Origen: Tot esperant la pluja | L’ esmolet
Cada vespre, com un regal, el Sol declina enllà de les planes que hi ha per la banda de Calanda, per amagar-se finalment rere les serres terolenques. La finestra que tinc vora l’ordinador és encarada cap al sud-est, per tant no hi puc veure l’espectacle de la posta; però el moment me l’anuncia un raig de llum, una flamerada que travessa la casa per incendiar la paret de l’estudi. No puc estar-me de desviar els ulls per mirar aquell roig impossible. Invariablement abandono la cadira i, amb la Canon a les mans, segueixo el rastre lluminós fins al balcó que s’obre a ponent. Del carrer m’arriben veus, fressa, enrenou de motors diversos, però també la piuladissa frenètica dels pardals que cada matí i cada capvespre es reuneixen als arbres que hi ha a la vorera del davant. Piulen tots alhora, amb entusiasme, com si el cor estigués a punt d’eixir-los del pit. Però el Sol no s’espera, llisca cel avall, i haig d’apressar-me a fer-ne fotografies. Sé que és inútil, que aquella lluentor, aquella amplitud tibant que s’estén al meu davant mai no podrà ser capturada per mi. Malgrat tot, persisteixo a prémer el disparador.
Haig de confessar que espero la pluja, l’espero desesperadament. Que les fonts revisquin i els ametllers deixin de patir; i que torni l’olor de terra humida, el respir del bosc amerat. M’exaspera quan les dones i els homes del temps (quin nom tan estimulant) em diuen, sense dissimular el somriure d’urbanita pixapins, que el “bon temps” continuarà encara un dies, que no es veu cap “empitjorament” de la meteorologia en l’horitzó. Per a ells, “bon temps” significa que podran anar de cap de setmana al camp, quan el que passa en realitat és que la sequera es perllongarà més i més dies.
Tanmateix, aquests minuts en què el sol és una bola vermella i el cel una làmina roent, no puc evitar d’extasiar-me. El desig de pluja s’evapora uns instants.
(El cor i el cap sempre en contradicció. Carpe diem, que deia Horaci.)
La Comarca, columna «Viles i gents», 14 d’octubre de 2016
