(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 desembre de 2016)
Mozart tenia 30 anys al 1786. Estava en plena maduresa creativa. Tothom està d’acord en que aquesta data inaugura les últimes grans creacions del geni de Salsburg: les tres darreres simfonies, les últimes peces camerístiques, els últims concerts per piano, les peces mesòniques, el Rèquiem, l’Ave verum, el concert per clarinet o les cinc grans òperes finals.
Tothom està d’acord en que els millors concerts per piano són el últims, però en la seva època Mozart va anar perdent clientela un darrere l’altre, res a veure amb els èxits dels concerts anteriors. Les òperes finals van evolucionar de l’èxit de les Noces de Fígaro (malgrat que “tenia massa notes”) al desconcert que produí Don Giovanni, al fracàs (com ara) de La Scuola degli amanti, més coneguda com Cosí fan tutte, o a l’oblit i incomprensió (com ara) de La Clemenza di Tito. És cert que La Flauta Màgica va ser un èxit, però a un teatre popular, diguem-ne de barriada.
El públic de la època il·lustrada i pre-revolucionaria no va comprendre massa bé les innovacions mozartianes.
El públic d’ara tampoc. Tant els auditoris simfònics com els grans teatres d’òpera estan pensats per al repertori romàntic. Els millors concertistes de piano i violí no toquen Mozart. Els grans directors no dirigeixen Mozart. Les estrelles del cant (Flòrez, Kauffman, Netrebko, Garanca) no canten Mozart. El públic operístic espera molt més (i és molt més crític) del “bel canto”, de Verdi, Puccini, Wagner o Richard Strauss, que del geni austríac. Les òperes de Mozart no apassionen massa als països mediterranis. Gairebé mai venen amb repartiments de luxe. Fins i tot una abonada del Liceu les va definir com “operetes”. Curiosament el públic tampoc se molesta gaire si el “cast” és mediocre. Mozart és el millor només de boca. Com en la seva època, ni l’òpera de la Llibertat (Don Giovanni), ni la de la Igualtat (Les Noces), ni la de la Fraternitat (Flauta Màgica), ni la de la posada en solfa de les tres coses (Cosí) troben el seu lloc entre el públic. Caldrà esperar millors temps per donar la raó als saberuts musicòlegs o al Salieri d’Amadeus.
Antoni Bengochea
Origen: La difícil relació entre Mozart i el públic | Viles i Gents