Source: Etimologia | L’esmolet
L’etimologia és l’estudi de l’origen i evolució de les paraules. És una disciplina molt útil per a entendre el món que ens envolta, atès que el llenguatge és la representació de la realitat en tots els seus aspectes, des de l’objecte més banal al sentiment més complex.
Aquest és un dels motius pel que considero que no s’hauria d’abandonar l’estudi de les llengües clàssiques en l’ensenyament obligatori, perquè, entre altres coses, ens permeten conèixer d’on ve allò que diem, que tot sovint equival a saber d’on venim nosaltres. El món esdevé més ple, més diàfan, més entenedor.
Una mostra ben clara de l’interès que pot suscitar l’etimologia, és la il·lusió que ens fa als pares saber la procedència dels noms que posem a les nostres criatures. Volem noms bonics, a voltes arrelats a la tradició familiar, però també que el seu significat s’acosti a la idea que ens hem fet de la seua personalitat.
L’etimologia és també matèria de reivindicació. Fa uns mesos, uns amics bascos, ens enviaren un fil de Twitter amb un llistat de més de trenta paraules en eusquera amb la seua explicació en castellà. S’hi podia llegir, per exemple «En euskera no decimos “febrero”, decimos “otsaila”, que más o menos se traduce como “mes de los lobos”, and I think that’s beautiful»; o «En euskera no decimos “oficio”, decimos “ogibide”, que más o menos se traduce como “camino hacia el pan”, and I think that’s beautiful». Molta gent ho va pensar, que era ‘beautiful’, perquè el fil es va fer viral, amb més de 8.000 repiulades i 15.000 likes, i va animar a euskalduns i euskofílics a fer més aportacions. M’atreviria a pronosticar que més d’una es va sentir esperonada a aprofundir una mica més en la bellíssima llengua basca. L’autor del fil, per si el voleu consultar, és un poeta i filòleg anomenat Jásier (@TheJasier).
Si ens centrem en aquest nostre país aragonès, estic segur que quan esbrinem l’origen de la denominació “chapurreau”, entendrem moltes coses. El significat ja el sabem, ens l’explica la RAE (Chapurrear: Hablar una lengua con dificultad y cometiendo errores). Però, amb el cor a la mà… algú pot creure que una comunitat de parlants, espontàniament, prengui la decisió de denominar despectivament l’idioma que els han transmès a casa, que defineix el món que els envolta? Només se m’acut que l’ocurrència la tingués un foraster, indignat en comprovar que la gent dels nostres pobles feia servir una llengua que desmentia la imatge d’un Aragó definitivament castellanitzat. No és un fenomen exclusiu del nostre país: la història és plena de viatgers que han definit com a «lladrucs», «brams», «galimaties» o «xapurrejats» les parles diferents de la seua, tan polida i civilitzada. És allò del supremacisme.
Sé que, en llegir això, els meus amics sociòlegs m’il·luminaran sobre els motius que porten els membres d’una comunitat a assumir aquests prejudicis cap a la llengua pròpia. Però no us canseu; continuaré sense entendre-ho.
Alcanyís, octubre de 2018. Publicat a AraInfo, octubre de 2018
Pelotari. Euskadi, 2016. / Carles Terès