Aquell vint de juny

L’any que ve en farà cinquanta, i jo en comptava setze d’edat quan a mon pare, que havie aprovat unes oposicions funcionarials, li van adjudicar destí a un, aleshores desconegut, Santa Coloma de Farners, que vam haver de situar al mapa. Va ser per eixa raó que els pares van traspassar la tenda i la panaderia que regentaven a Mont-roig i ho van disposar tot per al trasllat.

Ere el vint de juny de 1967 quan, carregats los mobles, vaig muntar a la cabina del camió, a punt de partir cap a Santa Coloma ocupant el seient de l’ajudant. Tenia el cor encongit per sentiments contradictoris. Per un costat m’atreie el fet d’iniciar una nova vida, amb noves espectatives, en un lloc diferent. Pero, per un altre, m’afligie haver de dixar Mont-roig, amb totes les implicacions que tal circumstància comportave.

Em vaig adaptar prou bé a la vida en aquell poble. L’idioma, un cop superats els titubejos inicials, no va ser obstacle. I vaig fer amics de seguida. Pero no em podia traure Mont-roig del cap i no parava de cavil·lar sobre tot allò que tant m’estimava. I així va ser com, a poc a poc, la nostàlgia i la idealització provocades per la llunyania, van anar fent mella. En la distància tendia a magnificar-ho tot. Ere com una fal·lera. I me n’hi anava cada dos per tres, al poble. Fins i tot, molt a sovint, en autoestop.

Aquell vint de juny va representar un punt d’inflexió en la meua vida, un abans i un després determinants que encara no tinc superats. I haig de dir que, com a resultat, estos anys han transcorregut en un continu anar i vindre, enyorant-me de Mont-roig i delerant tornar-hi.

Vull pensar que tot açò respon a la dolça, pero intensa i constant, crida de la terra als seus fills absents.