(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de febrer del 2022)

Pels romans giner era el mes del deu Janus, que tenia una cara mirant al passat irrecuperable i l’altra al futur incògnit. A l’imaginari popular significa una costa difícil de puiar, perquè sol arribar amb la dalla de la mort a la mà. Ho diuen les estadístiques, i ho explica, segurament, lo mal temps, que ataca els més dèbils i els vells. Enguany, en plena sisena onada de la pandèmia pel COVID-19, continuen los contagis i les víctimes, unes 200 diàries, i ja no en fem ni cas, esgarrifats molts de nosaltres dels partes diaris de víctimes dels principis, ara fa dos anys. És pel cansament pandèmic, diuen los analistes, i per la sensació d’immunitat que donen les vacunes i la confiança de la majoria de patir sense massa dificultat los símptomes lleus de la nova variant òmicron. O potser és que l’anticicló que vivim a les terres baixes des de cap d’any mos ha instal·lat psicològicament a la primavera; giner pareix març i febrer és com un abril anticipat. Sentim així l’etapa de la renovació natural i vital, protegits pel cel enorme i el sol radiant. És innegable el canvi climàtic que patim, quan estos dos mesos eren sempre los més freds de l’any. I perquè com a primavera és ben estranya, amb gelades al matí, ni una gota d’aigua de pluja des de fa molts dies, i sense la boira dixant una mica d’humitat a la terra seca. Què podem fer com a ciutadans davant de les forces naturals incontrolables? Les campanyes de conscienciació per separar residus i reciclar de forma individual no són prou sense una política industrial decidida. Los fòrums internacionals no es fiquen d’acord, i les altes instàncies nacionals parlen d’acabar en les energies fòssils i d’apostar per les renovables i sostenibles, però sense dissenyar un pla racional de desplegament ordenat. Tindran força les al·legacions de particulars i plataformes per aturar la invasió caòtica de plaques solars i centrals eòliques i els seus efectes desconeguts? A la costa de febrer los paisatges d’Aragó encara respiren lliures de la ferralla insostenible.

María Dolores Gimeno