Source: La conga de la cultura en castellà a Catalunya | Catalunya | EL PAÍS Catalunya
Javier Lambán, president d’Aragó, ha tingut a bé de proveir-nos amb una més de les seves incontinències sobre el català amb un dels seus últims tuits, quan se li va ocórrer de compartir que començava la lectura de la darrera novel·la d’Eduardo Mendoza, El rey recibe, i com a comentari més pertinent va afegir, sobre l’autor, que “como casi todos los grandes autores catalanes, escribe en español”. És destacable que sigui un president lector —deu llegir força, o almenys això sembla—, però és curiós que sigui el primer cop (fins on he sabut veure) que subratlla l’origen de l’autor i, sobretot, la llengua en què escriu.
Des de fa un temps, unes poques dècades potser, hi ha tot un afany de proclamar la catalanitat dels autors que a Catalunya escriuen en castellà, com si aquesta condició els hagués estat omesa, com si d’alguna manera els haguessin manllevat un dret elemental, una condició inherent. Va en aquesta línia el recent llibre del periodista Sergio Vila-Sanjuán Otra Cataluña, que amb el subtítol Seis siglos de cultura catalana en castellano ja diu per on carrega: a Catalunya ha triomfat el relat nacionalista que ha privilegiat la cultura en català, que fins i tot ha esborrat la cultura en castellà, i ara cal fer tots els possibles per restituir una tradició tan notable.
Crida l’atenció, però, que aquesta tradició no és mai inèdita, no hi ha grans troballes ni manuscrits perduts que, tot d’una, canvien la història de la literatura. Més aviat ens trobem sempre en llocs comuns, en déjà-vus literaris freqüents a les facultats de filologia, en autors coneguts que solen concentrar, ells solets, més bibliografia que deu autors en català: que si els Goytisolo, que si el Quixot va visitar Barcelona, que si Aribau escrivia en castellà, que si el boom llatinoamericà ens va dur Cortázar i García Márquez, que si Boscán en realitat es deia Boscà, que si Las Delicias de Marsé… i així fins avui, amb els rutilants Cercas o Ruiz Zafón, ben catalans també. Vista la nòmina de patums, no sembla que la literatura catalana en castellà hagi de patir gaire.
No s’entén, tanmateix, a què ve tant d’interès a proclamar catalanitats, ni a qui s’interpel·la amb la construcció d’aquest discurs. ¿S’interpel·la aquells que, des de les acaballes del franquisme i durant l’autonomisme, han bastit una cultura catalana al voltant, només, de la llengua catalana, a la qual s’ha revestir de la suficient capa de nacionalisme per bandejar com a forà tot el que no hi estigués escrit? ¿O bé, per contra, s’interpel·la aquells que, des de sempre, han vist els productes literaris catalans en castellà com a propis, però tanmateix sense el caràcter o la identitat d’una Catalunya que podria resultar singular, i els han inserit en el corrent literari hispànic sense l’ànim de distingir-los-hi?
La producció literària en castellà a Catalunya ha estat a bastament estudiada, però no és fins ara que el factor de la catalanitat desvetlla tant d’interès. De fet, tradicionalment la crítica filològica ha prestat una atenció relativa a l’origen dels autors, més enllà dels trets necessaris per traçar-ne una geografia, i si noms com Gil de Biedma, Gimferrer o Vila-Matas formen part d’un cànon hispànic contemporani és al marge de la seva catalanitat. La unitat literària de la llengua espanyola no hi ha entès mai de particions territorials, i quan s’ha fet alguna mena de concessió a províncies ha estat per parlar de la literatura en la resta de llengües sota l’etiqueta de “perifèrics”, mai per veure els autors que escrivien en espanyol des de l’especificitat de ser catalans. Ves per on, però, sembla que ara agrada fer llistes.
Com a la filologia hispànica, a Lambán poc li importa si Mendoza és català o no; no diu res de l’origen de Benjamín Prado o Francisco Umbral, sobre els quals també tuiteja. Si apunta d’on és Mendoza i ens recorda en què escriu, és només per tocar el voraviu i per afegir-se a la conga del relat ordit per Ciutadans i Societat Civil Catalana, el de la cultura castellana perseguida a Catalunya. Un relat molt victimista, ergo molt català.