Alfonsina i el mar « Lo finestró del Gràcia

(Columna de lo Cresol d’avui al Diario de Teruel)

El 25 d’octubre del 1938, a Mar del Plata, la poetessa argentina Alfonsina Storni, caminant suament des de la platja, s’endinsà a la mar fins que l’aigua la va esborrar totalment. Per uns instants la sorra de la platja guardà les petjades delatores del seu destí.

Ariel Ramírez, gran pianista i compositor del folklore argentí, li va compondre trenta anys més tard la magnífica zamba, Alfonsina i el mar, amb lletra de Felix Luna que comença dient: “Por la blanda arena que lame el mar/su pequeña huella no vuelve más…” Ariel Ramírez ens va deixar el passat 18 de febrer als 89 anys. Molts artistes han interpretat aquesta sentimental i poètica cançó que conté paraules de l’últim poema d’Alfonsina, tot i què la més popular i sentida interpretació la va fer, qui sap quantes vegades, la cristal·lina veu de Mercedes Sosa, la Negra, la qual, malauradament també ens va deixar, el 4 d’octubre de l’any passat. Amb aquestes línies vull expressar el meu sentit record al compositor i a la cantant. Ara m’agradaria que algú em contestés la pregunta de la canço: “Te vas Alfonsina con tu soledad,¿qué poemas nuevos fuiste a buscar? Ni Ariel Ramírez ni Mercedes Sosa no ho podran fer, ni ara ni mai, ni tal sols preguntar-ho…

El passat cap de setmana en assabentar-me de la mort d’Ariel Ramírez, vaig col·locar al plat del meu tocadiscos el vinil “Gracias a la vida” de Mercedes Sosa, per la cara dos que comença amb la cançó Alfonsina i el Mar. Ben escalfats els tríodes de l’amplificador, portaven més d’una hora donant sentiment i música, em van captivar quatre minuts i trenta cinc segons: un instant i una eternitat.

En una oberta estança del no-res, quan la matèria i el sentiment s’han fusionat amb el temps, retrobo Ariel Ramírez acaronant el piano i la Negra cantant, envoltats de cargols marins escrits amb nous poemes d’Alfonsina, i aquesta, vestida de mar, entre cavallets marins, escoltant. I “cinc sirenetes l’estan portant/per camins d’algues i de corall”. I “una veu antiga de vent i sal” canta per a mi la cançó: “Gracias a la vida, que me ha dado tanto” de Violeta Parra.

José Miguel Gràcia