Em vaig emocionar
Em vaig emocionar. Ho he de reconèixer. Al conèixer que les Corts aragoneses acabaven d’aprovar la llei de llengües, em vaig alegrar. Per fi la llei tantes vegades anunciada i tantes vegades aparcada per conveniències polítiques eixia per avant. Amb l’oposició tacada d’incoherències del PAR i el rebuig visceral i irracional del PP, però eixia per avant. Amb un dèficit de fons: no reconèixer l’oficialitat del català i l’aragonès és una flamant discriminació per a les dues llengües minoritàries vers la majoritària, el castellà. Però reconèixer la mateixa existència del català i l’aragonès com a llengües pròpies d’Aragó és un pas endavant que les trau de la situació de semi-clandestinitat en la que malviuen i desapareixen poc a poc. De la campanya demagògica del PP contra la llei no cal no parlar-ne. Ja s’ha dit tot. Igual que posen en dubte que a la Franja es parla català poden qüestionar que la Terra és redona o que és el nostre planeta el que gira al voltant del sol i no al contrari. De tot es pot parlar, tot es pot qüestionar. Però posar en dubte algunes qüestions només demostra ignorància o mala fe. Més val deixar-ho córrer, que havia començat esta columna de molt bon toc.