Lo món és multilingüe, i això és un fet objectiu. Però si el multilingüisme és bo, i per tant, lo món ha de continuar sent divers, o si el multilingüisme per definició es roín, i per tant hauríem de tendir a parlar tots la mateixa llengua, és un judici de valor. A mi, personalment, m’agrade viure a un món divers, a on hi ha xiquets que parlen llengües menudes en tota la plenitud que els ha ensenyat la família. I en definitiva, a pesar que els Estats han maldat per fer països homogenis a força d’excloure la diversitat lingüística del sistema, hi ha minories lingüístiques, com la nostra, que en contra de tot pronòstic, perseveren generació a generació. La diversitat lingüística forme part de la humanitat. Però donar-li un valor positiu al multilingüisme no és un fet evident ni un fet menor: venim d’una tradició religiosa que des de l’antic evangeli presente el multilingüisme com un càstig de Déu, per haver intentat anar tots a una a Babel. Per això Jahvè va «confondre el llenguatge de manera que no s’entenguen los uns en los altres».
Continuar llegint: La gestió del multilingüisme: consens i conflicte | Xarxes socials i llengües