(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 1 de maig del 2010)

Aquests dies s’ha projectat als cinemes la pel·licula Krabat, en la línia de El senyor dels anells i més de Harry Potter, vist però amb ulls alemanys que, encara que això no corresponga al clixè que en tenim, són més dolços i tendres —Rússia i la seua melangia abans feien frontera amb Alemanya. Tracta d’un xicot, Krabat, que per mor de les guerres —l’acció se situa al segle XVII— va perdut per la Lusàcia, una regió alemanya repartida entre Brandenburg i Saxonia, a tocar ara de la frontera txeco-polonesa. Mig mort de fam i de fred Krabat arriba a un molí on li donen feina, un llit i un plat a taula. Allà són també una colla de joves que, perduts com ell, hi han trobat acollida i hi treballen com a mossos. Però el molí, no és realment tal, sinó una escola de màgia, i Krabat en serà deixeble. Màgia, amor i un final difícil marquen la pel•lícula, basada en la narració homònima de l’escriptor alemany Otfrid Preußler. El film manté molt bé la tensió entre misteri, drama i tendresa. Només hi ha un detall, que molts potser ni tan sols advertiran, però que m’ha sorprès: tot i que al text d’en Preußler es fa constar que en Krabat pertany a la minoria sòrab, l’única que a Alemanya parla una llengua eslava, i es remarca que al molí tothom s’hi expressa, aquest fet és silenciat al film, i això tant a la versió en castellà, com a l’original en alemany. I es una llàstima perquè era una excel·lent ocasió de presentar als alemanys, i al món en general, Krabat com el que és: la màxima figura literària en llengua sòrab. Les aventures d’en Krabat a la narració de Preußler no són pas les úniques: n’hi ha moltes més i el xicot acaba convertint-se en un gran mag que sap tornar als sòrabs la Glòria perduda per culpa de les moltes persecucions i discriminacions sofertes per part dels seus veïns de llengua alemanya. Només des de la derrota dels nazis tenen els sòrab una autonomia bastant pareguda a la dels occitans a Espanya.

Artur Quintana