Encara recordo la primera estada en què em va impressionar l’ajuntament que estava just enfront de la casa dels tios i, on des del balcó, es veia en tota la seua monumentalitat. I també admirava l’església de Sant Pere Màrtir coronada per la torre gegantina barroca que tocava el cel, o això és que em pareixia a mi de menut. Comparava estos dos edificis singulars amb els seus paral·lels de la Vall, el meu poble, i no hi havia color, los torrats mos guanyaven per golejada. Ho havia de reconèixer encara que jo m’estimara molt la Vall. Em ve a la memòria que, aquells anys, estudiant el gòtic, l’església de Sant Pere Màrtir resumia les característiques generals de l’estil del Císter. I exactament el mateix em passava amb el renaixement i la decorada frontera de Casa la Vila on destacaven les tres grans finestres, les gàrgoles del ràfec i la galeria d’arcs. En la part inferior l’edifici tenia una gran llonja, on a l’estiu, era el lloc fresc idoni per jugar la canalla i l’improvisat trinquet dels grans i menuts per jugar a pilota a mà.
Quan ara llegisco que a la Torre el dia de Sant Ramon, patró de la vila, -quants records de jove de festes!- han inaugurat la restauració de la l’església i la torre, delero tornar a anar-hi per descobrir en directe la monumentalitat de la construcció religiosa. Les fotos i vídeos a internet mostren la nova imatge de la restauració però contemplar-la ‘in situ’ em remourà de ben segur els sentiments emotius de la meua infància i podré observar novament l’extraordinari edifici, ara en tota la seua plenitud. Gràcies a mon tio, ma tia Guadalupe, ma cosina Carmina i la tia Amàlia vaig aprendre a estimar la Torre!