Ò. Adamuz: Sobre la unió de Catalunya i Aragó – Racó Català

Primer de tot, la unió dels territoris que formaven el regne d’Aragó i el Principat de Catalunya va ser una unió dinástica, mantenint cada territori els seus privilegis, costums i règim jurídic propi. La unió formal fou el 1137, quan el rei aragonès Ramir II el Monjova donar al Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV (dit el Sant) la sobirania i custòdia del regne en el seu nom i la seva filla Peronella en matrimoni. El casament, però, hauria d’esperar el 1150, quan Peronella complí els 14 anys “reglamentaris” llavors per formalitzar les noces.

Però anem a pams, i retrocedim un xic en el temps. Sota quines circumstàncies es féu aquesta unió? Per conèixer-ho millor, hem de desgranar el context de l’època i quina situació es vivia a cada territori:

Al primer terç de segle XII, el context era el d’uns pobles hispànics que batallaven contra un poder musulmà (ja en declivi) per guanyar, pam a pam, el territori peninsular que creien que els pertanyia per llei i història. Aquesta lluita solia ser de ràtzies, o sigui, dirigint internades ràpides dins de zona “enemiga” per aconseguir un vassallatge o el pagament de tributs. Tot i axí, mica en mica, la idea de “reconquesta cristiana” definitiva anava prenent forma, també impulsada pel Papa de Roma i amb l’exemple latent de les Croades a Terra Santa.

El Principat de Catalunya era aleshores un conjunt de comtats que reconeixien la sobirania del Comte de Barcelona sobre els demés, sota la fòrmula de primus inter pares, el primer entre iguals, de manera que aquesta sobirania o preminència no volia dir tenir una posició més elevada que la resta de nobles d’altres comtats. La base d’aquest territori la formaven, junt amb el de Barcelona, els comtats de Girona i Osona i d’altres que retien vassallatge a Barcelona. El Principat també tenia una intensa relació (amb freqüents disputes) amb els comtats de llengua d’Òc de l’altra banda dels pirineus, com el de Provença.

Per la seva banda, el regne d’Aragó (que abarcava part de l’actual Navarra i de la provincia castellana de Sòria) perdé el seu sobirà el 1134, quan Alfons I el bataller morí a prop de Fraga en una de les batalles contra els sarraïns. Aquest rei morí deixant un testament d’allò més insòlit, ja que atorgava el regne i les seves possessions de foma equitativa a tres ordes religioses diferents: la del Sant Sepulcre de Jerusalem, la del Hospital i la del Temple. La noblesa aragonesa es negà a acceptar aquest esquarterament del regne i abogà perquè el germà del rei, Ramir, que exercia de Monjo al monestir San Pedro el Viejo d’Osca, ocupès el tro. Davant d’aquest buit de poder el territori navarrès va deslliurar-se d’Aragó i les tropes castellanoleoneses ocuparen Sòria,  Saragossa i la part de la Vall de l’ebre aragonesa, per fer valdre la seva influencia. El regne aragonès, empetitit i afeblit, en un principi cedí a les pretensions castellanes i entregà Peronella perquè fos criada a la Cort castellana. Ràpidament, però, l’Aragó, molt presionada pels anhels territorials de castellans i navarresos, va girar la mirada cap a l’est i estabí una aliança matrimonial i un traspàs de sobirania en la figura del comte Ramon Berenguer IV. En aquell moment, aquella unió dinástica significava pel Principat la plena entrada  en els plets territorials del món peninsular hispànic, ja que fins llavors la seva política d’interessos estava orientada, a grans termes, cap als comtats occitans.

El 1137 Ramir II el Monjo va fer cessió del regne i de la seva hereva al comte Ramon Berenguer IV, que passà a ser prínceps i dominator d’Aragó i exercia la sobirania a tot el territori. Després del “traspàs de poders”, el rei Ramir tornà al seu retir espiritual del monestir.

Les dificultats que es trobà el nou sobirà no van ser menors, ja que va haver d’enfrontar-se a les ambicions castellanes (tot i els llaços familiars que l’unien amb Alfons VII), per una banda havent de jurar vassallatge al rei castellanoleonès pel territori de Caesaraugusta (Saragossa) i la vall de l’ebre, i hagué d’exercir grans dots de diplomàtic per tal que els ordes religiosos renunciaren (a canvi de contrapartides monetàries i possessions)  al tros de regne que els pertocava pel testament d’Alfons el Bataller, per l’altra. El seu nomenament fou discutit pràcticament fins consumar el casament amb Peronella l’any 1150 a Lleida.

Ramon Berenguer IV, doncs, va ser un monarca clau en la historia tant de Catalunya com d’Aragó, que evità la fragmentació del regne aragonès i consolidà la formació del Principat amb les conquestes de Tortosa, Lleida, Fraga, Mequinensa, Miravet, Siurana,…a costa dels emirats.

El comte també  féu una compilació dels Usatges de Barcelona, que dotava d’un cos jurídic estatal a un Principat de Catalunya en estat embrionari.

Ramon Berenguer IV mai es va intitular rei d’Aragó, motiu d’àgries polèmiques modernes de caire polític, ni després de mort el seu sogre Ramir II, fet que s’ha atribuït habitualment, com narra Bernat Desclot a la seva crónica, a la voluntat del comte de no ser més que els seus antepassats, i perquè preferia ser el millor dels comtes que el menor dels reis.

Aquest argument, present en textos contemporanis del comte, podría no ser l’únic per prendre aquesta decisió. La sobirania dels comtats catalans va ser franca formalment fins el segle XIII, quan Jaume I signà el Tractat de Corbeil renunciant a les seves ambicions i possessions al nord dels pirineus a canvi de la renuncia dels reis de França sobre el Principat. Aquesta qüestió hauria fet que el sobirà català no podria exercir de rei al terriori del Principat.

En qualsevol cas, les interpretacions quant a aquest tema, encara avui dia, són obertes i, en molts casos, interessades.

La unió de Catalunya i Aragó a la primera meitat del XII originà les bases del que seria una Corona molt plural formada per diferents regnes sobirans, i es féu en un context que beneficiava ambdós països. Per una banda, Aragó venia, després de la mort i el testament d’Alfons el Bataller, d’un buit de poder que va fragmentar el regne perdent part del territori, com Pamplona, Sòria i veié com creixia la voluntat d’influència des de la Corona castellanoleonesa, que ja havia envaït Saragossa i la vall de l’ebre aragonesa. Per la seva part, el Principat encara era en procés de formació al voltant del poderós Comte de Barcelona, i no havia format les seves fronteres de forma estable davant el món islàmic, a més que els seus interessos anaven cap a l’altre banda dels Pirineus.

La figura de Ramon Berenguer IV, Príncep d’Aragó i Comte de Barcelona, resultà clau per a la consolidació dels dos territoris en un moment difícil, on mostrà les seves dots com a diplomàtic i conquerí zones clau per a l’expansió de la Corona. El fet de no intitular-se com a rei sempre ha donat molt a parlar, però no nega que n’era el sobirà indiscutible de la mateixa.

Tot i aquesta unió dinàstica, ambdós països conservaren la seva sobirania i posarien en aquells temps la llavor de les futures institucions pròpies que regiran la cosa pública en un futur.

En alguns casos les noves conquestes, en un principi, no s’aclararira si pertanyien a un o altre estat, i la fixació (i les disputes) de les fronteres no arribarien fins més tard, amb uns codis jurídics més diferenciats i amb la necessitat d’establir límits territorials on aplicar tributs.

Si  bé el Principat de Catalunya podia partir d’una certa situació d’avantatge en dita unió davant un Aragó afeblit, l’acord respectà unes porcions de poder molt repartides i els nous sobirans de la Casa de Barcelona (per via masculina) establiren un poder dual amb molt de cerimònia que, tot i la preeminència creixent catalana, permetè un equilibri de forces que anirà generant en el futur, amb les noves conquestes i reparticions, punts de fricció entre els dos països fundadors de la Corona d’Aragó.

Però això ja forma part d’una altra història…

 *Assessorament històric: Marcel A. Farinelli