L’actualitat política s’ha escolat per totes les escletxes i es manifesta fins i tot en el to de les converses. També en una part de les comunicacions que rep aquest Defensor, que en ocasions contenen enfocaments o expressions encomanats sens dubte per l’ambient que impregna aquest període que vivim.

El 17 d’octubre, el lector Nacho Toda ens remetia una carta en què al·ludia a una notícia del diari en la qual s’informava de la inquietud en poblacions de la zona d’ Aragó limítrofa amb Catalunya, amb la qual comparteixen determinats serveis, a conseqüència de la tensió independentista.

Toda manifestava la seva queixa perquè a la notícia “fan referència a la Franja, un concepte inventat i utilitzat pel catalanisme imperialista amb pretensions annexionistes, dins del constructe del pancatalanisme, que, desgraciadament i a còpia d’insistència d’aquell sector, fins i tot ha calat d’alguna manera a l’ Aragó”.

“Com a habitant de la zona geogràfica a què es refereix, voldria comunicar-li sincerament que el concepte de ‘ Franja’ em resulta amenaçador, i no soc l’únic dels que aquí vivim que ho sent així. Fa vertigen pensar el dia en què el pancatalanisme imperialista dirigeixi la seva maquinària directament sobre nosaltres”, manifestava Toda, que demanava que, en lloc d’aquest terme, s’utilitzin altres expressions, “com Aragó oriental, comarques orientals aragoneses o simplement Aragó”.

El Llibre de Redacció de La Vanguardiarecull l’existència de la Franja i ens dona la pauta per utilitzar aquesta denominació: “Escrivim la Franja per fer referència a la zona catalanoparlant de l’Aragó. Ens estimem més aquest mot que l’expressió la franja de Ponent, que, tot i que és correcta, peca de centralisme català. En l’edició en català, escrivim els topònims de la Franja en català: Mequinensa, Vall-de-roures”.

Per aprofundir més en el tema he volgut consultar Natxo Sorolla, doctor en Sociologia per la Universitat de Barcelona, que ha fet estudis i investiga­cions sobre sociolingüística a la Franja. “L’origen d’aquesta denominació toponímica –explica Sorolla, citant autors com el poeta i assagista Hèctor Moret, natural de Mequinensa– apareix en la transició política després del franquisme i es troba en els cercles de joves de la Franja emigrats i catalans que es reunien al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, i que sentien com diferents poblacions, amb distàncies importants entre elles, compartien un context sociolingüístic i administratiu que les peculiaritzava”.

“La denominació ‘franja d’ Aragó’ també apareix en la declaració que membres de la RAE fan per a la ratificació de la filiació del valencià en un document del 1975, ratificat el 1980”, afegeix el sociòleg.

“Sigui quin sigui el seu origen –continua Sorolla–, la deno­minació ha estat utilitzada en estudis de la Universitat de ­Saragossa, com els realitzats per Martín Zorraquino i d’altres,
i es fa servir habitualment pel món cultural del territori: la ­Iniciativa Cultural de la Franja, que agrupa les principals asso­ciacions comarcals del Matarranya, Baix Cinca, Llitera i Ribagorça, o Temps de Franja, única revista en català editada a
l’ Aragó”.

Sembla obvi dir que la Franja existeix. De fet, com es veu en aquest mateix article, l’ús d’aquest topònim ens permet entendre a quin territori ens referim, sense necessitat d’estendre’ns exhaustivament en definicions ni explicacions. Com passa sovint, el problema, si n’hi ha, no rau en el llenguatge.