L’hostal de la Placeta i casa Sastron són los dos escenaris de l’univers mont-rogí que més records m’aporten i també, possiblement per això, los que més m’estimo. Sovint em situo mentalment a l’interior dels edificis i repasso una a una les estances. A l’hostal, sense comptar el trinquet, n’hi havie una trentena, i a casa Sastron, si no compto el ras, me n’ixen quaranta-tres. De manera que tant l’una com l’altra oferien espai de sobra per a poder-hi encabir les nostres fantasies. Em ve a la memòria que a les falses dels dos casalicis hi havie unes enormes caixes de fusta plenes de roba vella. I a una de les de casa Sastron s’hi guardave l’uniforme d’un militar amb la seua espasa. Tot i que em parave molt gran, aquella roba me la vaig posar infinites vegades imaginant-me ser el general d’un gran exèrcit. I a dins també hi havie una bandera d’Espanya que utilitzàvem com a estovalla per a celebrar magnífiques misses cantades juntament amb ma germana Pili que fee d’escolanet. Però els hiverns eren extremadament freds en aquells casalots ja que ni les portes ni les finestres ajustaven bé i els corrents d’aire produïen uns efectes devastadors sobre la nostra salut. A més, la distribució de casa Sastron ere tan anàrquica que els dormitoris estaven a un extrem i els excusats a l’altre, i per a anar-hi s’havie de passar necessàriament pels perxis. Per això per a orinar a les nits tots teníem lo nostre bací. En canvi, amb tals circumstàncies, el fer de ventre es transformave en una odissea. Sobre tot quan patíem descomposició. I així va passar que, al ser tantes les portes que s’interposaven entre les habitacions i la comuna, una gèlida nit d’hivern a mon pare les urgències no el van dixar arribar ni al perxi i no li va quedar altre remei que desocupar els budells al darrer passadís. Les set portes que va haver d’obrir i tancar en van tindre la culpa.