“Vall-de-roures”, de tota la vida | Xarxes socials i llengües

Tweet

Source: “Vall-de-roures”, de tota la vida | Xarxes socials i llengües

(Publicat a la columna Viles i gents, de La Comarca, 30/3//2018).

Natxo Sorolla

Per als noms de pobles (topònims) sóc bastant tolerant. Escric lo nom del meu poble en la grafia històrica “Pena-roja”, parlant uso lo topònim castellanitzat “Penyaroja”, i séntigo simpatia quan alguns al Baix Matarranya li diuen “Penyarròia” en una ò com una casa. A tot lo Matarranya se combinen topònims tradicionals i topònims en castellà, i uns respecten les tries dels altres. Però hi ha un corrent que no tolere lo nostre topònim històric Vall-de-roures. L’argument és senzill, i fals: «mai s’ha dit Valderrobres». Encara que entre la gent gran encara és fàcil sentir “Valldarrores”. Però l’argument se repeteix periòdicament.

Estos dies ha vist la llum una perla, editada per Prensas de la Universidad de Zaragoza: «”Sie manifesta cosa a tots hòmens”. El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol)», elaborat pels professors Javier Giralt i Mª Teresa Moret (Unizar). Han editat 50 pergamins notarials que es van escriure entre 1305 i 1392 al Matarranya, a on s’observe que tenim una tradició escrita antiga en la nostra llengua. De fet, ere la llengua normal de l’administració, a diferència de l’actualitat. Però tornant al tema: als textos històrics apareix 9 vegades lo topònim «Vall-de-roures», 11 vegades «Val-de-roures», i no apareix cap vegada «Valderrobres». Expliquen que el so “ll” se solie representar tant per dos «ll» com per una sola «l», seguint la tradició llatina (pàgines 149-151). Per això combinen tant «Vall» com «Val».

Com a exemple, l’any 1359 escriu lo notari Sanxo Cervelló «Sie a tots manifesta cosa com yo en Roy Péreç de Baçtan, escuder et batle en Vall-de-roures et en la tinença». Entenc que algú actualment se séntigue més còmode en la denominació castellanitzada. Però no entenc que algú no tolero la denominació històrica del seu poble, o encara més, la considero forastera. Tota la vida van escriure Vall-de-roures. És la nostra tradició local. Perquè els pergamins, allà a on no es van cremar, continuen conservant la memòria de «tota la vida».