Desideri Lombarte (Pena-roja, 1937 – Barcelona, 1989)és un dels autors més destacats de la literatura catalana a l’Aragó, amb totes les particularitats que ser escriptor i investigador del Matarranya -en català- pot significar. Literàriament, Lombarte ho tenia tot, gràcies a un talent que abraçava diversos àmbits. Va sobresortir com a poeta – Cartes a la molinera. La bona vida i la mala bava, publicat per l’Associació Cultural del Matarranya, Col·lecció Lo Trull, Calaceit (1995), i també Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses –, i també com a autor de teatre –Pena-roja i Vallibona, pobles germans – i novel·lista.

Lombarte titulava que fa goig: Memòries d’una desmemoriada mula vella (Sírius Edicions, Calaceit, 1997). Igualment va escriure nombrosos treballs de recerca (Pena-roja, una vila a la frontera ), feia articles d’opinió en revistes culturals, diaris, i omplia de literatura els programes de festes dels municipis del Matarranya, algunes vegades amb dibuixos per il·lustrar els treballs. Lombarte era delineant.

Utilitzava un llenguatge popular que arribava al lector de manera immediata, però sobretot tenia gràcia a l’hora d’explicar temes relacionats amb la terra natal, fossin tradicions, personatges, llegendes. Jo he aconseguit per internet un estudi seu sobre les abelles!

Malgrat tot, fixem-nos en aquesta dada: només va poder publicar dos llibres i bona part de la seva obra va veure la llum a partir dels anys noranta, quan ja era mort i enterrat. Per circumstàncies biogràfiques, després d’haver estudiat intern a Alcanyís, havia tornat a la finca familiar i havia treballat de pagès, però la duresa del món agrari (la gelada del 1956!), que ens és difícil d’imaginar, fa que als dinou anys hagi d’emigrar a Barcelona; hi treballa de delineant, es casa amb Rosalia, també de Pena-roja i tenen tres filles.

Lombarte tenia una salut fluixa. Als 44 anys el seu estat s’agreuja i la crisi en el sector de la construcció l’obliga a deixar la feina. Però hi troba la part positiva i decideix abocar-se a la seva gran passió. Lombarte escriu net, directe, clar. Per veure de què va, el millor és posar exemples. He triat un parell de poemes d’Ataüllar el món des del Molinar, editat per l’Associació Cultural del Matarranya (Calaceit, 2000). Aquest es titula: Som gent del Matarranya ; Lombarte hi tracta l’etern tema: “I quina llengua parleu, ja ho sabeu tots o no encara? És millor que no ho toquem, que d’això se’n parle massa. Però si n’hem de parlar que quedi una cosa clara: que no parlem castellà. I que no xapurregem, que parlar, parlem ben clar, i que mos entenen bé catalans i valencians. Arnes, Horta i Riba-roja, la Pobla, Boixar i Morella parlen com a Pena-roja, la Vall del Tormo o Maella”. Segueix: “I a dengú li estranye gens esta forma de parlar, com no sigue un castellà, que no sap lo que diem. I fa més de vuit-cents anys que estem parlant com parlem. Sabem parlar castellà, l’ensenyen a les escoles. Parlem lo nostre parlar sense estar a les beceroles; i de perdre’l no el perdrem, que sabem lo que mos coste”.

L’altra característica: un finíssim sentit de l’humor, una manera positiva, del Matarranya, de veure les coses, imagino que per força. Es veu a La pell del teu cos : “[…] com una mançana la cara rogeta. I les mamelletes blanques i tovetes. La panxeta prima, les cuixes gordetes, lo culet redó i les pantorrilles ben fetes. I al cap de les cuixes, allí on tu ja saps, davall del melic, tens un embolic de pèls arrissats. Que bonica que eres des dels peus al cap”.

L’octubre del 1989 Lombarte va morir, als 53 anys, a Barcelona, en el punt àlgid d’una carrera literària brillant, després d’haver-se passat deu anys escrivint a tota màquina, el que es coneix com la seva dècada prodigiosa. Deu anys intensos de feina que resumeixen una comarca sencera.