Records del Mas de Llaurador | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 6 d’octubre del 2017)

Fa uns dies a l’ajuntament de Valljunquera li ha arribat una comunicació de la DGA que tenen la intenció de fer obres a l’església del Mas per consolidar l’edificació. Quina bona notícia!

De seguida en vénen al record unes imatges de quan era menut. Acabada la missa del domenge a la Vall del Tormo, els dos escolanets vam acompanyar a mossèn León a casa per a engegar la vespa i pujar al Mas. Era el ritual de cada setmana del capellà: a dos quarts de deu missa a la Vall i a les dotze al Mas. Un al seient del darrere i l’altre, el més menut, encaixat entre el frontal de la moto i el conductor. Es tractava de fer un trajecte curt per la carretera, uns tres quilòmetres que separaven les dos viles. A la plaça de l’església vam baixar de la vespa i vam anar a buscar la clau a l’única casa que encara quedava habitada al carrer del Cobert on hi vivien Benigno Serrano, Leonor Fuster, i Pilar, la filla. En aquell moment arribava amb la bicicleta Jesús des de Valljunquera, on residia el carter, per a escoltar missa i portar la correspondència. Oberta l’església, vaig agarrar la campaneta de mà, per a eixir a tocar el primer toc, cinc minuts més tard, el segon i passats deu, el tercer. En eixe moment un cotxe aparcava al costat de l’església, dins un matrimoni i dos xiquetes que també venien a missa al Mas. Entràrem tots a l’interior de recinte religiós i començà la celebració. A l’altar el mossèn i els dos escolanets i en els bancs: la família del cotxe, el tio Jesús i la família del Cobert. Acabada la missa, davant de l’església ens esperàvem com cada diumenge per conversar una estona, el matrimoni del cotxe eren catalans que estaven estiuejant a la Vall i com que quan havien anat a l’església se l’havien trobat tancada, el veïns els hi havien dit que podien anar a missa al Mas. L’animada conversa tenia lloc a l’ombra que donava la paret de l’antiga escola-residència del capellà valldesgorfà José Pellicer que va tancar a l’inici de la República. A conseqüència del bombardeig italià durant la guerra civil, ara només hi quedava la frontera, per l’interior encara es veia part de la pissarra escrita amb guix com si no haguera passat el temps.

Carles Sancho Meix