La primera sessió a la qual vaig poder assistir va ser la dels testimonis de persones parlants de les llengües minoritàries d’Aragó. Van parlar en la seua llengua, expressant els seus sentiments: el haver-se sentit ciutadans i ciutadanes de segona, menyspreats i sense alfabetitzar en la seva llengua materna. I, al mateix temps expressant l’afecte que sentien per una llengua que els connectava amb l’univers simbòlic de la seva infantesa: les paraules de la mare, del pare, dels avis; els paisatges, la casa en la qual van créixer … Senzillament em va commoure. Em va commoure escoltar a Pepe Bada iniciant la seva intervenció dient: “A mi em s’encunyaven amb una cançó de bressol que deia: a Nonon, a Nonon …” Continuar llegint… Una causa que val la pena » Temps de Franja