(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 d’abril)

Arriba la Setmana Santa cada any amb la seua càrrega cultural i ritual característica. Les confraries s’han anat preparant durant mesos per lluir sants i peanyes, túniques i instruments, i els fidels (habituals o ocasionals) participen a les celebracions religioses. La dimensió sensual de la litúrgia catòlica se fa més evident que mai. És un festival de la vista en morat, negre, or i plata; dels impulsos auditius persistents a cop de tabal i bombo; i dels olors a encens i a cera que es fon dins de les austeres esglésies de la nostra terra. A alguna vila celebren teatralment la Passió, als oficis de Divendres Sant la llegixen sencera, als Via Crucis la recorden per les estacions dels monts del Calvari i els passos passegen les diverses escenes a les processons. La combinació de rituals, molt eficaç, perpetua dins del record col•lectiu dos mil anys més tard la vida i mort de Jesucrist de Natzaret, base de la religió fundada per ell i de la cultura que se’n deriva.
Als anys 50 i 60 lo nou art de Hollywood se va apuntar a la recreació de la vida de Crist i/o dels orígens del cristianisme, fascinat per qui va ser capaç de projectar les seues predicacions universalment i pels dies d’esplendor i caiguda de la Roma imperial. Del cine a la televisió, el calendari sant entra a la programació de les cadenes cada temporada amb títols com los d’enguany: Quo vadis? de Mervyn LeRoy, i Peter Ustinov fent de Neró; Las sandalias del pescador amb els actors Anthony Quinn i Laurence Olivier; i el Ben Hur de William Wyler, amb Gore Vidal entre els guionistes, la memorable carrera de quadrigues de Charlton Heston i els seus 11 òscars de premi. Per proximitat s’hi afegix algun exemple inoblidable del gènere peplum: l’Espartaco del versàtil Stanley Kubrick, basat en una novel•la homònima. Pel•lícules llargues, superproduccions amb decorats espectaculars i interminables llistes de figurants que li van ficar emoció a les grises setmanes santes de la infància i que seguim mirant meravellats.

María Dolores Gimeno