Amb la posada en marxa dels ajuntaments democràtics el 1979, van ser moltes les reivindicacions socials que es van posar sobre la taula. A la Franja d’Aragó, una va ser la necessitat de reconeixement institucional del català que es parla als pobles d’aquest territori.

L’any 1983 es va obrir una finestra d’oportunitat a aquest reconeixement amb la victòria electoral del PSOE a les Corts d’Aragó. El govern autonòmic estava majoritàriament format per consellers vinguts del sector de l’antic Partit Socialista d’Aragó (PSA), amb una certa sensibilitat envers el tema de la llengua. No obstant això, va haver-hi una persona decisiva: el llavors conseller de Cultura del Govern d’Aragó, José Bada, veí de la localitat frangenca de Favara. Bada era una persona del territori que coneixia la situació, l’entenia i compartia la reivindicació que tenia bona part de la societat.

L’1 de febrer de 1984, es van reunir al castell de Mequinensa disset alcaldes progressistes de la zona catalanoparlant d’Aragó amb el conseller de Cultura per signar l’anomenada Declaració de Mequinensa. S’hi reconeixia que dintre d’Aragó es parlen diferents llengües i que la llengua catalana que es parla a la Franja Oriental pertany al patrimoni cultural d’Aragó, rebutjant, per tant, la denominació despectiva de chapurreao i d’altres paregudes que s’utilitzen per denominar la nostra llengua.

Es declarava urgent incloure en l’Estatut d’Autonomia d’Aragó la conservació i l’estudi de les modalitats lingüístiques de la comunitat. També desenvolupar accions per aconseguir la normalització plurilingüística d’Aragó i, en el cas de la llengua catalana, acceptar la norma de la gramàtica catalana, sense menyspreu de les particularitats lingüístiques de cada poble.

A més, es proposava accelerar les gestions davant del Ministeri d’Educació i Ciència perquè el català pogués ser ensenyat com a assignatura optativa a les escoles i centres d’ensenyament dels municipis de la Franja. També que la Universitat de Saragossa, dins dels seus plans d’estudis i d’investigació, es fes càrrec de les necessitats culturals i lingüístiques d’Aragó. Per part de les institucions que subscrivien la declaració, es va manifestar el compromís de fomentar l’ús públic del català als pobles de la Franja, mitjançant accions com fer la retolació dels carrers i places bilingüe, utilitzar-lo en els mitjans de comunicació, etcètera.

Els signants de la Declaració de Mequinensa sabien de bon grau que no seria fàcil. És per això que calia apel·lar a tota la societat, ja que la integració cultural i política d’Aragó no seria possible sense que tots els aragonesos reconeguessin com a pròpia la riquesa cultural i lingüística de la Franja. Ho hem aconseguit al llarg d’aquests 40 anys? Estem en el bon camí, però encara falta molt per recórrer.