La norma i l’excepció
Sent encara molt jovens, a les criatures de la nostra generació —i no diguem de les anteriors— ja se mos incitave a col·laborar en les faenes familiars. Sense anar més lluny a casa nostra els grans havien d’atendre simultàniament lo café, la tenda i la panaderia. A més, ma mare s’havie d’ocupar de la casa i de la família, i mon pare, amb diversos treballs afegits (l’Electra, la Caixa, etc.), venie a ser la màxima expressió del clàssic “home de molts oficis, poc benefici”. Per això, cada dos per tres, comptant a penes amb vuit anys, ja em tocave d’estar moltes voltes sol a la tenda. I en eixe context va passar que, un dia, farts del problema de les botelles buides, mons pares van decidir que no se’n vendrie cap més a qui no portare la forra. I es va donar el cas que el primer moment que em vaig quedar solet va baixar a comprar la tia Eduvigis i em va demanar una botella de lleixiu. Li vaig preguntar per la buida i em va dir que no la portave. I no la hi vaig vendre. Així de clar. Ella no s’ho va creure que jo em limitava a seguir al peu de la lletra les instruccions paternes. I es va enfadar moltíssim argüint que “para qüenta tu a on anirem a parar” i “ja voràs tu ta mare”. I jo em vaig espantar assàbel quant perqué entre les nostres famílies hi havie molt bona relació. I la tia Eduvigis va parlar amb ma mare. I ma mare, que en aquell moment no hi pensave en la qüestió dels envasos, em va preguntar que com ere que no li havia venut la lleixiu. I jo li vaig respondre que perquè havia seguit les seues ordres. Aleshores ella va concloure “a la tia Eduvigis no, fillet, que a n’ella si que la hi havies d’haver venut”. I m’ho va dir amb un to dolç, comprensiu i amorós, però a mi em va dixar estupefacte. Precisament aquell va ser el dia en que vaig començar a adonar-me que totes les normes tenen la seua excepció.