Source: La llengua de la sogra | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel )
El lingüista David Valls al seu llibre Les llengües de l’anaconda explica que al nord-est d’Austràlia viuen els dyirbals, nació on tothom és bilingüe des de sempre: parlen dyirbal i una altra llengua que en Valls anomena “la llengua de la sogra”. La primera s’usa en quasi totes les situacions, mentre que la segona només en parlar amb la sogra i altres parents sobrevinguts, evidentment tots aquests també parlen dyirbal i el fan servir quan no actuen com a sogra o parent sobrevingut. És una situació que recorda la que tenim a l’Aragó, amb algunes fonamentals diferències: tots els dyirbals parlen les dues llengües que els són pròpies, mentre que entre nosaltres, que en tenim tres, només els que tenim com a llengua pròpia el català o l’aragonès, sabem també “la llengua de la sogra”, el castellà, mentre que els que tenen aquesta com pròpia no saben aragonès ni català, i a més els que som de llengua pròpia aragonesa tampoc no sabem català, i així passa que en una comunitat de llengua catalana som considerats parlants de castellà, o a l’inrevés: els que som de llengua pròpia catalana tampoc no sabem aragonès, i en una comunitat de llengua aragonesa som vistos com a parlants de castellà. Resultat: els dyirbals viuen en un bilingüisme perfecte sense penalitzacions quan s’equivoquen de llengua, però nosaltres no. Nosaltres sabem què passa si ens equivoquem de llengua: si parlem la llengua de la sogra, el castellà, quan no pertoca: no passa res, però si parlem aragonès o català quan no pertoca, el càstig no es fa esperar: 30 pessetes pagaven no fa gaires anys els infants d’Areny per parlar català a escola, o allà a Catalunya un advocat no ha pogut enraonar amb el seu client encarcerat per haver parlat català amb el carceller, etc., etc. I al segle XIV el Consello d’Osca multava amb trenta sous si parlàvem àrab, hebreu o basc al mercat, o al XVI, allà a València, es demanava la pena de mort si parlàvem àrab amb els fills. Potser ens convindria fer-nos dyirbals.
Artur Quintana i Font