Source: Jo no parlo chapurriau » Temps de Franja
// Ana Soriano Barberán
Vaig nàixer a Vall-de-roures el 1955 i vaig anar al col.legi de les monges fins els 12 anys, que vaig anar interna a Alcanyís. En aquella època, estave mal vist parlar la nostra llengua; sovint, si mos sentien, aquelles santes dones saltaven: “¡Hablad cristiano!”. Jo, innocent, pensava que els que parlaven castellà eren més cultes, més educats, més distingits, més rics…
Una vegada, a mitjans dels 60, no recordo com ni perquè, vaig copsar que una de les monges mos entenie quan les xiquetes parlàvem entre natres en el que anomenàvem “chapurriau”, i a més no mos renegave. La sorpresa va poder més que la timidesa: “vostè mos entén!”, li vaig dir un dia, i ella, rient: “És clar!, sóc catalana”. Així que allò que parlàvem no ere ‘chapurriau’, ni ‘balbuciau’, ni ‘susurrau’… ere català!
Aquella monja, que es deie Gertrudis Castells i ere de Vilassar de Mar, mai més va voler parlar català en mi; ni Déu la lliurave de tindre por. Però en va haver prou, perquè vaig comprendre que aquell parlar nostre no ere el que mos volien fer creure, un costum estrany de gent inculta, i mai més em vaig avergonyir de la meua llengua materna. Més tard, a Barcelona, la vaig estudiar i vaig saber que és extensa i variada. I ara, si viatjo a qualsevol lloc on es parle català, no puc evitar escoltar les converses de la gent gran, només fixant-me en les paraules; en trobo de noves, de conegudes que deien los meus iaios i feie temps que no sentia, algunes que no volen dir lo que pareix i em fan buscar al diccionari… I és que estimar és conèixer, no?
