2011
Un dels privilegis dels lectors és la potestat de donar (o no) una oportunitat als llibres que comencen a llegir. Com en totes les coses de la vida, en aquesta decisió hi ha també una part de prejudici, negatiu o positiu. El plaer més gran és quan un autor supera els apriorismes i aconsegueix fer-nos gaudir amb la seua obra. En canvi, la decepció és dolorosa quan passa el contrari: que la narració no respongui a l’expectativa i que ni tan sols la benvolença o la simpatia cap a l’escriptor sigui capaç de salvar-la. Aquesta reflexió m’ha vingut al cap després de les meues dues lectures més recents. Primer vaig acabar la darrera novel·la d’en Murakami traduïda al català «1Q84. Llibres 1 i 2». De l’escriptor japonès em sedueix l’estil i l’atmosfera torbadora que traspuen les seues històries. Recordo amb una certa emoció quan vaig llegir el primer passatge de «Tòquio blues», un llibre que havia comprat per a la meua filla gran. «1Q84» m’ha atrapat, com m’esperava, per la manera com està narrat. La història, tanmateix, se m’ha tornat confusa —fins i tot sabent que Murakami sol barrejar fantasia i quotidianitat—, potser per què encara em falta el «Llibre 3». Però el novel·lista té tot el meu crèdit: estic convençut que no em decebrà. El segon llibre és a l’altre extrem, tant quant a extensió (menys de 100 pàgines enfront les més de 700 de l’anterior) com per la procedència geogràfica de l’autora: la pallaresa Maria Barbal. «Escrivia cartes al cel» em va impacientar una mica al principi, però atès que les quatre novel·les que he llegit de l’escriptora m’han agradat força, vaig decidir arribar fins al final. Vaig encertar-ho: no m’ha decebut. Ara que ve l’estiu m’he fet regalar el darrer llibre de l’infal·lible John Irving. A veure quina experiència m’espera…