Efectivament, cap als anys cinquanta de fam no en passàvem. Ara, de gana, els menuts en teníem tota la de Déu. I com que de sobres tampoc n’hi havie moltes, mos les havíem d’apatuscar com podíem per a procurar consol a les nostres afligides panxes, que mai no es cansaven de pidolar.
Reconec que jo ho tenia relativament fàcil, vivint a cavall entre un hostal i una tenda d’ultramarins, per a aprofitar qualsevol descuit dels grans en benefici propi. Ere per això que la família m’acusave, enrient-se’n, de ser un “onso cassoler”. Ara, jo no em considerava com aquells que voltaven seguit per les cuines fent “lo pas de tonto”. Entre altres coses perquè les meues aventures anaven per un altre cantó.
Resulte ser que, ja de ben menut, a casa em van assignar la faena de donar minjar i posar aigua a les gallines cada dia. I jo, que tenia més gana que un soldat, si mon iaio no estave pel galliner de l’hostal, assentat a la barra del racó que li servie d’excusat, un dia si i l’altre també, furtava un ovet del ponedor i me’l bevia allí, impunement, davant de les estupefactes gallines i de la suposada, que no demostrada, impotència del gall.
Però ja des del primer dia vaig sospitar que allò no acabarie bé. I així va ser. Perquè, un matí, quan vaig entrar al galliner, el dimoni del gall m’estave esperant per a jugar-me-la. I des del pal de les gallines, batent les ales tan fort com podie, lo gran canús se’m va tirar a l’esquena i em va fotre el cap tan ple de picotades que me les vaig sentir un mes sancer.
Amb allò ja va quedar prou clar qui ere l’amo del corral. I mai més vaig gosar tocar els ous. Ni los de les gallines, ni, per descomptat, los del gall.