I estes mateixes veus plantegen la recuperació de les mancomunitats per a la prestació de serveis al medi rural, conscients que els pobles, pels seus propis mitjans, són incapaços de garantir les mínimes prestacions públiques, especialment en una província despoblada i de població dispersa com Terol. Però, de quin tipus de mancomunitats parlen?: mancomunitats per a prestar, en conjunt, tot tipus de serveis o una per a cada servei. Per altra banda, l’adscripció dels municipis serie voluntària o optativa. Si fore optativa, podria ocórrer que un ajuntament decidire no incorporar-se a la mancomunitat corresponent i, com a conseqüència, els seus veïns s’haurien de resignar a tenir uns serveis més precaris o més cars que els dels pobles mancomunats. Si la incorporació és obligatòria per als municipis, hem arribat al mateix punt de partida, a les comarques, encara que amb un altre nom. I hem arribat fins aquí perquè l’administració d’àmbit comarcal és una bona solució per a prestar serveis al medi rural.
Pot ser que la

vessant política de les comarques sigue excessiva i hagi caigut en els vicis de les desprestigiades diputacions —partidisme, clientelisme i ‘enxufisme’—-, però seria possible de reduir la representació política sense fer desaparèixer un organisme d’utilitat provada. Podrien reduir-se els consells comarcals i els càrrecs polítics, però no serie admissible que la gestió comarcal caiguere en mans d’uns funcionaris imposats des de Saragossa exempts del control democràtic dels seus administrats. El temps dels governadors civils ha passat i uns hipotètics ‘minigovernadors’ comarcals serien igualment anacrònics i antidemocràtics.