Origen: Immortals | L’ esmolet
He treballat una mica el tema de la immortalitat —concepte potser impossible, atès que diuen que fins i tot l’univers té un principi (el big bang) i tindrà un final. L’he treballat perquè en acabar Licantropia, tot aprofitant l’embranzida grafòmana, vaig iniciar un altre projecte que donava alguna volta al concepte. Com que no sóc immortal ni tampoc ho és la família, vaig haver de desar-lo en forma embrionària de conte per seguir amb la feina que ens dóna per a viure una mica més.
Una de les coses que vaig llegir és que els animals són immortals perquè no saben que es moriran. És una bona definició, que es podria aplicar també als conductors que m’avancen rabents malgrat la línia contínua de la carretera: se senten immunes a la mort —o pitjor encara, no els importa si els altres morim (o quedem tetraplègics) per culpa d’ells.
Però hi ha una altra concepció, la de la memòria. Per això els de poble tendeixen més a la immortalitat que els de ciutat. És allò que diuen que no morim del tot fins que no se’ns oblida. Quan, per exemple, es troben dos individus del mateix poble —no cal que es coneguin gaire— pels carrers d’una ciutat estranya, és fàcil que comencin a rememorar fets i persones que es remunten diverses generacions enrere. Els difunts tornen a la vida, encara que sigui en base a uns pocs fragments de la memòria arreplegats de fonts poc fiables. Una cosa semblant passa a Solaris (Stanislav Lem, 1961), on un oceà intel·ligent crea físicament persones a partir dels records que en guarden els habitants de l’estació d’observació establerta al planeta.
A ciutat, en canvi, la gent hi mor definitivament, es dilueix en la multitud de defuncions que cada dia s’hi escauen. Perduren estrictament en el record de la gent més propera; família, amics, companys. Després es fonen. Cap desconegut els anomenarà si, anys a venir, es creua amb un conciutadà en un indret llunyà. Ni tan sols l’oceà de Solaris els podrà reconstruir.
Columna «L’esmolet», Temps de Franja 129, abril 2016