// Carles Sancho Meix
Quan vaig començar a estudiar a Terol magisteri, el curs 1974-1975, vam coincidir un grup d’estudiants del Matarranya que ens coneixíem i teníem amistat perquè havíem fet el batxillerat a l’Institut d’Alcanyís. A primer curs, en l’especialitat de Ciències Socials, vam trobar-nos amb la presència a l’aula de tres estudiants valencianes que eren amigues i sempre anaven juntes i entre elles parlaven la seua llengua. Nosaltres estàvem sorpresos perquè les enteníem perfectament, així que, quan coincidíem, parlàvem elles en valencià i nosaltres en allò que en dèiem xapurreau, sense cap problema de comunicació. Que això passés a Terol, un territori de parla castellana, significava per a nosaltres una agradable novetat respecte a la nostra llengua. En un altre curs de primer de magisteri, en l’especialitat de Llengües, també hi havia un estudiant valencià que tocava la guitarra i interpretava cançons de Lluís Llac, Serrat i Raimon i, que les lletres dels temes, els matarranyencs enteníem. No sé si mai vam arribar a associar que el valencià dels companys, les cançons catalanes interpretades i la nostra llengua formaven part d’un mateix idioma. En aquells anys que coincidien en la mort de Franco i les primeres eleccions democràtiques alguns de nosaltres, ideològicament, ens identificàvem amb els partits polítics aragonesistes i progressistes. A la revista Andalán apareixien, de tant en tant, articles en aragonès que llegia i on hi veia algunes similituds amb la nostra llengua materna que, en aquells moments, pocs s’atrevien a escriure a la premsa aragonesa. En aquella època a l’Aragó hi havia un cert sentiment d’anticatalanisme a conseqüència del conflicte produït pel projecte del transvasament de l’Ebre a Catalunya durant la dècada dels setanta. La lletra de les jotes de la Bullonera enregistrades el 1976 es fan ressò del problema territorial: “A estos yermos de Aragón / sólo el olvido los riega / mientras el agua del Ebro / a otra tierra se la llevan” i “La Virgen del Pilar dice / dice que no dice nada / dice que por más que diga / que se nos llevan el agua. Continuar llegint… Històries de la mili* » Temps de Franja